Barrera hematoencefàlica
sistema cel·lular especialitzat present al cervell de tots els tetràpodes / From Wikipedia, the free encyclopedia
La barrera hematoencefàlica (BHE) és un sistema cel·lular especialitzat present al cervell de tots els tetràpodes (vertebrats terrestres), que separa la sang sistèmica circulant del fluid extracel·lular cerebral en el sistema nerviós central (SNC). Serveix per mantenir l'homeòstasi del cervell, gràcies a la seva permeabilitat, altament selectiva, que permet el pas dels nutrients necessaris i l'expulsió dels residus.[1] Aquest procés dinàmic de subministrament i d'eliminació es produeix mitjançant una varietat de mecanismes de transport actiu reguladors de l'entrada i la sortida de les molècules.[2][3] Les cèl·lules endotelials, que estan connectades entre si per unions estretes –amb una resistivitat elèctrica extremadament alta, de com a mínim 0.1 Ω⋅m–[4] i que recobreixen l'interior dels capil·lars cerebrals són components essencials d'aquesta barrera. Els astròcits, els perícits,[5] els macròfags perivasculars i una gruixuda membrana basal també són elements necessaris per a formar-la.[6]
Part de | sistema neuroimmunitari |
---|---|
Identificadors | |
MeSH | D001812 |
Recursos externs | |
EB Online | science/blood-brain-barrier |
La barrera hematoencefàlica protegeix el cervell dels agents patògens, de toxines i de substàncies de gran pes molecular presents a la sang. D'altra banda, aquesta funció de protecció cerebral complica el tractament farmacològic de moltes malalties neurològiques perquè nombroses molècules actives no poden creuar la barrera hematoencefàlica.[7] La investigació sobre la manera de superar la barrera hematoencefàlica és molt actual. Poques malalties són específiques de la barrera hematoencefàlica, si bé pot ser afectada per moltes malalties generals. Un dany de la barrera hematoencefàlica és una complicació molt seriosa.
Les primeres investigacions que identificaren l'existència d'aquesta barrera les va fer Paul Ehrlich el 1885. El concepte "barrera" com impediment del pas de substàncies des de la sang circulant al líquid cefalorraquidi i els primers ets i uts sobre la seva permeabilitat es deuen a Lina Stern i als seus treballs dels anys 1920-1921.[8] La prova definitiva de la seva existència no es va obtenir fins al 1967 mitjançant estudis de microscòpia electrònica de transmissió.