Nòrdic-gaèlics
From Wikipedia, the free encyclopedia
Nòrdic-gaèlics o hiberno-gaèlics fa referència a la població escandinava procedent de les incursions vikingues que es van assentar a Irlanda, Escòcia, Gal·les, Hèbrides, Òrcades i Man com a part del procés d'expansió i colonització durant l'era vikinga i que va durar uns 300 anys (789-1100).
També anomenats Gall-Ghàidheil, la traducció del qual seria "gaels estrangers" (o forasters) i no era exclusiu per als estrangers nòrdics sinó que era un terme genèric per als estrangers en general, no a un grup ètnic concret. Aquest terme va patir moltes variacions segons el moment cronològic i diferències geogràfiques en les llengües goidèliques, per exemple Gall Gaidel, Gall Gaidhel, Gall Gaidheal, Gall Gaedil, Gall Gaedhil, Gall Gaedhel, Gall Goidel, etc. El qualificatiu modern en irlandès és Gall-Ghaeil, mentre que en escocès és Gall-Ghàidheil.[1] Això no obstant, sí que es diferenciava la procedència dels escandinaus, mentre que Fionnghaill (forasters rossos) es referia als colons d'ascendència noruega, Dubhghaill (forasters morenos) eren d'ascendència danesa.[2]
Com passava allà on s'assentaven permanentment els escandinaus, es va produir amb el temps un sincretisme cultural i assimilació de la llengua local com pròpia, procés que es va iniciar al segle ix. El cas dels normands a França merovíngia és el més conegut.[3][4]