Pablo de Azcárate y Flórez
diplomàtic espanyol / From Wikipedia, the free encyclopedia
Pablo de Azcárate y Flórez (Madrid, 1890 - Ginebra, 1971) va ser un polític, jurista, diplomàtic i historiador espanyol. Originari d'una família de gran tradició liberal, era nebot de Gumersindo de Azcárate i net de Patricio de Azcárate.
Biografia | |
---|---|
Naixement | 30 juliol 1890 Madrid |
Mort | 13 desembre 1971 (81 anys) Ginebra (Suïssa) |
Ambaixador d'Espanya al Regne Unit | |
13 setembre 1936 – 27 febrer 1939 ← Julio López Oliván – Jacobo Fitz-James Stuart y Falcó → | |
Diputat a Corts | |
1918 – 1919 | |
Catedràtic d'universitat | |
Dades personals | |
Formació | Institución Libre de Enseñanza Universitat Central |
Activitat | |
Lloc de treball | Madrid |
Ocupació | diplomàtic, polític, historiador, professor d'universitat, jurista, escriptor |
Ocupador | Universitat de Santiago de Compostel·la Universitat de Granada |
Partit | Partido Reformista |
Família | |
Parents | Gumersindo de Azcárate (oncle) |
Va començar la seva carrera diplomàtica en la recentment formada Societat de Nacions, que va abandonar per actuar com a ambaixador del govern de la II República a Londres durant la Guerra Civil espanyola, la qual cosa el va obligar a exiliar-se.
Es va dedicar després a la cerca d'ajuda per als republicans que havien abandonat el país, a través del Servei d'Evacuació de Refugiats Espanyols (SERE). El 1948, va ser enviat per l'ONU com a comissionat per a la Treva a Palestina, i després va exercir com a secretari de la Comissió de Conciliació de l'ONU que entre 1949 i 1952 va buscar una solució al conflicte àrab-israelià.
Posteriorment es va retirar a Suïssa, on es va dedicar a escriure diversos llibres i assaigs basats en les seves experiències. Aquestes obres i els seus arxius particulars han estat utilitzats com a referència i es consideren d'un gran valor documental.[1][2]