Llengües de l'Imperi Romà
From Wikipedia, the free encyclopedia
El llatí i el grec antic eren les principals llengües de l'Imperi Romà, però també hi coexistien altres llengües que eren importants a escala regional. La llengua dels antics romans era el llatí, que funcionava com a «llengua de poder».[2] El llatí era omnipresent a l'Imperi Romà,[3] com a llengua de la justícia a l'Imperi Romà d'Occident i com a llengua de l'exèrcit a tots els territoris.[4] A partir del moment que tots els habitants nascuts lliures dins l'Imperi van assumir universalment la ciutadania, el 212 dC, un bon nombre de ciutadans romans devia desconèixer el llatí, tot i que s'esperava que aconseguissin, com a mínim, unes nocions bàsiques de l'idioma, amb què el llatí es va mantenir com una marca de «romanitat».[5]
El grec koiné s'havia convertit en la llengua vehicular del Mediterrani oriental i fins i tot de l'Àsia menor a conseqüència de les conquestes d'Alexandre el Gran.[6] La «frontera lingüística» se situava a la península dels Balcans, separant el llatí, a l'oest, del grec, a l'est.[7] Els romans amb una certa formació, particularment aquells de l'elit governant, estudiaven grec i, sovint, aconseguien un alt nivell de fluïdesa en aquesta llengua, que els era útil per a les comunicacions diplomàtiques amb la part oriental, fins i tot dins de les mateixes fronteres de l'imperi. L'ús internacional del grec va ser una de les condicions que van afavorir l'expansió del cristianisme, com es pot veure en l'elecció de la llengua grega a l'hora de redactar les Epístoles Paulines,[8] o pel seu ús en els concilis ecumènics de l'Imperi Romà cristià. Amb la dissolució de l'Imperi de l'oest, el grec es va convertir en la llengua dominant de l'Imperi Romà d'Orient, posteriorment conegut com a Imperi Bizantí.
Com que la comunicació, a les societats antigues, era predominantment oral, és difícil determinar l'abast en què les llengües locals o regionals van seguir essent parlades o utilitzades per a altres propòsits, durant el període de domini romà. No obstant això, hi ha inscripcions i referències en textos grecs i llatins que demostren l'existència d'altres llenguatges, així com la necessitat d'utilitzar traductors. Per exemple, el púnic, el copte, l'arameu o el siríac han deixat un volum significant d'epigrafia i literatura que ha sobreviscut fins avui en dia.[9] Les llengües cèltiques eren parlades a bona part de l'Europa occidental, i tot i que l'educació oral celta va deixar pocs registres escrits,[10] l'epigrafia dels pobles cèltics és limitada però no infreqüent.[11] Les llengües germàniques de l'Imperi no han deixat gairebé cap text o inscripció, amb l'excepció del gòtic.[12] El multilingüisme va contribuir a la «triangulació cultural» per la qual un individu que no era ni grec ni romà podia construir-se una identitat mitjançant els processos de romanització i hel·lenització.[13]
Després de la descentralització del poder polític, durant l'antiguitat tardana, el llatí es va desenvolupar localment en branques o dialectes, que més endavant es convertirien en les llengües romàniques, com ara el català, el castellà, el francès o l'italià. A començament del segle xxi, la primera o segona llengua de més de mil milions de persones deriva del llatí.[14] El llatí mateix s'ha mantingut com a mitjà internacional d'expressió per part de la diplomàcia i per al desenvolupament intel·lectual identificat amb el renaixement humanista, des del segle xvii, així com en el llenguatge legal i en l'Església Catòlica, i fins al dia d'avui.