Claudi Martí-Salazar
cantautor occità From Wikipedia, the free encyclopedia
Remove ads
Claudi Martí (Carcassona, 6 de març de 1940)[1] és un mestre, cantautor i escriptor llenguadocià: la seua obra tracta temes com la història d'Occitània i la defensa de l'occità, els interessos dels agricultors i la lloança de la vida en el camp.
És un dels màxims representants de la Nova Cançó occitana.
Remove ads
Biografia
Nascut a Carcassona l'any 1940, fill d'immigrants aragonesos (els seus avis –dels quals va aprendre el català, el castellà «i algunes expressions en aragonès»– eren de la Franja), Claude Marti-Salazar és mestre d'escola rural a Confolenç quan, en un aplec occitanista el setembre de 1968 a Muret, cerca una nova forma d'expressió altra que els cartells del maig francès; influït per la Nova Cançó catalana i el Diguem no de Raimon, Martí comença d'escriure cançons en francés, però no pot amagar el seu accent occità quan parla francés: a la resposta d'un expert que li digué «Açò que feu no és gens malament, però el vostre accent és horrible; amb tres mesos de lliçons de dicció tindreu un accent perfecte per a cantar en francés», un vinyater li replicà «Canta en llengua d'oc: no tindràs pas més accent!» Així van nàixer les primeres cançons: Un país que vòl viure, Perqué m'an pas dit («Perquè no m'han dit pas?») i Las messorgas («les mentides»); totes tres incloses en el seu primer àlbum, Occitània!, editat per la cooperativa discogràfica Ventadorn, que pren el nom d'un trobador.[2]
Els quatre primers discos els enregistrà només amb la guitarra i el sol acompanyament d'altres veus convidades: les millors cançons d'aqueixos dos LP i dos EP van ser recollides l'any 1973 en un disc novell, Lo país vòl viure, editat en Le Chant du Monde a tot Europa; d'ençà, Martí començà d'acompanyar-se de músics de cambra en L'agonia del Lengadòc (enregistrat a l'Studio der Frühen Musik per Alemanya), jazz en L'òme esper (1974) o folk en L'an 01 (1975) i Lo camin del solelh (1976), on canta una cançó en castellà dedicada a son avi Luis i una altra, Los commandos de la nuèit, on conta les revoltes vinyateres de 1907 i del seu temps:
| « | Sabem pla que, per altres rutes, marxen els del Menerbés, Carcassonès i Corbièras tota: som els comandos de la nit. |
» |
Lo camin del solelh (editat a Espanya per Guimbarda) marca un punt d'inflexió en el qual Martí bandeja la cançó en occità i se centra en l'escriptura en francés: la seua col·laboració amb Jean-Pierre Chabrol va produir dues novel·les (Caminarem i Les petites Espagnes); després de la darrera publicació i durant gairebé una dècada, Martí no produeix pas cap altra referència fins al 1992, any que edita un nou disc amb títol en francés (Et pourtant elle tourne...) a partir del qual deixa de tocar guitarra i canta solament, amb nous arranjaments de Gérard Pansanel. No importa com, Martí continua de fer concerts[3] i l'àlbum següent, El jinete, apareix deu anys després;[4] durant l'espai de temps entre ambdós Martí escriu els textos per a llibres d'imatges del seu país de Carcassona. Amb la publicació d'un volum de poesia il·lustrada l'any 2003, Martí torna a espaiar la seua producció i no torna fins a l'any 2006 amb l'edició del disc compacte Çò milhor, que conté els seus millors successos en occità reenregistrats amb arranjaments novells.[5]
Remove ads
Obra
La producció de Martí durant la dècada dels 70 alterna la música i l'escriptura; en la dècada dels 80, tant l'una com l'altra són poques i d'ençà del 1998, la producció literària esdevé la seua més gran preocupació, però sense deixar l'escena musical.
Bibliografia
Discografia
De més a més, Martí compon les músiques de les sèries de televisió Ces grappes de ma vigne (France 2) i Un été albigeois (FR3) i la banda sonora del Conte d'automne d'Éric Rohmer (1998). L'han versionat, a més d'altres cantants occitans, cantautors com Paco Muñoz.[6]
Remove ads
Notes
Enllaços externs
Wikiwand - on
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Remove ads