Lluís Domènech i Montaner
arquitecte, historiador, humanista i polític català From Wikipedia, the free encyclopedia
Remove ads
Lluís Domènech i Montaner (Barcelona, 21 de desembre de 1850 - Barcelona, 27 de desembre de 1923)[1][2][3] fou un arquitecte, historiador, humanista i polític català, dissenyador de tipografies i enquadernacions de llibres i il·lustrador. Fou un dels principals protagonistes del modernisme català. Com a arquitecte es va avançar a les propostes arquitectòniques europees, amb un llenguatge innovador i una arquitectura fonamentada en un nou concepte integrador de totes les arts.[4] Algunes de les seves obres són Patrimoni de la Humanitat.[5]
Va formar deixebles com Gaudí, Puig i Cadafalch, Raspall, Oms, Falguera, Josep Coll i Vilaclara o Jujol. Compromès políticament amb el catalanisme va ser un impulsor polític del catalanisme, ja que impulsà la Lliga Regionalista que seria en pocs anys força hegemònica a Catalunya. Alhora arribà a ser diputat a les corts espanyoles amb la candidatura dels quatre presidents en uns moments molt complexos derivats del marasme polític espanyol vora el 1898. Va combinar el treball amb els estudis d'heràldica i art romànic, estudis que realitzà en gran part als darrers anys de la seva vida al seu estudi de la Masia Rocosa, antic mas del segle xvii, propietat de la família Montaner i situada al costat de la Casa Domènech, residència familiar dels Domènech i Montaner a la vila de Canet de Mar i actual seu de la Casa Museu Lluís Domènech i Montaner.
Remove ads
Estudis i docència
Nascut al carrer de Ferran núm. 40 de Barcelona,[1][6] era el quart fill de Pere Domènech i Saló, un editor i enquadernador de prestigi i de Maria Montaner i Vila, que pertanyia a una família acomodada de Canet de Mar, població on va residir sovint a la seva casa-estudi avui convertida en museu.[7] Després d'estudiar ciències fisicomatemàtiques, va estudiar la carrera d'arquitectura a Barcelona i a l'escola d'arquitectura de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid, on es titulà el 13 de desembre de 1873.
Quan va acabar els estudis, viatjà juntament amb el seu amic Josep Vilaseca per França, Suïssa, Itàlia, Alemanya i Àustria, per conèixer les tendències arquitectòniques.
El 1875, només crear-se l'escola d'arquitectura de Barcelona, s'hi incorporà, junt amb el seu amic Josep Vilaseca, com a professor de topografia i mineralogia. El 1877 va obtenir la càtedra de «Coneixement de materials i aplicació de les ciències fisicoquímiques a l'arquitectura». El 1899 fou nomenat catedràtic de «Composició d'edificis» i professor de projectes. El 1900 fou director de l'escola d'arquitectura, i entre 1901-1905 fou substituït per Joan Torras i Guardiola, període en què Domènech va estar a Madrid com a diputat. Va tornar a ocupar el càrrec entre 1905-1920.[8] Va exercir de docent durant 45 anys i així va tenir una influència considerable sobre com havia de ser el modernisme a Catalunya. Amb el seu company Antoni Maria Gallissà hi instal·là després un taller de perfeccionament de les arts decoratives aplicades a l'arquitectura.[9]
Remove ads
Col·laboracions literàries
Domènech va col·laborar amb les principals publicacions catalanes: La Renaixença, Lo Catalanista, Revista de Catalunya, El Diluvio i La Veu de Catalunya. El 1904, arran d'un desacord amb Cambó, va abandonar la col·laboració a La Veu de Catalunya i va fundar el setmanari El Poble Català. També va publicar nombrosos llibres, uns sobre tècnica (Historia general del arte: arquitectura, 1886; Iluminación solar de los edificios, 1877) i altres d'assaig («La política tradicional d'Espanya», 1898; "Estudis polítics», 1905, «Conservació de la personalitat de Catalunya», 1912, «La Política tradicional d'Espanya: com pot salvar-se'n Catalunya», 1919).
