problema psíquic From Wikipedia, the free encyclopedia
El trastorn límit de la personalitat (TLP) és un trastorn greu de la personalitat que s'expressa per humors canviants, per relacions humanes problemàtiques, per una manca de confiança en un mateix i també per comportaments autoagressius. El concepte formal del TLP és relativament nou en el camp de la psicopatologia. No va aparèixer en el Manual Diagnòstic dels Trastorns Mentals (DSM) publicat per l'Associació Americana de Psiquiatria fins a l'any 1980 (DSM-III).
Tipus | trastorn de la personalitat i malaltia |
---|---|
Especialitat | psiquiatria i psicologia clínica |
Clínica-tractament | |
Símptomes | Autoregulació emocional, autolesió, impulsivitat, disfòria i enuig |
Tractament | psicoteràpia i teràpia dialèctica de la conducta |
Medicació | |
Classificació | |
CIM-10 | Tipus impulsiu, F60.31 Tipus borderline F60.30 Tipus impulsiu, F60.31 Tipus borderline |
CIM-9 | 301.83 |
CIAP | P80 |
Recursos externs | |
MedlinePlus | 000935 |
eMedicine | 913575 |
Patient UK | Borderline-Personality-Disorder |
MeSH | D001883 |
UMLS CUI | C0006012 |
DOID | DOID:10930 |
És a partir d'aquí, un cop assolit l'estatus oficial de "trastorn de la personalitat", quan es dispara l'interès per aquesta patologia. Aquest estatus es va aconseguir després de grans controvèrsies i disputes iniciades als anys 70. La nomenclatura oficial i els criteris diagnòstics es van acordar mitjançant compromisos entre els diferents models i atenent a dades empírico-descriptives. Amb aquesta definició es deixa definitivament enrere la idea del borderline com si oscil·lés entre la neurosi i la psicosi.
Malgrat tot, i fent una mica d'història, el peculiar cúmul de trets que comprenen l'entitat diagnòstica Límit fou reconegut ja des de principis del segle xx. L'any 1938 fou emprat per primer cop el terme "borderline" per Adolf Stern[1] per a descriure un grup de pacients externs que no obtenien profit de la psicoanàlisi clàssica i que no encaixaven en les categories estàndard de "neuròtic" o "psicòtic". La psicopatologia en aquells temps estava conceptualitzada com un continu: "normal" - "neuròtic" - "psicòtic".
Durant alguns anys el terme fou emprat de forma col·loquial pels psicoanalistes per descriure pacients que, malgrat tenir seriosos problemes de funcionament, no entraven dins de les categories diagnòstiques i eren difícils de tractar amb els mètodes analítics convencionals.
La figura d'Otto Friedmann Kernberg va tenir molta importància en el camí cap a la conceptualització del terme "borderline".[2] Com a resultat dels seus estudis es va anar parlant cada cop més d'una "estructura de personalitat borderline" com quelcom estable i diferenciable, tant de la neurosi (per la seva especial combinació i fluctuació de símptomes) com de la psicosi (episodis menys intensos i més curts lligats a factors estressants, manteniment del contacte amb la realitat); i que, per tant, anava adquirint identitat pròpia.
No obstant això, l'heterogeneïtat de la població denominada "borderline" va propiciar l'aparició de diverses teories explicatives: El model biològic, que considera que el trastorn representa un conjunt de síndromes clíniques cadascuna d'elles amb un origen, curs i pronòstic propi. Proposa tres tipus de borderline:
Un quart model és l'"eclèctic-descriptiu", també seguit pel DSM, descrit per Chatham el 1985.[3]
John G. Gunderson desenvolupà l'entrevista diagnòstica del trastorn borderline (DIB), utilitzada actualment per diagnosticar el trastorn en persones objecte d'estudis clínics.[4] El DIB i el DSM-IV recullen els criteris més recents per a definir el TLP.
Un cinquè model és la teoria biosocial de l'aprenentatge proposada per Theodore Millon.[5] Segons la seva teoria, el patró borderline de personalitat és el resultat del deteriorament de patrons previs no tan greus. Millon es referma en els diferents antecedents i anamnesi dels pacients borderline. Es proposa la interacció recíproca de factors biològics i aprenentatge social en l'origen del trastorn. Partint del model biosocial Marsha M. Linehan (1993)[6][7] desenvolupa la teoria dialèctica (o de diàleg) entre els pols oposats en els quals sovint es mou el borderline. Un ambient invalidador es considera com un dels factors que contribueixen al desenvolupament del TLP. La proposta de Linehan difereix en alguns aspectes dels models cognitius, conductuals i biològics clàssics i suposa un original i prometedor abordatge terapèutic del TLP.
La investigació i publicacions entorn del TLP estan en un bon moment d'auge, fet que dona bones perspectives per comprendre millor i tractar aquest controvertit trastorn.
El Trastorn Límit de la Personalitat, també anomenat Trastorn d'Inestabilitat Emocional de la Personalitat, constitueix una variant allunyada del que és habitual en la majoria de persones quant al conjunt de trets emocionals i conductuals constitutius de la forma d'ésser. A més, en el TLP aquests trets són inflexibles i impedeixen l'adaptació de l'individu al mitjà on viu. La comprensió i el tractament del trastorn suposa en l'actualitat un dels majors reptes per a la psiquiatria, la psicologia i la sociologia, suscitant un interès especial entre les comunitats terapèutiques de tot el món.
