Tret distintiu

Un tret distintiu és la característica que permet diferenciar un fonema d'un altre, és a dir, els trets que formen cada so i que són pertinents per formar un parell mínim, ja que hi ha diferències entre sons que no alteren el sentit de les paraules, són solament variacions personals o contextuals i per tant no es consideren trets distintius. La presència d'un determinat tret es marca amb un signe + i la seva absència amb -, de manera que cada fonema es pot definir per oposició segons una graella de trets distintius, esquematitzats entre claudàtors.^[1]

Aquestes característiques s'usen en fonologia, mentre que en fonètica els sons es descriuen amb el quadre de l'AFI, indicant el punt, el mode d'articulació i la sonoritat en el cas de les consonants, i la posició de la llengua i l'obertura dels llavis en el cas de les vocals.

Tipus de trets distintius

El primer tret destacable és [± cons] que distingeix les consonants de les vocals, que no presenten obstrucció en el pas de l'aire. El segon és [± son] que separa els sons en sords i sonors segons la vibració de les cordes vocals. El tercer, [± sil], indica si el so pot actuar com a nucli d'una síl·laba en aquella llengua concreta. Aquests tres trets s'anomenen trets majors o bàsics.

Respecte al mode d'articulació, els trets més destacables són [±son], que indica si el so es pot produir contínuament, sense interrompre's (per exemple el so /p/ no pot repetir-se sense pausa, mentre que si es pot fer amb /m/); [± nas], que separa els fonemes en nasals i orals; [± est], que anomena certs sons com a estridents per la presència de soroll blanc i [± lat], que divideix els fonemes en laterals i no laterals, essent els primers els sons on l'aire escapa pels costats de la llengua aixecada, com passa a /l/.

Els trets que afecten al punt d'articulació són [± round], que indica si els llavis s'arrodoneixen o no (es poden comparar els sons /o/, arrodonit, i el so de la /i/, no arrodonit); [± ant], que descriu com toca la llengua al punt d'obstrucció, essent [+ ant] els fonemes on és la punta de la llengua la que articula de manera preferent; [± dist], que mostra un moviment o no de la llengua i [± alt], que significa que la part posterior de la llengua s'eleva o no. A diferència dels trets en fonètica, no s'especifica on toca la llengua, ja que no és rellevant per distingir fonemes

Referències

1. Jakobson, Roman; Fant, Gunnar; Halle, Morris (1952). Preliminaries to Speech Analysis: the Distinctive Features and their Correlates. Cambridge, Ma.: MIT Press.