El 1878, Domènech i Montaner va escriure un article titulat «A la cerca d'una arquitectura nacional», publicat el 28 de febrer a la revista La Renaixença, que marcava el camí per una arquitectura moderna i nacional catalana.[10] En aquest article, classificava les tendències entre classicisme, eclecticisme i medievalisme, totes tres caracteritzades pel romanticisme retrògrad que utilitzava l'arquitectura com a mitjà per a crear ambientacions literàries. Davant aquesta posició, Domènech afirmava voler constituir una nova arquitectura fonamentada en el mitjà físic, geogràfic, de país, amb una voluntat ideològica. Aquests pensaments van ser incorporats per altres arquitectes en unes primeres obres que trencaven amb el passadismes. Les primeres foren: la Casa Vicens, de Gaudí (1878 a 1880); el Biblioteca Museu Víctor Balaguer, a Vilanova i la Geltrú, obra de Josep Fontserè i Mestre (1882); l'Acadèmia de Ciències, de Domènech i Estapà (1883); les indústries d'Art Francesc Vidal, obra de Josep Vilaseca (1884), i l'Editorial Montaner i Simon, del mateix Domènech i Montaner (1881-1884).[11]
També destaquen les seves col·laboracions editorials. Fou director de la Biblioteca Artes y Letras, que publicava l'editorial Domènech, l'empresa familiar per la qual dissenyà moltes cobertes de llibres, i que incloïa els millors escriptors del país i traduccions de les obres més importants de la cultura europea del moment. Entre 1886 i 1897, l'editorial Montaner i Simon va publicar, sota la direcció de Domènech, la monumental Historia General del Arte amb una primera part escrita i il·lustrada per Domènech i continuada per Josep Puig i Cadafalch.[4]
En companyia dels seus amics Antoni M. Gallissà i Josep Font i Gumà i amb membres del Centre Excursionista de Catalunya va visitar les esglésies romàniques de diversos indrets de Catalunya; el 1904, les del Pallars, la Ribagorça i la Cerdanya; el 1905, les del Ripollès, el Gironès, el Vallespir, el Rosselló i la Vall d'Aran i, finalment, el 1906 van visitar les esglésies de l'Empordà, que presentaven un estil que va anomenar el primer romànic. Domènech preparava així el material per als seus treballs sobre art romànic i dotava l'Escola d'Arquitectura d'un fons fotogràfic important.[12]
Remove ads
Polític
Políticament, s'inicià de molt jove i el 1870 participà en la fundació de la Jove Catalunya i del Centre Català, grup del qual se separà el 1887. Ingressà a la Lliga de Catalunya, de la qual fou president el 1888, i el 1891 fundà la Unió Catalanista, partit del qual l'any 1892 fou el primer president, amb Enric Prat de la Riba com a secretari. Aquell mateix any presidí l'assemblea que va redactar les Bases de Manresa, document que posava els fonaments per a la devolució de les constitucions catalanes.
Va seguir una política de col·laboració amb Polavieja, qui defensava les reivindicacions regionalistes. També fou un dels signants del Manifest a la reina regent de 1898. L'any següent, s'incorporà al Centre Nacional Català que, el 25 d'abril de 1901, en fusionar-se amb la Unió Regionalista, es constituí en la Lliga Regionalista. La Lliga estava formada per sectors de la burgesia i per les classes mitjanes decebudes del polaviejisme i mobilitzades pel Tancament de Caixes; defensava una Catalunya lliure, forta i autònoma.[13]
El compromís de Domènech amb la defensa de la identitat del país el decidí a presentar-se a les eleccions legislatives del 19 de maig de 1901 amb la peculiar candidatura dels «quatre presidents».[14] Va ser reelegit el 1903, però es mostrà disconforme amb l'actuació de Cambó durant la visita del rei Alfons XIII a Barcelona (1904). Hom pensa que ell va ser l'autor de l'article anònim titulat «Fivallers de guardarropia» aparegut el 14 d'abril de 1904 a la revista Joventut;[15] se separà de la Lliga Regionalista i fundà el setmanari El Poble Català entorn del qual s'organitzà Esquerra Catalana. Socialment conservador, però, se n'anà distanciant i acabà dedicant-se a la investigació arqueològica i a la història, fruit de la qual foren les obres Centcelles. Baptisteri i celle[r]: memòria de la primitiva església metropolitana de Tarragona (1921), Història i arquitectura del monestir de Poblet (1925), La iniquitat de Casp i la fi del Comtat d'Urgell (1930) i Ensenyes nacionals de Catalunya (1936), les tres darreres publicades pòstumament, amb la col·laboració del seu fill Fèlix Domènech i Roura.
