Altar

Un altar és una estructura damunt de la qual se celebren rituals religiosos com ara sacrificis, ofrenes, etc.^[1][2] Els altars acostumen a ser el lloc més important d'un temple, una església, etc. Els temples i llocs de culte d'una gran majoria de religions acostumen a estar presidits per altars. També es poden trobar altars en l'àmbit domèstic, sovint dedicats al culte als avantpassats, com el larari dels romans. També hi ha altars laics que obeeixen a la voluntat de sacralitzar fets memorables.

Per a altres significats sobre altar, vegeu «altar (constel·lació)».

Altar major de la Mare de Déu de l'Ermitana de Peníscola

Històricament, s'han fet servir com a altars roques i altres elements naturals encara que les seves formes més habituals són la d'ara (un monòlit, una base de columna), més habitual al món antic, i la de mesa (del llatí, mensa) o taula adoptada pel cristianisme.^[3]

L'altar serveix per dipositar-hi els objectes del culte o ritus, i per destacar el protagonisme del celebrant o oficiant (normalment un sacerdot), de manera que quedi separat de la resta d'assistents, i subratllar d'aquesta manera el seu contacte més estret amb la divinitat.

L'altar en la història

Ara votiva dedicada a Silvà, segle i.

Altars en les civilitzacions del món antic

Al món grec sobresurt el monumental Altar de Zeus a Pèrgam, d'època hel·lenística.

Al món romà també es troben altars monumentals com l'Ara Pacis (Altar de la Pau) erigit a Roma en honor de l'emperador August.

A les domus romanes s'hi acostumava a trobar el larari, petit altar domèstic dedicat al culte dels déus Lars.

Vitruvi (De Architectura, Llibre IV, capítol novè) prescriu que els altars dels temples romans han de fer-se sempre mirant cap a orient i que s'han de col·locar en un pla inferior al de les estàtues dels déus que hi haurà al temple.

L'Ara Pacis, de l'emperador August

Grècia i Roma antigues

En el món clàssic grecoromà els altars o llaures s'usaven per a sacrificis de sang, ofrenes sense sang i libacions amb vi. Existien altars públics (en temples, places, campaments militars) i altars privats o domèstics (element de la casa davant el qual la família efectuava les seves devocions). També eren freqüents les llaures votives, dedicades a algun déu en consideració per un benefici rebut.

Inicis del cristianisme

Article principal: Cristianisme

En els començaments del ritu cristià s'utilitzaven taules de fusta més o menys treballada que es podien desplaçar per als oficis (els primers llocs de culte no eren, necessàriament, llocs específics dedicats al mateix). Aquestes taules eren també dites altars. Vegeu Hebreus 13.10. La raó teològica és important, perquè per a l'església primitiva el Sant Sopar va ser una commemoració, i una repetició, del sacrifici de Crist, qui va ser ofert "una vegada per sempre". (Vegeu Lluc 22.19; Hebreus 7:27; 9:12 i 26; 10:10-12.)

Segles segle iv-segle xii

Va ser a partir del segle iv els altars van començar a col·locar-se en l'absis del temple. Més tard, cap al segle xii l'altar romania inamovible, i per a la seva confecció s'usava tant la pedra com el marbre o altres materials nobles. Generalment, l'altar cobria un sepulcre segellat que contenia les relíquies dels màrtirs.

Els altars havien de tenir sempre, en el lloc en el qual es guardaven l'hòstia o el calze, una pedra de consagració (el llaura), que habitualment es col·locava en el centre de l'altar cristià, generalment embotida en el seu tauler, per a la celebració de l'Eucaristia.^[4]

Els altars majors estan decorats, generalment, amb retaules més o menys elaborats, que van adquirir la seva major rellevància durant l'època de l'art gòtic.

En els primers segles, l'altar se situava en el centre del presbiteri, i l'oficiant estava de cara a l'orient; servia (serveix) per a disposar, sobre ell, els objectes rituals i de culte i per a donar major rellevància a l'oficiant (habitualment un sacerdot), de manera que quedés separat de la resta dels assistents a l'ofici i subratllar el seu contacte més directe amb la divinitat.

En la religió cristiana, per exemple, es compon habitualment d'una taula on el sacerdot ora, a més d'una sèrie d'elements simbòlics com, per exemple, una creu llatina (amb o sense la figura de Jesucrist) o una espelma, que representaven el principi i la fi amb les lletres alfa i omega.

