crític d'art, traductor, poeta i dibuixant català From Wikipedia, the free encyclopedia
Rafael Santos i Torroella (Portbou, 1914 – Barcelona, 2002) fou un crític d'art, traductor, poeta i dibuixant català. Com a crític, va ser considerat una autoritat en l'univers artístic. És reconegut especialment pels seus escrits i llibres sobre Joan Miró, Pablo Picasso i Salvador Dalí.
Rafael Santos Torroella i María Teresa Bermejo | |
Biografia | |
---|---|
Naixement | 21 gener 1914 Portbou (Alt Empordà) |
Mort | 29 setembre 2002 (88 anys) Barcelona |
Formació | Universitat de Valladolid |
Activitat | |
Ocupació | crític d'art, traductor, poeta i dibuixant |
Membre de | |
Gènere | Poesia |
Família | |
Cònjuge | María Teresa Bermejo Hernández |
Germans | Ángeles Santos Torroella |
Premis
|
Era germà de l'artista Ángeles Santos Torroella i marit de l'activista cultural i traductora, María Teresa Bermejo, amb qui va col·laborar en diversos projectes.
Rafael Santos va néixer a Portbou, el 1914. Fill de Julián Santos Estévez —funcionari de duanes de Salamanca— i Aurelia Torroella, originària de l'Empordà, tenia vuit germans. Al llarg de la seva infantesa, la família va viure a diversos llocs de la zona fronterera (Portbou, la Jonquera, el Portús…) a causa de la feina del pare.[1] El 1921 la família es va establir en un petit poble de la província de Salamanca, on van passar aproximadament tres anys. El 1924 es van traslladar a Ayamonte (Huelva).[2] Val a dir que la família sempre passava els estius a casa dels avis, a Portbou, poble que la seva germana Ángeles Santos qualificà posteriorment com a paradís.[2][3]
Amb 15 anys obtingué el Batxillerat Elemental al Instituto Nacional de Segunda Enseñanza de Salamanca. Estudià dret a la universitat de Valladolid, a la qual es matricula l'any 1930. De forma lliure assistí al Seminari d’Art i Arqueologia de la mateixa universitat. Allà conegué Antonio Tovar. Tots dos foren membres del claustre universitari de la Universitat: Rafael Santos Torroella en qualitat de representant dels estudiants de Dret; Tovar en representació dels estudiants de Filosofia i Lletres. Durant la seva etapa universitària a Valladolid va afiliar-se al Partit Comunista d'Espanya (PCE). El 1934 s'instal·la a Barcelona i s'allunya del nucli familiar per desavinences amb el pare. Llevat dels estudis a Valladolid, Santos Torroella no va completar cap altre curs d'ensenyament superior fins que el 1981 obtingué el títol de Llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona.
Durant la guerra civil milità a les Joventuts del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i col·laborà en diferents publicacions de la reraguarda, entre els quals el setmanari Juliol (Barcelona, 1936) dirigit per Teresa Pàmies. El 1938 guanyà el premi de poesia Combatiente del Este (València, 1938).[4] El mateix any és allistat al front amb el Batalló de Sapadors-Minadors del 4t Cos de l'Exèrcit de la República i les tropes franquistes el capturen i el fan presoner. Durant el seu captiveri, Antonio Tovar intervé per impedir la sentència de pena de mort contra Santos Torroella. És excarcerat el 18 de març del 1940 i el règim l'inhabilita per exercir qualsevol càrrec polític o públic. Li retiren el passaport i ell s'imposa un exili en una propietat familiar a Peñarrubia i posteriorment a Salamanca.
Entre els anys 1940 i 1944 va col·laborar als periòdics de Salamanca El Adelanto i La Estafeta Literaria. Juntament amb Antonio Tovar funda i participa en les revistes d'àmbit acadèmic Lazarillo i Cátedra, un òrgan del SEU. En el marc de les activitats generades al voltant d'ambdues revistes coneix a qui serà la seva esposa, María Teresa Bermejo, qui també va col·laborar-hi en qualitat de traductora. Com que l'atreu l'ambient cultural de la ciutat viu a Madrid des del 1944 i és un habitual de les tertúlies del Café Gijón i del grup Juventud Creadora, format per Gerardo Diego i Víctor Ruiz Iriarte, entre d'altres. En aquesta etapa de connexions amb artistes i intel·lectuals a la capital de l'estat fa amistat amb Camilo José Cela.