La seva actuació política i la tasca d'investigador el portaren tres vegades a la presidència de l'Ateneu Barcelonès (1898, 1911 i 1913). El 1881 fou mantenidor dels Jocs Florals, i el 1895 en fou president. Fou membre de l'ara denominada Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (1901) i ingressà a l'Acadèmia de Bones Lletres (1921).[9]
Remove ads
Arquitecte
Com a arquitecte, Domènech i Montaner va realitzar edificis en els quals es combina una racionalitat estructural amb elements ornamentals extraordinaris, inspirats en els corrents arquitectònics hispanoàrabs i en les línies corbes pròpies del modernisme.
Els seus edificis es van anticipar als corrents arquitectònics del seu temps, com l'ús d'estructures de ferro i la utilització total del maó vist, incorporant una profusió de mosaics, ceràmiques i vidres policromats, disposats amb exquisida harmonia, que els confereixen un aspecte grandiós.[16]
Des de la seva posició de director de l'Escola d'Arquitectura va impulsar un estil que hi adaptaren molts dels seus alumnes. Puig i Cadafalch el considerava «l'home d'un període i una escola artística, que ha estat el ressò de desenvolupaments artístics d'altres països adaptant-los amb un caràcter especial propi, amb un caràcter innovador».[17]
Amb el pas del temps, i contràriament al que feien altres arquitectes del modernisme, Domènech i Montaner va tendir a realitzar edificis més lleugers, eliminant material en les estructures però mantenint l'ornamentació com a element de primer ordre.
Premodernisme
Només llicenciar-se va viatjar per Europa amb Josep Vilaseca i es va sentir atret per l'arquitectura prussiana. Aquesta influència i, especialment la de la personalitat de Vilaseca, imprimiren un caràcter innovador, però alhora simètric, rigorosament germànic.
El panteó de Clavé, la casa Montaner a la ronda Universitat i el nonat projecte de les institucions provincials d'instrucció pública, obres de Domènech anteriors a 1878, any de publicació del seu manifest A la recerca d'una arquitectura nacional, tenen aquesta influència i es poden considerar de l'etapa premodernista.[18]
Precisament l'edifici Montaner i Simon (1879-1885) va ser la seva primera obra posterior al manifest i incorpora l'ús de solucions decoratives mudèjars sense abandonar la influència i simbologia germànica.[18] Domènech s'avança a les manifestacions europees, marcant de manera clara i vehement un llenguatge innovador, en un programa arquitectònic que es fonamenta en un nou concepte integrador de totes les arts. Fou un encàrrec del seu oncle[19] Ramon Montaner i Vila qui també li encarregà el seu habitatge a Barcelona, el Palau Ramon Montaner, i reformes al Castell de Santa Florentina, la seva residència a Canet de Mar.
Modernisme
Amb motiu de l'Exposició Universal de 1888 rep diversos encàrrecs fruit de la bona amistat amb Elies Rogent, director de l'Escola d'arquitectura i de les obres de l'exposició. Domènech va ser vocal de la comissió de mineria, arquitecte director de la secció cinquena dedicada a obres de millora del Parc de la Ciutadella, va fer la reforma de la Casa de la Ciutat per poder hostatjar la família reial durant el certamen[20] i, sens dubte els més coneguts, foren la construcció del desaparegut Hotel Internacional realitzat en un temps rècord de 53 dies[21] i el cafè-restaurant conegut com el Castell dels Tres Dragons (que fou Museu de Zoologia de Barcelona). És l'edifici que millor expressa les noves tendències i és considerat com el començament de l'etapa modernista. L'edifici té una volumetria clara amb uns paraments nets i unes obertures ben compostes. Amb un aire industrial en l'ús dels materials, Domènech fa servir maó vist amb formes arestades. Fa servir el ferro també vist, en una estructura contundent i compacta, en la implantació de l'edifici i àgil i transparent en la part alta en forma de baranes i una coberta amb agulla. L'interior és un espai obert amb dos arcs que suporten una coberta esglaonada simètrica. Domènech incorporà les millors arts aplicades i solucions ornamentals que esdevindran permanents, com les corones florejades dels capitells. Compta amb la ceràmica de la fàbrica Pujol i Bausis amb disseny d'Antoni M. Gallissà, Josep Llimona, J.A. Pellicer i Alexandre de Riquer i els vitralls (ara perduts) d'Antoni Rigalt i Blanch.[22] Aquestes tècniques, experimentades anteriorment a l'edifici Montaner i Simon, varen inspirar a Berlage en l'edifici de la borsa d'Amsterdam.
