Godflesh

Godflesh ha rebut influències de grups industrials i de noise com ara Throbbing Gristle i Whitehouse, així com de la música ambient de Brian Eno, el grup de noise rock Swans, Killing Joke, Siouxsie and the Banshees, Public Image Ltd., Black Sabbath i una àmplia gamma d'artistes de rap com ara Public Enemy, Eric B. & Rakim i Run-DMC. Godflesh va ser un dels grups pioners tant del metal industrial com del post-metal i es considera una banda important de metal experimental i metal extrem. Broadrick i Green consideren que Godflesh és una continuació del post-punk, específicament pel que fa a promoure el so de Killing Joke. Quan li van preguntar el 2005 com se sentia en ser un dels fundadors del metal industrial, Broadrick va dir: «Crec que vaig formar aquest gènere accidentalment. Ni tan sols sé realment en què consisteix; només faig música».^[4] Va ampliar aquesta afirmació el 2018 anomenant el terme metal industrial «limitant».^[5]

El so de Godflesh es caracteritza per una combinació de ritmes programats amb caixa de ritmes, baix percussiu i guitarra de heavy metal distorsionada. Tot i que el grup després empraria bateria humana per a Songs of Love and Hate i Hymns el 1996 i el 2001 respectivament (una decisió que Broadrick creia que comprometia la identitat musical del grup), el so inicial de Godflesh estava dominat per bucles de bateria artificials i un enfocament poc comú pel que fa al baix. En aquests primers llançaments influents, els ritmes, sintetitzadors i samples es van atribuir a «Machine» o «Machines» tot i que van ser fets per Broadrick. Inicialment, l'ús de percussió mecànica es va fer per necessitat atès que els ritmes que desitjava eren massa difícils de tocar acústicament, així que en comptes d'això va utilitzar una caixa de ritmes Alesis HR-16, decisió que resultaria definitòria tant per a Godflesh com per al metal industrial en general. El procés d'escriptura i gravació de Godflesh està guiat per Broadrick i generalment es duu a terme sense l'ajuda d'un estudi o productor professional. Segons Broadrick, «el 50% del material de Godflesh neix de ritmes i grooves», i va qualificar el procés de gravació pràctic de «primitiu».^[6]

Sobre l'afinació de la banda, Green va declarar en una entrevista del 1997: «Simplement afinàvem tan greu com podíem. No sentíem res! Però finalment vam haver de triar un to per afinar, així que vam triar el Do sostingut major. És greu i pesat, però encara es poden distingir les notes». Per als primers àlbums de Godflesh les guitarres estan afinades en Si. A partir d' A World Lit Only by Fire del 2014, Broadrick va començar a utilitzar una guitarra de 8 cordes afinada en Fa sostingut.^[7]

Mike Patton, de Faith No More i Mr. Bungle, és fan del so de Godflesh, i els qualifica de «ridículament pesats» i «una de les poques bandes que fa que et preguntis si s'estan acabant les piles de l'estèreo».^[8] Patton va convidar Broadrick a unir-se a Faith No More com a guitarrista després que Jim Martin deixés la banda el 1993. També se li va demanar que s'unís a Danzig poc després que Godflesh fes una gira pels Estats Units d'Amèrica amb ells i amb Type O Negative el 1994. En ambdós casos Broadrick va rebutjar l'oferta a favor de continuar residint a A nglaterra i treballar en la seva pròpia música.^[9] Altres artistes com Metallica, Fear Factory, Korn, Isis, Neurosis, Pelican, Prurient, Helmet, Prong, Nailbomb, Code Orange, Mortiis, Devin Townsend i Converge s'han inspirat en Godflesh. Tot i el reconeixement de la crítica i l'admiració dels seus col·legues de professió, Godflesh ha tingut un èxit comercial discret. El 2002, poc abans que la banda es dissolgués, Broadrick va reconèixer que no es feia il·lusions sobre omplir estadis. L'objectiu de Godflesh, segons ell, era simplement publicar bons àlbums.^[10]

Estil visual

Tres exemples d'imatges projectades durant una actuació en directe de Godflesh

Interessats en el cinema de terror i d'autor, tant Broadrick com Green han incorporat referències cinematogràfiques a Godflesh. La imatge de la portada de l'EP Godflesh de 1988 és un fotograma de la pel·lícula Seconds de John Frankenheimer de 1966. La portada de Streetcleaner és una imatge d'Altered States, una pel·lícula de terror de 1980 del director Ken Russell,^[11] i les notes de la portada de l'àlbum presenten fotogrames dEraserhead (1977) de David Lynch. La portada de Merciless deriva de la pel·lícula experimental de 1943 Meshes of the Afternoon, de Maya Deren. Broadrick ha citat una altra pel·lícula de Russell, The Devils (1971), com una clara influència del so de Godflesh. A més, Godflesh va aparèixer a la pel·lícula L'assassí del més enllà de 1995: durant una de les escenes de la discoteca de la pel·lícula, es pot veure Broadrick i Green tocant a l'escenari interpretant la cançó «Nihil» de Cold World.^[12]