Francmaçoneria

Article principal: Francmaçoneria

Un altar es pot dedicar a un déu, un sant o personatge rellevant d'una creença o d'una persona o d'una organització (per exemple, en una lògia de la francmaçoneria pot al·ludir al Gran Arquitecte de l'Univers o Al Triomf de la Veritat i el Progrés del Gènere Humà).^[5]

L'altar en les esglésies cristianes

A les esglésies cristianes l'altar és el lloc on se celebra l'eucaristia. Es troba a la part de l'església denominada presbiteri perquè és reservada als clergues o preveres. Normalment el presbiteri és elevat respecte de les parts de l'església que ocupen els fidels. Uns esglaons serveixen per remarcar els límits del presbiteri, que també es poden remarcar mitjançant un cancell o barana o mitjançant reixes.^[6] A les esglésies orientals aquesta separació la marca l'`iconòstasi.

Quan en una església hi ha diverses capelles amb altars, el principal s'anomena altar major.

La zona que queda per darrere de l'altar major s'anomena reraltar.

Segons les disposicions emanades del Concili Vaticà Segon els altars han de ser exempts, de manera que s'han de poder rodejar permetent la celebració de la missa de cara als fidels.

Prop de l'altar es troba un crucifix o creu d'altar i, en determinats períodes de l'any, el ciri pasqual encès. També es pot trobar prop de l'altar el tabernacle o sagrari on es guarda el pa de l'eucaristia consagrat (constituint l'anomenada "reserva eucarística").

El parament de l'altar és constituït per les tovalles litúrgiques. L'altar s'acostuma a embellir amb flors i amb ciris o espelmes suportades per candelers o canelobres. Antigament també es trobaven damunt de l'altar tres quadres amb uns textos que havia de dir el sacerdot durant la missa anomenats sacres.

Quant a la seva forma, es poden trobar altars constituïts per un bloc massís de pedra tallada. També n'hi ha que són com una caixa de fusta, molt habituals durant el període barroc, quan els retaules estaven adossats a l'altar. Aquests acostumen a tenir una forma que recorda un sarcòfag. Tanmateix la forma més habitual de l'altar en les esglésies cristianes és la de mesa (del llatí, mensa) o taula, constituïda per una llosa horitzontal o ara que pot ser sostinguda per columnetes o per un únic suport vertical anomenat tenant o stipes.

Aquesta llosa horitzontal o ara podia ser decorada, tal com mostren les ares d'altar romàniques Sant Serni de Tolosa (on fins i tot es troba inscrit el nom de l'autor, l'escultor Bernat Guilduí) o, les de la catedral de Girona, Cuixà i La Seu d'Urgell, entre d'altres

Un altar portàtil o ara portàtil és una petita llosa de pedra, sovint ornamentada, que es podia fer servir per a dir missa en un lloc que no havia estat prèviament consagrat. Destaca l'Ara portàtil de Sant Pere de Rodes, del segle x, conservada al Museu d'Art de Girona.

La consagració d'un altar requereix que hi siguin dipositades algunes relíquies, seguint el costum dels primers temps del cristianisme de celebrar la missa damunt de les tombes dels màrtirs cristians. Les relíquies es dipositen en un buit anomenat reconditori o "sepulcre", sovint embolcallades amb una peça de roba i guardades en una capseta o estoig anomenat lipsanoteca. Juntament amb les relíquies també es dipositava un pergamí que les autentificava i que deixava constància de l'acte de consagració de l'altar.

Per la importància que l'altar té dins d'una església cristiana, és el lloc al voltant del qual es concentren una majoria d'ornaments i elements decoratius propis de l'art cristià. Entre aquests destaquen el baldaquí, el frontal d'altar o antependi, sovint complementat amb els laterals d'altar, i sobretot el retaule que s'alça a la part de darrere del l'altar i que pot arribar a assolir un gran desenvolupament.

Hinduisme

Murugan temple a Roermond, Holanda.

En l'hinduisme, els altars solen contenir imatges o estàtues de déus i deesses. Els altars grans i adornats es troben en els temples hindús, mentre que els altars més petits es troben a les llars i, a vegades, també a les botigues i restaurants gestionats per hindús. La paraula per a temple és mandir (sant: मन्दिर), l'altar ^[7] com a temple hipostasiat.