Posteriorment, desenvolupà habitatges particulars com les cases Navàs i Rull a Reus; la Lleó Morera, la casa Thomas a Barcelona o la casa Solà Morales a Olot. En totes va practicar una visió integral del modernisme, amb un desenvolupament intens de les arts aplicades, especialment l'escultura, el mosaic i els vitralls.
La casa Navàs, un habitatge unifamiliar que és una autèntica obra al servei d'un concepte fruit de l'encàrrec del propietari. Cada element de la decoració i del mobiliari estan fets per encaixar perfectament en una arquitectura integral. La Lleó Morera, seguint el precedent de la Navàs, és la culminació de les factures d'artistes consagrats i habituals col·laboradors de Domènech i Montaner, com Bru, Maragliano, Homar, Rigalt i Josep Pey.
Les grans construccions
En la plenitud de la seva carrera professional, Domènech i Montaner afronta les obres més grans, elaborades i reconegudes. Solapades en el seu procés de realització, Domènech treu profit de les pròpies experiències. Bona part dels coneixements i innovacions tècniques del restaurant de l'Exposició (Castell dels Tres Dragons) els va utilitzar al disseny i construcció del Palau de la Música i, els conceptes avantguardistes aplicats al Pere Mata, van ser seguits i millorats a l'hospital de Sant Pau.
Pel que fa al reconeixement, el Palau de la Música Catalana i l'hospital de Sant Pau van ser premiats al Concurs anual d'edificis artístics de l'Ajuntament de Barcelona dels anys 1905 i 1913, respectivament. Posteriorment, la UNESCO els va catalogar com Patrimoni de la Humanitat.
L'Institut Pere Mata
Abans de finalitzar el segle xix, en plena maduresa del modernisme, Domènech va construir a Reus l'Institut Pere Mata (1897-1919). És un exemple de l'arquitectura al servei de les persones, sense descuidar l'estètica. Iniciat amb el suport de Pau Font de Rubinat, va significar la presentació d'un model avançat de prestació mèdica, en un moment d'incipient sensibilitat per una visió social de la salut. Format per pavellons aïllats, desenvolupats a partir d'una ordenació urbana, on totes les possibilitats d'atenció al malalt estaven contemplades, Domènech disposa un llenguatge ornamental on la natura, endinsant-se per les estances mitjançant models de vitralls, ceràmiques i mosaics, s'instrumenta com un element benefactor de l'ànima. Uns anys més tard, utilitzarà el coneixement d'aquesta obra per al disseny, mèdicament innovador, de l'Hospital de Sant Pau.