La característica central és una acusada i contínua inestabilitat en l'àmbit emocional, interpersonal i d'identitat. Això pot fer-se patent en diversos aspectes:
Cal assenyalar que les persones amb TLP no estan al límit de res. La teoria que estan entre la neurosi i la psicosi ha estat descartada des dels anys vuitanta, però el terme "borderline" o "límit" ha perdurat. Seguidament se citen algunes formes de pensar, sentir i actuar bastant comuns en els TLP. La persona no ha de tenir totes aquestes característiques, però quantes més coincideixin més probable serà el diagnòstic TLP. Cal advertir que això no és un test psicològic i no s'ha de fer servir per diagnosticar.
A més d'aquests criteris bàsics hi ha una altra sèrie de característiques que acostumen a ésser més variables segons els individus, però que poden ésser útils a l'hora de completar el diagnòstic. Alguns d'aquests trets són:
NO és correcte que la persona amb Trastorn Límit de la Personalitat:
SÍ que és correcte que la persona amb Trastorn Límit de la Personalitat:
Tots els autors especialitzats en la matèria coincideixen a assenyalar que existeixen múltiples factors de tipus biològic, psicosocial i d'aprenentatge i que tots ells interaccionen entre si de forma transaccional i interactiva i no unidireccional, de forma que factors ambientals poden modificar trets biològics i viceversa. La investigació -com hem assenyalat a l'inici d'aquest apartat- en la definició del TLP és recent i en creixement progressiu en tot el món occidental, per la qual cosa contínuament apareixen noves dades que esdevenen reveladores en aquest trastorn.
Sembla que la càrrega genètica en el cas del TLP és poc rellevant en comparació a la que es pot donar en altres trastorns.
Partint d'una multicausalitat i del fet que encara s'està investigant la nosologia del TLP, s'han anat assenyalant alguns factors de risc. Entre els més importants hi hauria:
És important tenir en compte que cap d'aquests factors pugui explicar el desenvolupament d'un TLP per si mateix ni actuar com a causa. Simplement són factors que augmenten el risc i la possibilitat que el TLP aparegui.
El TLP és un trastorn d'inici primerenc i de curs crònic. Es pot manifestar ja a les primeres etapes de la infància, l'adolescència o a l'inici de l'edat adulta. De qualsevol forma ha de manifestar-se abans dels 25 anys. Els casos en què apareix més precoçment acostumen a tenir pitjor pronòstic, sobretot si en l'adolescència van acompanyats d'abús de substàncies, conductes suïcides i parasuïcides i conductes autodestructives. Els anys de major virulència del trastorn solen ésser entre els 20 i els 35 anys, just en el període en què l'individu ha de fer-se adult i independent i marcar-se una línia de vida i unes metes.
El TLP no és un trastorn degeneratiu com altres trastorns de personalitat. En la majoria de casos es va produint una estabilització a partir dels 35-40 anys, amb una suavització de molts símptomes, sobretot la impulsivitat. Però aquesta millora no es produeix de forma automàtica ni de la mateixa manera en tots els casos, i depèn molt del deteriorament que la persona hagi acumulat al llarg dels anys.
El pronòstic en el TLP està condicionat per l'edat d'aparició dels primers símptomes, la intensitat dels mateixos i la presència de certes conductes.
Un pronòstic negatiu vindria marcat per: inici primerenc (infància i adolescència) dels símptomes, alta intensitat d'aquests, presència d'algun tipus d'addicció i conductes suïcides, parasuïcides o dissocials, poca consciència del trastorn per part del subjecte i negativa a posar-se en tractament.
Un pronòstic positiu vindria donat per: aparició dels símptomes ja a l'edat adulta (entre els 20 i 25 anys), absència de conductes addictives o conductes suïcides i predisposició a vincular-se terapèuticament.
S'estima que la prevalença del Trastorn Límit de la Personalitat seria:
Les conductes suïcides no són quelcom exclusiu del TLP. Apareixen en altres trastorns mentals i inclús de forma més greu com en el trastorn bipolar, la depressió o l'esquizofrènia. Però sí que són més característics del TLP respecte a d'altres TP en què no acostumen a aparèixer (sobretot en els TP de clúster C).
A diferència dels pacients depressius el TLP sol tenir més actes de tipus para-suïcida i autolesions[8] i menys intents greus de suïcidi. Es "juga" més amb aquest tipus de conductes de forma que solen aparèixer com a crides d'atenció o manipulacions, la qual cosa no significa que no hagin d'ésser tingudes en compte i ésser abordades com més aviat millor en la teràpia.
Els pacients amb TLP que arriben a consumar el suïcidi de forma "no accidental" han tingut ja nombrosos intents seriosos de suïcidi i autolesions greus. Factors que poden precipitar la consumació en pacients amb aquests antecedents són: abús d'algun tipus de substància (sobretot alcohol i cocaïna), aïllament social i falta de suport o cura familiar, abandonament de vincles terapèutics o el no compliment de les prescripcions farmacològiques.
En canvi, els pacients amb TLP que mantenen uns vincles socials mínims, que compten amb l'estreta contenció familiar i que estan vinculats terapèuticament rarament consumen el suïcidi.
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.