Cèl·lula dendrítica
From Wikipedia, the free encyclopedia
Les cèl·lules dendrítiques (DC, de l'anglès dendritic cells) són glòbuls blancs que protegeixen el cos de microbis invasors, sia per si mateixes o mobilitzant altres aspectes del sistema immunitari. Formen un grup heterogeni de cèl·lules que fan de pont entre la immunitat innata i la immunitat adaptativa.[1] Tot i que poden fagocitar patògens, la seva funció principal és processar antígens, retornar-los a la seva superfície i presentar-los a les cèl·lules especialitzades del sistema immunitari innat. Així doncs, són cèl·lules presentadores d'antigen.[2] Existeixen en diferents grups de vertebrats, però les seves característiques difereixen d'un grup a l'altre i fins i tot en el si d'un mateix grup. El seu nom fa referència a unes projeccions ramificades que desenvolupen en un determinat moment del seu procés de maduració, semblants a les dendrites de les neurones. Les cèl·lules dendrítiques foren descobertes el 1868 per Paul Langerhans quan estudiava l'epiteli cutani humà,[3] tot i que originalment cregué que formaven part del sistema nerviós;[4] el seu autèntic paper no fou revelat fins un segle més tard. Un estudi del 2008 revelà la presència de cèl·lules dendrítiques al cervell, on podrien formar una segona línia de defensa contra els patògens que aconsegueixen travessar la barrera hematoencefàlica.[5]
Aquest article tracta sobre el tipus de cèl·lula. Si cerqueu les dendrites (parts terminals de les cèl·lules nervioses), vegeu «Dendrita». |
Les cèl·lules dendrítiques pertanyen a un tipus de glòbuls blancs anomenats fagòcits. A causa de la seva alta eficàcia a l'hora de fagocitar material perillós pel cos, es consideren fagòcits «professionals», igual que els neutròfils, monòcits, macròfags i mastòcits.[6] Part de l'eficàcia fagocítica de les cèl·lules dendrítiques és deguda a la presència de molècules anomenades receptors a la superfície, que poden detectar objectes nocius, com ara bacteris, que no solen trobar-se dins el cos.[7] Les cèl·lules dendrítiques existeixen en quantitats reduïdes en teixits que estan en contacte amb el medi exterior, principalment la pell (que compta amb un tipus especialitzat de cèl·lules dendrítiques anomenades cèl·lules de Langerhans) i el revestiment interior del nas, els pulmons, l'estómac i els intestins. També estan presents en estat immadur a la sang. Tot i que són típiques dels mamífers, també se n'han detectat en pollastres[8] i tortugues.[9]
Com altres glòbuls blancs, les cèl·lules dendrítiques deriven de cèl·lules hematopoètiques mieloides. Quan encara són immadures, la seva funció és anar cercant constantment patògens al medi que les envolta mitjançant receptors de reconeixement de patrons. Quan troben un antigen vàlid, comencen a madurar i migren vers els ganglis limfàtics, on es troben els limfòcits. Quan els limfòcits T detecten un antigen en una cèl·lula dendrítica, s'activen, proliferen. A banda, els limfòcits T activen també els limfòcits B, que esdevenen cèl·lules efectores (anomenades «plasmòcits» o «cèl·lules plasmàtiques») que al seu torn produeixen anticossos, i a partir d'aquest moment la defensa contra els patògens passa al terreny de la immunitat adquirida.