Shree Ganesh Mandir, Jhansi

En els temples del sud de l'Índia, sovint cada déu té el seu propi santuari, contingut en una casa en miniatura (concretament, un mandir). Aquests santuaris solen estar dispersos pel recinte del temple, estant els tres principals en la zona principal. L'estàtua del Déu (murti) es col·loca en un pedestal de pedra al santuari, s'hi pengen una o més llums. Sol haver-hi un espai per a col·locar la safata de licitació (safata amb ofrenes d'adoració). A l'exterior del santuari principal hi haurà una estàtua del vahana o vehicle del déu. Els santuaris tenen cortines penjades a les entrades i portes de fusta que es tanquen quan les Deïtats estan dormint. Alguns temples del sud de l'Índia tenen un altar principal, amb diverses estàtues col·locades sobre ell.

Un altar familiar a l'Índia.

Els temples del nord de l'Índia solen tenir un altar principal a la part davantera de la sala del temple. En alguns temples, la part davantera de la sala està separada amb parets i es col·loquen diversos altars a les alcoves. Les estàtues dels altars solen estar en parelles, cada déu amb el seu consort (Radha-Krishna, Sita-Rama, Shiva-Parvati). No obstant això, alguns déus, com Ganesha i Hanuman, es col·loquen tot sols. A l'altar s'hi poden col·locar objectes rituals, com a flors o llums.

Els santuaris casolans poden ser tan senzills o tan elaborats com l'amo de casa pugui permetre's. A l'Índia i en països amb grans minories hindús, com Malàisia i Singapur, es poden adquirir santuaris grans i adornats. Solen ser de fusta i tenir sòls de rajoles per a col·locar les estàtues. A les parets del santuari poden penjar-se quadres. La part superior del santuari pot tenir una sèrie de nivells, com una torre gopuram en un temple. Cada altar hindú tindrà almenys un llum d'oli i pot contenir també una safata amb material de licitació. Els hindús amb cases grans reservaran una habitació com a sala de licitació, amb l'altar en un extrem d'aquesta. Alguns hindús del sud també col·loquen un altar amb fotos dels seus familiars morts en el costat dret de l'habitació, i els fan ofrenes abans de fer-les als déus.

Taoisme

Un altar Ikuantaoista

Els altars taoistes s'erigeixen per a honrar a les deïtats tradicionals i als esperits dels avantpassats. Els altars taoistes poden erigir-se en temples o en cases particulars. Les tradicions estrictes i les diferents sectes descriuen els objectes que s'ofereixen i el ritual que es duu a terme en els temples, però el costum popular en les llars és molt més lliure.

Les dinasties imperials van construir enormes altars anomenats jìtán (祭坛) per a dur a terme diverses ofrenes anomenades jìsì (祭祀). El Temple del Cel de Pequín és un exemple.

Gairebé totes les formes de la religió tradicional xinesa impliquen el baibai (拜拜): inclinar-se cap a un altar, amb una barra d'encens a la mà.^[8] (Algunes escoles prescriuen l'ús de tres pals d'encens a la mà alhora.^[9]) Això pot fer-se a casa, en un temple o a l'aire lliure; per una persona ordinària o per un professional (com un sacerdot taoista); i l'altar pot presentar qualsevol nombre de deïtats o taules ancestrals. El Baibai sol realitzar-se d'acord amb determinades dates del calendari lunar/solar (vegeu calendari xinès).

En determinades dates, es poden oferir aliments com sacrifici als déus i/o esperits dels difunts. (Vegin-se, per exemple, el Festival de Qingming i el Festival dels Fantasmes.) Pot tractar-se d'arròs, porcs i ànecs sacrificats o fruites. Una altra forma de sacrifici consisteix en la crema de Bitllets de banc de l'infern, sota el supòsit que les imatges així consumides pel foc reapareixeran —no com una mera imatge, sinó com l'objecte real— en el món dels esperits, i estaran disponibles perquè l'esperit difunt les utilitzi. En la religió popular taoista, a vegades es donen pollastres, potes de porc i caps de porc com a ofrenes. Però en la pràctica taoista ortodoxa, les ofrenes han de ser essencialment encens, veles i ofrenes vegetarianes.^[10]

Altars laics

Arran de la Revolució Francesa sorgeixen els altars laics, obeint a la voluntat de sacralitzar algun fet memorable. A França, després de la Revolució, s'erigiren els anomenats "Altars de la Pàtria" on hi havia inscrita la declaració dels drets de l'home. A Itàlia sobresurt especialment el Monument nacional a Víctor Manuel II també anomenat Altar de la Pàtria o Vittoriano, que es troba Roma i que va ser construït al segle xix per exaltar la unificació d'Itàlia.

Fraseologia

• Semblar un altar parat (ser molt bell)
• rosegaaltars (rata d'església)