Relacions internacionals de la Unió Europea
From Wikipedia, the free encyclopedia
L'àmbit de les Relacions internacionals de la Unió Europea s'entenen com acció exterior de la Unió el conjunt de polítiques, instruments i capacitats amb projecció essencialment exterior que exercita o porta a terme la Unió Europea en el món. Les relacions internacional de la UE es van estabilr en l'article tercer del Tractat de la Unió Europea i es regulen en el títol V.[1]
L'acció exterior comprèn diverses polítiques interconnectades però autònomes el funcionament de les quals s'estructura al voltant de dos suports jurídics ben diferents: la política exterior i de seguretat comuna, de disseny principalment intergovernamental, i tota la resta d'àmbits tradicionalment compresos a l'extingit «pilar comunitari», que s'ordenen per canals més institucionals, o més propers, a un mètode federal de gestió.
La Unió Europea estableix relacions amb organitzacions internacionals per influir en les estructures polítiques, econòmiques i financeres que es decideixen en el marc internacional i que repercuteixen en els estats membres i en la mateixa UE. No obstant, això el seu paper en l'esfera internacional es troba limitat tant pels tractats que regulen la UE, com per l'estatus legal que li atribueixen els tractats de les organitzacions internacionals en les quals participa. Tot i el seu estatus limitat en la majoria d'organitzacions internacionals, la Unió Europea té un ampli historial de tractats internacionals ratificats, i ha sigut part d'alguns dels principals tractats, destacant el seu paper en matèries mediambientals i desarmament.[2]
Allà on la UE ha pogut tenir una certa influència, ha adoptat diversos rols, per exemple, ha sigut líder en qüestions com promoure el principi de la responsabilitat de protegir (en relació amb el medi ambient) o aspectes socials en acords sobre ajudes i comerç. En canvi, ha adoptat un rol de mediadora en qüestions sobre desenvolupament, amb un posicionament intermedi entre els Estats Units d'Amèrica i els països en desenvolupament. En altres casos, la UE i els estats membres han mantingut posicionaments tant divergents que no han arribat a aportar cap solució, per exemple, en la reforma del Consell de Seguretat de les Nacions Unides.[2]
La Unió Europea aposta per una bona governança global i considera l'Organització de les Nacions Unides la pedra angular d'aquesta governança.[2]
El disseny, desenvolupament i aplicació de l'acció exterior de la Unió en el seu conjunt, que s'articulen des del marc institucional únic d'aquesta mateixa, intervenen, amb diferent grau de participació, totes les institucions comunitàries, encara que cal avançar que, d'acord amb la base jurídica al voltant de la qual s'articuli cada activitat, ressalta amb claredat la preponderància de dues d'elles, almenys a la seva fase executiva: el Consell, per al relatiu a la política exterior i de seguretat comuna, i la Comissió, per a tots els altres àmbits de l'acció exterior. Existeixen a més a més una institució, el Consell Europeu, i dos òrgans, l'Alt representant de la Unió Europea per a Afers exteriors i Política de Seguretat (AR) i el Servei Europeu d'Acció Exterior (SEAE), implicats molt activament en la definició i orientació, i a més a més, en el cas de l'AR i el SEAE, en el desenvolupament i l'execució de l'acció exterior de la Unió. El Parlament Europeu es troba associat en tot moment a l'acció exterior en el seu conjunt, encara que a la política exterior i de seguretat comuna la seva posició no és vinculant.