Francisco Romero Robledo
polític espanyol From Wikipedia, the free encyclopedia
Remove ads
Francisco Romero Robledo (Antequera, 8 de març de 1838[1] - Madrid, 3 de març de 1906) va ser un advocat i polític espanyol. Va ser ministre de Foment durant el regnat d'Amadeu I, ministre de Governació durant el regnat d'Alfons XII, i ministre d'Ultramar i ministre de Gràcia i Justícia durant la regència de Maria Cristina d'Habsburg-Lorena.
Remove ads
Biografia
Llicenciat en Dret en 1862, en aquest mateix any va obtenir la seva primera acta de diputat per la Unió Liberal representant de Màlaga i mantenint aquest escó fins a 1866. Va participar activament en la revolució de 1868 que destronaria a Isabel II formant part de la Junta Revolucionària de Madrid. Va passar a militar al Partit Constitucional de Sagasta amb el qual va obtenir escó per la circumscripció de Màlaga a les eleccions de 1869 a 1872 i arribant a ser nomenat sotssecretari de Governació en 1871 i ministre de Foment entre el 20 de febrer i el 26 de maig de 1872.
Amb la proclamació el 1873 de la I República, torna a ser escolli diputat, aquest cop per Lleó i se situa entre els detractors del règim republicà, acostant-se políticament a Cánovas i a la seva idea d'assolir la restauració borbònica. Assolida aquesta, continuarà sent elegit diputat fins a les eleccions de 1898, i serà ministre de Governació tres cops: entre el 31 de desembre de 1874 i el 7 de març de 1879 en els governs que presidirien successivament Cánovas i Soler; entre el 9 de desembre de 1879 i el 8 de febrer de 1881 i entre el 18 de gener de 1884 i el 13 de juliol de 1885 en sengles gabinets que novament presidiria Antonio Cánovas.

La cessió del poder als liberals que després de la mort d'Alfons XII s'havia acordat entre Sagasta i Cánovas al Pacte del Pardo, va provocar la seva ruptura amb Cánovas i l'acostament al general López Dominguez amb qui va formar el 1886 el Partit Liberal-Reformista, però retornaria a les files del Partit Conservador el 1890, iniciant una nova etapa en la qual ocuparà les carteres ministerials d'Ultramar, entre el 23 de novembre de 1891 i l'11 de desembre de 1892, i de Gràcia i Justícia, entre el 23 de març i el 14 de desembre de 1895, en ambdós casos sota la presidència de Cánovas.[2]
A la mort de Cánovas el 1897 va ser incapaç d'aconseguir el lideratge del partit, i per això hi va crear la seva pròpia facció, coneguda com a "romerista", arribant a presidir el Congrés entre 1903 i 1905, període en el qual va haver de plantar cara fins a tres vots de censura.
Remove ads
Referències
Bibliografia
Enllaços externs
Wikiwand - on
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Remove ads