Crítica de la raó pura
obra d'immanuel Kant / From Wikipedia, the free encyclopedia
La Crítica de la raó pura és un text filosòfic publicat per Immanuel Kant l'any 1781, on exposa els elements centrals de la seva teoria del coneixement. Juntament amb la Crítica de la raó pràctica és una de les obres clau del pensament kantià.
Aquest article o secció no cita les fonts o necessita més referències per a la seva verificabilitat. |
(de) Kritik der reinen Vernunft | |
---|---|
Tipus | obra filosòfica |
Fitxa | |
Autor | Immanuel Kant |
Llengua | alemany |
Publicació | Regne de Prússia, 1781 |
Dades i xifres | |
Tema | kantisme, metafísica, epistemologia i transcendental philosophy (en) |
Gènere | assaig |
Representa l'entitat | Land der Wahrheit (Kant) (en) i Sea of illusion (Kant) (en) |
Sèrie | |
Part de | Index Librorum Prohibitorum |
Altres | |
Identificador Library of Congress Classification | B2775-B2779 |
Sobre el mètode de coneixement, segons Kant, hi ha hagut tres respostes al llarg de la història del pensament:
- El racionalisme. Afirmen que la raó sola, al marge de l'experiència pot arribar a assolir el coneixement.
- L'empirisme. Redueixen tot el coneixement a l'experiència, afirmant que no és possible sense ella.
- L'irracionalisme. Admeten com a única font possible de coneixement els sentiments.
Tots aquests moviments filosòfics afirmen que el centre del procés de coneixement és l'objecte, al voltant del qual gira el subjecte. Així en el procés de coneixement la clau és: com és l'objecte, i no la forma que té el subjecte de conèixer l'objecte. Kant invertirà els termes de l'anàlisi del coneixement, centrant l'atenció no en l'objecte sinó en el subjecte. El subjecte és l'element actiu del procés de coneixement. L'objecte només és conegut quan aquest és integrat dins del sistema cognitiu del subjecte. A aquest procés d'invertir el centre d'atenció del procés cognitiu Kant l'anomena 'revolució copernicana en el terreny del coneixement'.
El que pretén Kant és sotmetre la raó a judici crític. Això és absolutament necessari, ja que hi ha molta gent que no viu de forma il·lustrada, és a dir, sense fer cas de l'autèntica raó. Per això considera que cal fer aquesta visió crítica, per arribar a assolir la majoria d'edat. La Humanitat, segons Kant, viurà en una minoria d'edat fins que no sigui capaç de treballar amb la raó. Cal fer fora els prejudicis i supersticions, i l'única forma de fer-ho és a través d'analitzar la raó per reconèixer els seus límits i les seves possibilitats. Això permetrà que els éssers humans arribin a l'autèntica llibertat. Per això la Il·lustració és tan important, ja que ella representa l'arribada a la majoria d'edat que permetrà que l'ésser humà sigui autènticament lliure a través de la crítica.
Kant afirmarà així que cal considerar les dues fonts de les quals parlaven empiristes i racionalistes: La sensibilitat i l'enteniment. La sensibilitat és passiva, ja que només rep les impressions de l'exterior, mentre que l'enteniment produeix espontàniament conceptes que no provenen de l'experiència. Per això afirmarà que hi ha conceptes que no neixen de l'experiència (contra el que afirmen els empiristes), però al mateix temps, aquests conceptes només tenen aplicació dins l'àmbit de l'experiència (contra el que afirmen els racionalistes).
Aquí neix un greu problema que serà plantejat a l'inici de la qüestió del coneixement i que no tindrà una resposta clara fins al final de l'anàlisi sobre el coneixement: és la metafísica una ciència? La pregunta té molt de sentit, ja que existeixen una sèrie de problemes relacionats amb la metafísica que són símptomes que alguna cosa està succeint:
- La ciència progressa mentre que en el terreny de la metafísica ens estem plantejant exactament els mateixos problemes una vegada i una altra.
- Els científics arriben a acords mentre que els filòsofs, en el terreny de la metafísica, no arriben mai a cap acord definitiu.
Aquest problema s'ha de solucionar ràpidament i si la metafísica és una ciència, caldrà analitzar quin seria el millor mètode per fer-la funcionar, mentre que si no ho és, caldrà oblidar-la de forma definitiva. Per fer-ho caldrà analitzar en primer lloc si és possible la ciència i com es produeix el coneixement i finalment analitzar el tema de la possibilitat de la Metafísica com a ciència.
Kant afirma que hi ha una sèrie de condicions que fan possible el coneixement científic:
- Condicions empíriques. Són condicions que permeten l'experiència i que són perfectament modificables, com per exemple: la llum, la temperatura...
- Condicions transcendentals. Són condicions que no poden ser modificades de cap manera, ja que són condicions necessàries per al nostre coneixement. Són el temps i l'espai. Mai no es pot tenir una experiència sense temps i sense espai: Tota experiència té un quan i un on; per tant, temps i espai no són experimentats, sinó que són les condicions de l'experiència. Són universals, necessaris i a priori. Fan possible l'experiència i són transcendentals, ja que són anteriors a tota experiència.
Un cop analitzades quines són les condicions que permeten el coneixement, intentarem analitzar quines són les propietats de la ciència, i així, ens trobem que la ciència està formada per judicis: (La Terra és esfèrica, Júpiter gira en òrbita el·líptica...). Caldrà analitzar quins tipus de judicis hi ha, per posteriorment analitzar quins fan possible la ciència.
Kant considera que existeixen dos tipus de judicis:
- Judicis analítics. En els judicis analítics el predicat és dins del subjecte: Els abrics verds són verds. Aquests judicis són universals i necessaris, però no proporcionen un coneixement que no teníem.
- Judicis sintètics. En els judicis sintètics el predicat no és inclòs dins del subjecte: Els abrics són verds. Aquests judicis no són universals, però sí que proporcionen coneixement nou (són extensius) tot i que poden ser falsos.
- Judicis a priori. La seva veritat no depèn de l'experiència. El tot és més gran que la part.
- Judicis a posteriori. La seva veritat sí que depèn de l'experiència. El llapis és blau.
Els judicis analítics són a priori, i els judicis sintètics solen ser a posteriori. Però si aquests fossin els únics judicis possibles la ciència, seria impossible, perquè els judicis analítics a priori no són científics, ja que, malgrat ser sempre veritat, el seu coneixement no és extensiu, i els judicis sintètics a posteriori tampoc són científics, ja que, malgrat ser extensius poden ser falsos. L'única possibilitat de l'existència de la ciència és l'existència de judicis sintètics a priori els quals serien necessaris i extensius al mateix temps. Per tant, gràcies a l'existència dels judicis sintètics a priori, la ciència existeix; ara caldrà analitzar com es produeix el coneixement i quins són els elements que hi intervenen. Kant afirmarà l'existència de tres facultats del coneixement: sensibilitat, enteniment i raó, dedicant un capítol de La Crítica de la Raó Pura a cadascuna: Estètica Transcendental, que estudiarà la sensibilitat. Analítica Transcendental, que estudiarà l'enteniment. Dialèctica Transcendental, que estudiarà la raó.