A més del cinema, la iconografia cristiana va ajudar a configurar l'estil visual de Godflesh. Broadrick, originalment antireligiós, trobava les esglésies i les seves imatges relacionades intimidatòries, i va descriure l'entorn del culte com a «asfixiant» i «claustrofòbic», reconeixent que va tenir un paper important en la formació de l'estil de Godflesh. Les cobertes de Streetcleaner, Songs of Love and Hate, Love and Hate in Dub i A World Lit Only by Fire mostren aquestes imatges cristianes, igual que les actuacions en directe de Godflesh.^[13]

Estil vocal i temes lírics

Les primeres veus de Godflesh arribaven en forma de crits i veus guturals, i les lletres eren escasses. Amb el temps, la interpretació de Broadrick es va expandir per a incloure cants, major suavitat i moments de melodia, aspectes que exploraria més a fons amb Jesu. Songs of Love and Hate i Hymns van veure la major profusió vocal de Godflesh, mentre que A World Lit Only by Fire i Post Self van tornar a l'estil predominantment succint de Broadrick. La veu de Broadrick s'ha comparat amb la del cantant de Killing Joke, Jaz Coleman, una autoproclamada influència vocal a més de la de Kelvin Morris de Discharge i els primers treballs de Michael Gira amb Swans. Les lletres de Godflesh són críptiques, desoladores i generalment escuetes. Molts dels temes de Godflesh tracten el conflicte intern, la violència, la destrucció, la corrupció, la religió, la pèrdua, els extrems emocionals i la por. El 2012 Broadrick va declarar que cantar era «un mal necessari» per a ell i que mai no havia sentit que ho pogués fer bé, el paper de vocalista li va arribar simplement perquè va ser prou agosarat com per apropar-se al micròfon.^[14]

Broadrick s'ha inspirat significativament en les lletres i els temes de Leonard Cohen. Tots dos artistes tenen un àlbum titulat Songs of Love and Hate, i la cançó de Godflesh «Avalanche Master Song» combina dos títols de cançons de Cohen.^[15] A la cançó «Mothra» (de Pure ), Godflesh pren prestada l'estrofa Your pain is no credential here / It's just the shadow of my wound de la cançó «Avalanche» de l'àlbum de Cohen abans esmentat.

Directes

Godflesh generalment actua com a duo, amb Green tocant el baix i Broadrick la guitarra i cantant mentre la percussió es retransmet pels altaveus, sovint a un volum notablement alt. Aquesta formació, però, no ha estat constant al llarg de la carrera del grup. En els concerts de presentació de Streetcleaner, Neville ocasionalment pujava a l'escenari i tocava la segona guitarra, i Hampson feia el mateix per a Pure. Per a les gires de Selfless, Songs of Love and Hate i Hymns, Godflesh va tocar amb un bateria en directe, tot i que Broadrick creia que aquesta incorporació era un pas en fals. En una entrevista del 2014, va aclarir que les incorporacions percussives de Mantia i Parsons van aportar «alguna cosa increïble» a Godflesh, però que el nom de la banda hauria d'haver canviat per no diluir l'enfocament original en les bateries programades. Un grapat de músics han actuat breument amb Godflesh: Mick Harris el 1991, Diarmuid Dalton el 1997, 1999 i 2001, Steve Hough el 1997 i 1999, i Paul Raven i Jaz Coleman de Killing Joke el 2002.^[16]

En els concerts, Godflesh només fa servir ocasionalment una màquina de fum i les llums són sovint estàtiques. Imatges d'expansions urbanes industrials, iconografia cristiana i paisatges apocalíptics passen pel projector. La música en si es presenta com a sorollosa i aclaparadora, i alguns crítics qualifiquen el so de encara més cacofònic i dissonant que els seus treballs d'estudi. Els espais entre cançons normalment s'omplen amb retroalimentació, i la banda poques vegades parla al públic. En resposta a una pregunta sobre la lacònica presència escènica de Godflesh, Broadrick va explicar: «No em comunico amb la gent. Només fem música. Pugem a l'escenari i no dic res a ningú. No em puc creure que la gent repudiï una banda perquè no els dona la tabarra».^[10]

En una entrevista del 2011, Broadrick va qualificar tocar en directe com «un mal necessari» que «poques vegades és un encert i massa sovint un error», però alhora va declarar que Godflesh «probablement és encara més una banda en directe que una banda d'estudi» perquè aquestes imperfeccions només accentuen el caos esfereïdor de la música.^[17]

Història

Estil i influència

Estil visual

Estil vocal i temes lírics

Directes

Cronologia

Discografia

Referències

Wikiwand - on