avinguda a Barcelona From Wikipedia, the free encyclopedia
La Via Laietana és un carrer de Barcelona que comunica l'Eixample amb el port travessant Ciutat Vella. El seu nom està dedicat a la tribu ibèrica dels laietans, antics pobladors de la zona.
Vista de la Via Laietana en direcció al mar, amb l'edifici Caixa Catalunya a la dreta de la imatge | |
Tipus | carrer i conjunt urbà |
---|---|
Epònim | laietans |
Noms Via A, Claris (s'hi uneix), Buenaventura Durruti, Bilbao (un tram, s'hi uneix), Gran Vía Layetana
| |
Situació | |
Entitat territorial administrativa | el Gòtic (Barcelonès) |
Inici | Plaça de Correus |
Fi | Plaça d'Urquinaona |
Bé integrant del patrimoni cultural català | |
Id. IPAC | 45937 |
Bé amb protecció urbanística | |
Tipus | bé amb elements d'interès |
Id. Barcelona | 792 |
El seu traçat va aparèixer per primer cop al Pla Cerdà de 1859 com una via d'enllaç directe entre l'Eixample i el port, però no va ser fins a l'aprovació del Pla de Reforma Interior d'Àngel Baixeras el 1899 que es va tornar a impulsar com a «via A».[1]
L'entrada política de la Lliga Regionalista de Cambó, la demanda de comunicació de la burgesia instal·lada a l'Eixample i la preocupació per a controlar els avalots dins d'una trama densa de carrers, va fer recuperar el projecte, i el 1907 s'acordà el finançament amb el Banco Hispano Colonial, que seria el beneficiari de les expropiacions. El banc va fer construir el primer edifici de la nova via, obra d'Enric Sagnier, qui també va prendre part activa en el desenvolupament de l'obra com a arquitecte representant del banc.[2]
Les obres («la Reforma», com van ser conegudes popularment) foren inaugurades pel rei Alfons XIII i el president Antoni Maura el 10 de març del 1908 i foren realitzades per Foment d'Obres i Construccions SA.[3]
La construcció es va dividir en tres trams:
L'enderrocament va suposar obrir una bretxa de 80 m d'amplada i uns 900 de llargada, amb la destrucció de 2.199 cases i molts palaus i convents medievals, i dispersà els veïns; unes 10.000 persones. Hi desaparegueren totalment, entre d'altres, els carrers de la Riera de Sant Joan, de l'Infern, del Sant Crist, de Graciamat, de l'Arc de la Glòria, del Bon Déu, de les Tres Voltes, de les Donzelles, d'en Vidal, de les Filateres i de Basea, la plaça de l'Oli, etc. Foren alterats, entre d'altres, els carrers de Copons, del Misser Ferrer, de Ripoll i de la Tapineria, així com la plaça de l'Àngel (mutilada de tres quarts de l'espai). Fou un cop molt dur per al barri de la Catedral, la resta del qual desapareixeria ja en la postguerra, arran les obres d'obertura de les avingudes de la Catedral i de Francesc Cambó (1940-1958).
Malgrat les protestes dels veïns i d'artistes i personatges com l'arquitecte i conservador Jeroni Martorell, es varen perdre el palau del Marquès de Monistrol, el palau del Marquès de Sentmenat (del qual Martorell salvà un finestral que farà servir a la restauració de la casa dels Canonges) o els convents de Sant Sebastià i el de Sant Joan de Jerusalem, que guardava la tomba de Pau Claris.
Alguns, però, es van salvar en ser traslladats a algun altre indret. Aquest és el cas de la Casa Padellàs dels segles xv-xvi, emplaçada al carrer dels Mercaders, a l'alçada d'on hi ha el Foment del Treball, i traslladada el 1931 a l'actual emplaçament a la plaça del Rei, on s'allotja el Museu d'Història de Barcelona. Un altre exemple va ser la façana barroca de l'església de Santa Marta (1737-1747) a la riera de Sant Joan, projectada per Miquel Bover i esculpida per Carles Grau. Domènech i Montaner la va desmuntar i la reconstruí en un dels pavellons de l'Hospital de Sant Pau, que bastia l'any 1911.[4]
D'altra banda, l'obra va tenir alguns efectes secundaris positius. L'enderrocament feu visible i valorable el patrimoni arquitectònic de les muralles romanes i els edificis gòtics que envolten la plaça del Rei i arriben fins a la Catedral. Una iniciativa impulsada per l'arquitecte municipal Pere Falqués amb l'oposició dels polítics van ser els túnels de la primera i segona secció, inicialment pensats com a enllaç ferroviari de les línies d'ample ibèric, però que finalment van ser utilitzats per al Gran Metro de Barcelona, inaugurat el 1926.
La nova via, tal com estava previst, va suposar la creació d'una nova imatge de Barcelona. L'estil arquitectònic de l'escola de Chicago va influir en el tipus de construcció, principalment dedicada als edificis oficials i espais d'oficines sovint ocupats per empreses de logística i exportació, que atenien les necessitats dels negocis de la burgesia instal·lada a l'Eixample.
Durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939) s'anomenà Via Durruti en homenatge al dirigent anarquista Buenaventura Durruti, mort al front de Madrid. L'actual carrer de Pau Claris, que en suposa la continuació dins l'Eixample, també portà el nom de Via Laietana fins a la fi del franquisme.
Durant els darrers anys, s'hi han fet diverses intervencions arqueològiques:
corresponents a dipòsits i pous dels segles xviii i xix.[8]
trobar un paviment de rajoles hidràuliques així com un mur de finals del segle xix o principis del xx.[9][6]
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.