L'any 1947, María Teresa Bermejo i ell van traslladar-se a Barcelona i, per iniciativa de Josep Maria Junoy, van fundar l'Editorial Cobalto. Junoy n'era el director, Rafael Santos Torroella el subdirector i María Teresa Bermejo, la secretària. L'any 1948 Junoy va abandonar l'editorial, aparentment per una polèmica lingüística i Rafael Santos Torroella i María Teresa Bermejo van convertir-se en els responsables del projecte. A recer de l'editorial germina el Club Cobalto 49, amb la voluntat de promocionar l'art nou. La feina a Cobalto l'aproxima al grup Dau al set i l'enllaçarà a Antoni Tàpies amb una fecunda i perdurable amistat.[5]
Pel prestigi que va guanyar gràcies als seus articles i la notorietat de l'editorial, va merèixer assistir a la primera edició de l'Escola d'Altamira, també coneguda com les Converses Internacionals de Santillana del Mar, que es van celebrar el 1949 sota els auspicis de Mathías Goeritz. L'any següent també fou present a la segona edició.
Es casà amb María Teresa Bermejo a la Basílica de Santa Maria de Montserrat el 18 de febrer del 1950. Joan Miró actuà de padrí de la cerimònia. La residència del matrimoni al carrer Muntaner de Barcelona va convertir-se en un punt de reunió d'artistes i intel·lectuals. Rebien les visites de Carles Riba, Clementina Arderiu, Dionisio Ridruejo, Carlos Barral, Blas de Otero, Maruja Mallo, José Agustín Goytisolo, Josep Antoni Coderch, etc.
A partir de la dècada dels 50 ocupà col·locacions rellevants en l'organització de grans manifestacions artístiques patrocinades pel règim, va fer oblidar la seva depuració i restà, doncs, plenament rehabilitat per exercir la seva professió, com a particular, a l'empara de l'aparell de la dictadura. En aquest sentit, col·laborà en els preparatius de la I Biennal Hispanoamericana d'Art (1951) i fou assessor del Pavelló espanyol de la IX Triennal de Milà (1951) a invitació de l'arquitecte Josep Antoni Coderch. En aquesta ocasió recuperà el passaport retirat després de la Guerra Civil. Subsegüentment, és nomenat secretari del Congrés de Poesia, una iniciativa de la Direcció General d'Ensenyament Universitari. Santos Torroella va ser l'ànima dels tres Congressos de Poesia que es van celebrar a Segòvia (1952), Salamanca (1953) i Santiago de Compostel·la (1954) i va forçar, per primera vegada en el franquisme, que autors en català reputats com Marià Manent i Carles Riba compartissin un àmbit de predomini castellà en un acte oficial del règim, a pesar del context de persecució planificada a la llengua, la cultura i la identitat catalanes.
En l'interval de la celebració dels Congressos de Poesia tingué temps de participar en l'expedició de crítics espanyols a la II Biennal Hispanoamericana d'Art (1953) a L'Havana, en qualitat de corresponsal del diari El Noticiero Universal i de la revista El Correo Literario. En aquest període es dissol l'Editorial Cobalto per un conflicte entre Rafael Santos Torroella i Alexandre Cirici. Quan Barcelona acull la III Biennal Hispanoamericana d'Art (1955) hi incideix prou perquè es concedeixi el tercer premi del certamen a Antoni Tàpies.
Rafael Santos Torroella no va abandonar mai la visió renadiva de l'art i constantment establia lligams amb els representants de les noves expressions pictòriques i empenyia la consolidació dels moviments més innovadors. I va encarnar aquesta vocació en la constitució del grup Zero Figura, un col·lectiu que va estar en funcionament del 1960 al 1963, que presentava els seus treballs al públic per mitjà de la col·laboració amb la Sala Gaspar de Barcelona. Van realitzar quatre exposicions col·lectives. Els integrants eren Santos Torroella, Joan Josep Tharrats, Joan Claret, Joan Hernández Pijuan i Joan Vilacasas.