El Palau de la Música Catalana
En aquesta obra l'arquitecte va aplicar solucions a l'estructura molt avançades, amb l'ús dels nous perfils laminats, una estructura central metàl·lica estabilitzada pel sistema de contraforts i voltes perimetrals d'inspiració gòtica i amb l'aplicació de grans murs de vidre.[23]
El control de l'espai interior i la llum mitjançant el joc de doble façana, així com la unitat estilística de totes les arts aplicades: escultura, mosaic, vitrall i forja,[24] fan que aquest edifici sigui l'exemple-resum de l'obra de Domènech.[22]
L'Hospital de Sant Pau
El projecte d'hospital neix influït per la incipient preocupació de les condicions sanitàries de les grans ciutats. Domènech estudia diferents solucions que s'estaven aplicant a Europa (Hospital Lariboisière a París, St.Thomas a Londres, Brugmann a Laeken (Bèlgica) i l'hospital militar de Toul), i finalment plantejà un programa higienico-arquitectònic basat en pavellons aïllats enllaçats entre si per una galeria subterrània, una solució absolutament innovadora. La combinació de la volta catalana i d'estructures en ferro com les que havia fet servir al restaurant i al Palau, aconsegueixen unes sales diàfanes de grans dimensions. L'ús de la ceràmica, a més de la funció decorativa que tan bé dominava Domènech, en aquest cas està plenament justificada per raons d'higiene. La sobrietat del maó típic a la seva obra, es combina amb la calidesa de la pedra de Montjuïc, com va fer al Palau de la Música, amb escultures de Pau Gargallo i Francesc Madurell i Torres.[25]
La distribució dels pavellons de l'hospital es va fer en direcció contrària a l'alineament del carrer com a enfrontament al Pla Cerdà, ja que Domènech i Montaner el detestava fins al punt d'assegurar que l'amplada dels carrers produiria uns corrents d'aire que impedirien una vida confortable.
Remove ads
Família
El 1875 es va casar amb Maria Roura i Carnesoltes,[26] nascuda a Barcelona el 1850,[27] però de família de Canet de Mar pertanyent a la burgesia marítima, i amb qui va tenir vuit fills. Un dels seus fills, Pere Domènech i Roura, batejat pel seu amic Jacint Verdaguer,[28] va ser deixeble seu i continuador d'algunes de les seves obres. La seva filla Dolors es va casar amb el seu col·laborador Francesc Guàrdia i Vial[29]
Domènech i Montaner va morir a Barcelona l'any 1923 als 73 anys d'un càncer d'estómac del qual havia estat operat pel Dr. Ribas i Ribas. A causa d'aquesta malaltia, vivia retirat a la casa de Canet de Mar, allunyat de la vida política i delegant el encàrrecs d'arquitecta al seu fill Pere i el seu gendre Francesc Guàrdia i Vial. Dedicà els seus darrers anys a completar manuscrits sobre història de Catalunya i heràldica catalana, així com a tenir cura de la seva esposa, que patia demència senil que li va acabar provocant una paràlisi.
Si bé la darrera voluntat de l'arquitecte fou que l'enterressin al panteó que tenia a Canet de Mar (on ja hi havia sa dona i son fill Lluís), la situació política[30] va forçar que fos enterrat en un nínxol del cementiri de Sant Gervasi (Barcelona): el 240 del mur perimetral. En 2013, l'Ajuntament de Canet va iniciar els tràmits per traslladar les restes de l'arquitecte al panteó familiar del cementiri de Canet.[31]
Remove ads
Obres
Badalona
Barcelona
Canet de Mar
Comillas, Cantàbria
l'Espluga de Francolí
Esplugues de Llobregat
Olot
.jpg)
Palma
Reus
Tarragona
Remove ads
Altres obres
- A Barcelona:
- Casa Maria Montaner, a la ronda Universitat 4, era un edifici propietat de la seva mare que l'arquitecte va reformar. Actualment desaparegut.
- Casa d'habitatges al carrer Trafalgar 54, que ha estat molt reformat.
- Tona (Osona)
- Balneari Roqueta de la localitat de Tona (Osona), aixecat entre el 1885 i el 1890 per indicació del seu oncle Ramon de Montaner i Vila, Francesc Simon i Font i el tonenc Josep Roqueta i Bres. El balneari va funcionar fins al 1966 i fou enderrocat el 1974.[64]
- A Canet de Mar (Maresme):
- Nau industrial Jover, Serra i Cia (1899-1900) parcialment desapareguda
- Edifici Vapor i magatzem de la fàbrica Jover, Serra i Cia (1910)
- Panteó inacabat de la família Montaner-Malató (1899)
- Creu de Terme de l'Aubó (1908) parcialment desapareguda
- A Santander:
- Panteó del Marquès de Satrústegui
Remove ads
Vegeu també
Notes i referències
Bibliografia
Enllaços externs
Wikiwand - on
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Remove ads