La Gran Fam de 1315-1317 datada de vegades entre 1315 i 1322, és la denominació historiogràfica d'una passa de fam generalitzada a Europa del Nord, que va donar inici a la crisi secular general coneguda com a crisi del seglexiv. Va marcar la fi del període d'expansió econòmica i demogràfica que s'havia viscut entre els segles xi i xiii denominat òptim medieval. Es va deure a la pèrdua de les collites deguda al mal temps que va començar a la primavera de 1315, va ser crítica a l'hivern 1315-1316 i duraria fins a l'estiu de 1317,[1] encara que la situació era dolenta des de 1314,[2] i el restabliment d'una relativa normalitat agrícola no va arribar fins al 1320 o el 1322 a Anglaterra.[3] L'hivern 1317-1318 va ser devastador per a els ramats, costant nombrosos caps de bestiar, esclatant el 1318 una pesta bovina que no va cessar fins al 1320. El 1319 n'hi va haver una bona collita, però durant 1320-1322 les condicions climàtiques van tornar a ésser adverses, tanmateix, els anys 1320 van ser millors que la dècada anterior.[4] Les petites passes de fam localitzades van ser freqüents a l'edat mitjana però aquesta va superar totes les altres en extensió, durada i mortaldat.[5] L'escassetat va conduir la carestia i, a més a més de conseqüències demogràfiques (morbiditat i mortalitat catastròfica -milions de morts-), va desencadenar tota mena de conflictes socials i va incrementar la criminalitat. Es van produir brots de canibalisme i infanticidi. Les conseqüències en les mentalitats i les institucions polítiques i religioses, a més llarg termini, es van mesclar amb les de la pesta de 1348.