El 1960 debutà en la docència. Es titulà com a professor de dibuix a l'Escola Superior de Belles Arts Sant Jordi de Barcelona i fou nomenat catedràtic interí de l'assignatura Pedagogia del dibuix. Dos anys més tard ostentà el càrrec de secretari de l'Escola i el 1963 guanyà la plaça de professor numerari i va impartir l'assignatura d'Història de l'Art. No obstant això, va dimitir de la secretaria el 1964 per diferències amb l'equip directiu. Continuà la seva labor docent i el 1972 ocupà la subdirecció del centre.
En aquesta època de maduresa diverses institucions culturals van brindar dignitats a Rafael Santos Torroella. El Col·legi d'Arquitectes de Catalunya i les Balears el designà director de la Comissió de Cultura el 1967, és escollit acadèmic de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando el 1974 i l'Associació Espanyola de Crítics d'Art el designà vicepresident d'honor. Més endavant, el febrer del 1985, també és nomenat acadèmic de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi i el 1987 es convertí en professor emèrit de la Universitat de Barcelona.
Malgrat la seva fama és fruit dels afanys com a crític i, secundàriament, com a poeta, Santos Torroella també va conrear les Belles Arts des del punt de vista creatiu. Que era un excel·lent dibuixant ho palesa l'experiència de professor de dibuix a l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi. Tot i això, no va dur a terme la seva primera exposició individual fins al 1976. Consistia en una galeria de retrats i la va acollir la Sala Rovira de Barcelona amb el títol Gente de mi tiempo. Posteriorment la mostra va viatjar a la Pic Galeria de Vilanova i la Geltrú. Encara, el 1980 va exposar a La Pinacoteca de Barcelona una mostra de dibuixos i paisatges.
Santos Torroella va ser autor de diversos llibres sobre Joan Miró, Pablo Picasso i Salvador Dalí, entre d'altres, i contribuí a renovar el panorama artístic català després de la guerra, treballs que el portaren a ser considerat una autoritat en l'univers artístic. Els seus estudis, especialment els dedicats a Miró i a Dalí, es poden consultar en biblioteques arreu del món.
En el camp literari, Santos Torroella publicà diversos volums de poesia en castellà i publicà en premsa, residualment, algunes poesies en català. També va realitzar traduccions de l'anglès i el francès, especialment de llibres infantils i estudis d'art. Va traduir poesies de Fernando Pessoa i Carles Riba i fou un dels descobridors del talent de Joan Brossa. Sobre Joan Brossa, a l'any 1951 va publicar la primera traducció d'una obra seva en castellà.
Va rebre honors destacables per la seva faceta de poeta i, essencialment, per l'ofici de crític. El 1955 van adjudicar-li el Premi Ciutat de Barcelona pel poemari Hombre Antiguo. Van atorgar-li el Premi Juan Boscán de poesia del 1959, el Premi Camón Aznar de Crítica d'Art del 1971 i el Premi de l'Associació Catalana de Crítics d'Arts el 1996. La Universitat de Barcelona el va condecorar amb la Medalla de Plata de la Universitat el 1984. Fou distingit amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya l'any 1992[6] i amb la Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts, lliurada pel govern espanyol. També fou membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.
Hi ha dibuixos seus a diversos museus catalans, com el Museu de l'Empordà, el Museu de l'Hospitalet, el Museu de Valls i el Museu d'Història de la ciutat de Girona.
A partir del 1998 l'estat de salut de Rafael Santos Torroella va decaure i no va emprendre cap més tasca ressenyable per al seu currículum. La seva forma va deteriorar-se progressivament fins que va morir a Barcelona la nit del 29 al 30 de març del 2002, a l'edat de 89 anys. Les cendres reposen al cementiri de Portbou.
L'any 2014 l'Ajuntament de Girona, en paral·lel a l'adquisició del fons artístic Santos Torroella, va rebre en donació l'Arxiu i Biblioteca Rafael i María Teresa Santos Torroella per part dels hereus de María Teresa Bermejo.[7] Els treballs de tractament són a càrrec de l'Arxiu Municipal de Girona.[8][9][10]
El fons documental de l'Arxiu i Biblioteca Rafael i María Teresa Santos Torroella inclou documentació relativa a:
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.