Simfonia núm. 8 (Mahler)
Simfonia de Gustav Mahler / From Wikipedia, the free encyclopedia
La Simfonia núm. 8 en mi bemoll major de Gustav Mahler és una de les obres corals de major escala del repertori orquestral clàssic. A causa de l'exigència d'una quantitat enorme d'instrumentistes i cantants per a interpretar-la, sovint se l'anomena «Simfonia dels mil», sobrenom que es va inventar l'empresari Emil Gutman, tot i que Mahler no hi va estar d'acord. La peça va ser composta en un únic període d'inspiració a Maiernigg, al sud d'Àustria, l'estiu de 1906. Va ser l'última obra que Mahler va estrenar en vida i va comptar amb un gran èxit de crítica i públic quan la va dirigir a l'estrena absoluta a la ciutat bavaresa de Múnic el 12 de setembre de 1910.
Estrena als Estats Units, 1916, per part de l'Orquestra i coral de Filadèlfia, sota la direcció de Leopold Stokowski, 1068 músics en total | |
Títol original | 8. Sinfonie in Es-Dur |
---|---|
Altres noms | Symphony of a Thousand |
Forma musical | Simfonia |
Tonalitat | Mi bemoll major |
Compositor | Gustav Mahler |
Creació | 1906 |
Data de publicació | 1912 |
Gènere | simfonia |
Parts | 2 moviments |
Durada | 85 minuts |
Part de | list of compositions by Gustav Mahler (en) i list of symphonies by Gustav Mahler (en) |
Instrumentació | orgue, orquestra i cor |
Estrena | |
Estrena | 12 de setembre de 1910 a Múnic
|
Mahler estava convençut des del principi de la importància de l'obra, i en renunciar al pessimisme que havia marcat gran part de la seva música, va oferir la Vuitena com una expressió de confiança en l'etern esperit humà. En el període posterior a la mort del compositor, va ser relativament poc interpretada. No obstant això, des de mitjan segle xx en endavant, la simfonia ha estat programada amb regularitat a sales de concerts de tot el món i s'ha enregistrat en moltes ocasions. Sense deixar de reconèixer la seva àmplia popularitat, els crítics moderns tenen opinions contraposades sobre l'obra; alguns troben el seu optimisme poc convincent i consideren que és artísticament i musicalment inferior a altres simfonies de Mahler. No obstant això, també ha estat comparada amb la Novena simfonia de Beethoven en el sentit de ser una declaració de la definició humana del seu segle.
La fusió de la cançó i la simfonia havia estat una característica de les primeres obres de Mahler. En el seu període «mitjà» de composició -a partir del 1901- un canvi de rumb el va portar a compondre tres simfonies purament instrumentals. La Vuitena, que marca el final del període «mitjà», torna a una combinació d'orquestra i veu en un context simfònic. L'estructura de l'obra no és convencional, i en comptes de seguir l'estructura normal en diversos moviments, la peça es divideix en dues parts. La primera es basa en el text llatí d'un himne cristià del segle ix per a la Pentecosta, el Veni Creator Spiritus («Vine, Esperit Creador») atribuït a Raban Maur, abat de Fulda, i la segona és un arranjament de l'escena final del Faust de Goethe. Les dues parts estan unificades per una idea comuna, la de la redempció a través del poder de l'amor, unitat transmesa mitjançant temes musicals comuns.