Història de Dinamarca
From Wikipedia, the free encyclopedia
La història de Dinamarca es remunta uns 12.000 anys enrere, fins al final de l'última edat de gel, amb les primeres proves de poblament humà. Els danesos es van documentar per primera vegada en fonts escrites al voltant de l'any 500, en particular en els escrits de Jordanes i Procopi. Amb la cristianització dels danesos pels volts del 960, és evident que existia un regne a Escandinàvia que controlava aproximadament el territori danès actual. El llinatge de la reina Margarida es remunta als reis vikings Gorm el Vell i Harald Blåtand i arriba fins a l'actualitat, raó per la qual la monarquia de Dinamarca es pot considerar en aquest moment la més antiga d'Europa.[1]
La història de Dinamarca s'ha vist particularment afectada per la seva ubicació geogràfica, entre el mar del Nord i el mar Bàltic. Això significava que es trobava entre Suècia i Alemanya i, per tant, en el centre de la lluita mútua pel control del mar Bàltic (dominium maris Baltici). Dinamarca va passar molt de temps en disputes amb Suècia pel control de Skånelandene (Guerra d'Escània) i Noruega, i en disputes amb la Lliga Hanseàtica sobre els ducats de Schleswig (un feu danès) i Holstein (un feu alemany).
Finalment Dinamarca va perdre els conflictes i va acabar cedint primer Skånelandene a Suècia i després Slesvig-Holstein a l'Imperi alemany. Després de l'eventual cessió de Noruega el 1814, Dinamarca va mantenir el control de les antigues colònies noruegues de les illes Fèroe, Groenlàndia i Islàndia. Durant el segle XX Islàndia es va independitzar; Groenlàndia i les Illes Fèroe va esdevenir una part integrant del Regne de Dinamarca i el comtat de Jutlàndia Meridional va unir-se amb Dinamarca el 1920 després d'un referèndum. Durant la Segona Guerra mundial Dinamarca fou ocupada per l'Alemanya nazi i alliberada el 1945. Després d'això es va integrar a les Nacions Unides.