Unió Regionalista
Partit polític català de principis del segle XX / From Wikipedia, the free encyclopedia
Unió Regionalista fou un grup polític creat a Barcelona el 18 d'octubre de 1899 a partir de la Junta Regional Organizadora de las Adhesiones de suport al general Polavieja, quan el govern central de Francisco Silvela es negà a atendre les demandes regionalistes, tot i nomenar ministre Manuel Duran i Bas. El 1901, després d'intenses negociacions entre Enric Prat de la Riba i Josep Puig i Cadafalch amb els dos caps de la Unió, Bartomeu Robert i Yarzábal i Miquel Arcàngel Fargas i Roca, hom aconseguí la unió amb el Centre Nacional Català i aparegué un nou partit, la Lliga Regionalista.
Dades | |
---|---|
Tipus | partit polític |
Ideologia política | Regeneracionisme |
Història | |
Creació | 18 octubre 1899 |
Data de dissolució o abolició | 25 abril 1901 |
Fracassada l'aventura política del regeneracionisme polavieja i la temptativa de compromís amb el partit conservador silvelista, la <<Junta Regional d'adhesions al programa del general Polavieja>> havia de desaparèixer o de reconvertir-se, si no els objectius polítics més generals, almenys en la seva estratègia i la seva direcció política, així com el nom.
Els seguidors de Polavieja a Catalunya van formar la Unió Regionalista. No eren pas nacionalistes, sinó, simplement, industrials descontents per l'abandonament en què es consideraven per causa de l'acció –o la inacció- del Govern. Bé que no era només l'abandonament de qualsevol projecte constructiu allò que el movia; sentien també que, per a llurs afanys i possibilitats d'expansió i readaptació en un país que havia perdut les seves darreres colònies, el règim polític imperant era com una cuirassa que per llurs iniciatives, ni feia ni deixava fer. La seva única funció semblava que fos la percepció d'impostos.
Aquests dos punts: crítica a la política i, per extensió, al règim existent, d'una banda, i confiança en les seves pròpies forces per assolir una situació més favorable, d'altra banda, eren la base que impulsava la burgesia catalana a plantejar una lluita política tenaç per aconseguir la reforma de l'Estat o, almenys, l'autogovern. Això la portava a desenrotllar una política diferent de l'oficial, geogràficament aïllada, objectivament rebel; en darrera instància, bé que potser de manera no plenament conscient, portava la burgesia a fer una política particularista.
En aquesta situació s'arribà a l'entesa política amb els homes del Centre Nacional Català que, poc després, el 1901, els oferiren una tàctica i una ideologia. El primer efecte d'aquesta entesa fou la catalanització del nom de l'entitat, que passà a denominar-se Unió Regionalista i que es constituí prescindint de tota direcció política.
Els noms que integraven la Unió Regionalista tenien un fort prestigi ciutadà i llur pes social i econòmic era molt considerable: Lluís Ferrer-Vidal i Soler, Albert Rusiñol i Prats, Manuel Raventós i Domènech, Ignasi Joan i Girona, Bartomeu Robert, Miquel A. Fargas, etc. El seu secretari, el futur secretari vitalici de la Lliga Regionalista i director de les seves eleccions, era Ferran Agulló i Vidal.
El 27 de gener de 1900 la Unió celebra Junta general per a la modificació dels seus Estatuts. L'article 1 declarava que l'objectiu de la Unió Regionalista «serà treballar per tots els medis legals, dintre de la unitat de l'Estat espanyol per l'autonomia política i administrativa de les regions». «La diferència més sensible que hi ha entre el nou programa de la “Unió Regionalista” i el nostre programa catalanista –deia “La Veu de Catalunya”- és que en el primer no s'admet resoltament l'oficialitat de la llengua catalana dintre de Catalunya, sinó la cooficialitat d'aquesta.». Com a programa, els ex-polaviejistes van adoptar les sol·licituds presentades en el Missatge a la Reina Regent Maria Cristina dels cinc presidents del 14 de novembre de 1898.
L'any 1900 és marcat per una actuació molt pròxima i unes relacions personals i polítiques molt estretes amb els homes del Centre Nacional Català. Així, com a conseqüència d'aquesta vinculació, van decidir presentar-se conjuntament a les noves eleccions de diputats a Corts de 1901, i unificar totes dues forces en una única entitat. Per això van haver d'acceptar l'autonomia política total de Catalunya, si bé es van fer algunes transaccions, més de forma que de fons. Però ja l'autonomia era un desig dels seus membres, com hem vist, al qual havien arribat a través de l'autonomia econòmica i de la petició de reformes institucionals. Només dos vots es van oposar a l'autonomia política total: el de Joan Sallarès i Pla i el de Josep Bertran i Musitu.