Dona d'aigua
personatge femení mitològic From Wikipedia, the free encyclopedia
Remove ads
Una dona d'aigua (també dita dona de fum i d'aigua, aloja, goja, encantada o paitida) és un ésser de la mitologia catalana,[1][2] figura femenina que habita en indrets com estanys, torrents, salts d'aigua, fonts boscanes, gorgs, deus i grutes humitoses amb degotalls de pedra, on hi ha corrents d'aigües i llacs subterranis.
 |
Aquest article tracta sobre el mite. Si cerqueu l'òpera, vegeu «La dona d'aigua». |
Es tracta d'un mite recurrent en la mitologia dels Pirineus en general, on adopta noms diversos, l'origen del qual és desconegut en gran manera (en tot cas, sembla anterior a la romanització d'aquests territoris) i ha arribant als nostres dies influït per esdeveniments i creences posteriors al seu naixement.[3]
Remove ads
Representació
Arreu on hi ha llegendes de dones d'aigua, aquestes són comunament dones molt belles (tal com passa amb les nimfes de la mitologia grega, unes divinitats de gran bellesa que també s'apareixen al costat de l'aigua), envoltades de misteri, que vesteixen túniques i que les renten de nit, que es pentinen els seus llargs cabells, que poden conviure amb un home quan se n'enamoren i l'afavoreixen amb riqueses fins que aquest trenca el secret fent públic que la seva parella és una dona d'aigua, moment en què deixa de ser ric, perd la seva companya i veu la seva vida convertida en una calamitat.
De manera similar agraeixen favors d'altri amb regals secrets que poden convertir-se en or o en carbó segons si es manté el secret sobre la dona d'aigua que li ha regalat. D'altres llegendes afirmen que la riquesa s'obté si es pot agafar una peça de roba d'una encantada, que la posa a assecar després de rentar-la a l'aigua.[4]
Es diu que se les pot observar amb facilitat a la nit de Sant Joan, mentre que la resta de l'any només se les pot observar d'amagat, com espiant un misteri, en nits de lluna plena.[5]
Segons la Gran Enciclopèdia Catalana, la goja o dona d'aigua[6]
| « | És una derivació del mite de l'esperit de les aigües, present en totes les cultures, amb elements que l'aproximen a les variants germàniques d'aquest mite. | » |
Remove ads
Denominacions
El mite de la dona d'aigua es presenta amb diversos noms: 'aloges' i 'gojes' a l'extrem oriental dels Pirineus, 'paitides' i 'encantades' al Montseny, 'dones de fum' (també 'llufes') a l'alta muntanya. El nom "paitida" és d'origen incert i només se'n troba una menció a l'Enciclopèdia Catalana. A Viladrau[7] hi ha la Font de les Paitides al veïnat de les Paitides. Guerau de Liost dona a les paitides el tracte de dones d'aigua amb un important rol al seu poema «La muntanya d'ametistes». Al País Valencià hi ha el localisme 'pastràssima', d'ús circumscrit a Olocau (Camp de Túria) i la zona de la Serra Calderona.[8]
Les diverses denominacions d'aquesta figura, arrelades en temps remots, depenen del lloc on existia la creença popular sobre aquesta divinitat de l'aigua com generadora de vida i la feminitat, les quals afavorien la fertilitat regenerant la natura. En termes de mitologia, la denominació 'fada' és posterior a l'origen prehistòric de 'dona d'aigua'[9] i engloba diverses figures. Es troben relats sobre aquestes llegendes en zones de la geografia de la Catalunya interior agrícola (Solsonès, Montseny, Vall del Tenes, etc.) i als dos vessants dels Pirineus, des del Mediterrani al Cantàbric.
Al País Basc, tant a la zona espanyola com a la francesa, es coneix amb el nom de lamin (mot amb diversos derivats), un personatge femení amb les mateixes característiques que les dones d'aigua.[10] El mot lamia/lamina forma part d'alguns topònims a la geografia basca.[11][12][13] A l'Alt Aragó, aquestes lamin es coneixen com a lainas, però també com a moras.[14] A més, dins la mitologia aragonesa, aquests personatges màgics s'anomenen també encantarias o mulleres d'augua.
Relació amb les encantades ibèriques
Pel que fa a les encantades, cal no confondre les dones d'aigua així anomenades en algunes zones amb un altre personatge mitològic homònim, molt present en tradicions orals i llegendes pròpies de diverses zones de la península ibèrica. En essència, aquestes llegendes narren l'aparició d'una jove bellíssima que es pentina la seva llarga cabellera amb una pinta d'or,[15] pels volts de la nit de Sant Joan a la rodalia d'un castell, cova o un altre paratge natural carregat de fort simbolisme. La trobada amb ella pot suscitar un encantament de l'espectador que, generalment, sol ser un pastor o un pagès.
Tot i que pot compartir alguns trets generals amb la dona d'aigua, «l'Encantada», com se l'anomena sovint en aquestes llegendes populars, és una figura íntimament relacionada amb altres personatges mitològics (com ara les anjanas i xanas de la cornisa Cantàbrica i les mouras gallegues i portugueses[10][16]) i, especialment, amb la deïtat ancestral basca Mari.[17] De fet, aquesta i d'altres, en essència, són versions diferents de la mateixa narració però adaptades als corresponents entorns culturals.[17]
A grans trets, mentre que la dona d'aigua catalana és un ésser màgic que pot viure en grups més o menys grans prop dels rius i renta roba, l'encantada ibèrica és una dona solitària (sovint de carn i ossos, víctima d'un encanteri) que viu en una cova[10] i es pentina. A més, les dones d'aigua poden afavorir generosament a qui se les troba (tot i que també li poden causar infortuni si revela el secret de la seva existència), mentre que l'encantada pot traspassar-li el seu encanteri per tal de lliurar-se del malefici que arrossega. D'altra banda, la dona d'aigua és pròpia dels Pirineus i se n'ha mantingut el record bàsicament als Països Catalans, mentre que les llegendes d'encantades es repeteixen en àmplies zones de la península ibèrica, especialment al sud-est, La Manxa, Galícia i el País Basc.
Remove ads
En la tradició oral
Entre altres llegendes de transmissió oral, trobem la de la dona d'aigua del Gorg Negre de Gualba,[18] la llegenda de «Les Fades d'Aigua de La Foradada» de Cantonigròs (l'Esquirol), nombroses llegendes d'encantades, etc. En moltes d'aquestes llegendes hi trobem la relació d'una dona d'aigua amb algun home del món real. Hi ha opinions oposades respecte a la bondat o la malvestat de les dones d'aigua[19] que apunten a la incògnita sobre allò que les enutja o complau.
En la literatura
Es troben relats i llegendes i un poema líric (amb música de Cassià Casademont) sobre les dones de fum i d'aigua a la Vall del Tenes. Apel·les Mestres va crear el poema Liliana, cant romàntic a la Naturalesa, amb dibuixos del mateix autor, on es presenta Liliana als tres gnoms que la descobreixen quan surt de l'aigua d'un estany, tot dient: (text original)[20]
| « |
|
» |
Al poema Canigó, de Jacint Verdaguer, hi ha nombroses referències a una dona d'aigua, de nom Flordeneu, que enamora el cavaller Gentil, nebot del comte Guifré, a més d'altres goges (les de Mirmanda, Galamús i Lanús) i fades (les de Ribes, Fontargent, Roses i Banyoles) relacionades amb gorgs, estanys i altres llocs d'aigua. En comptes de complir la seva missió guerrera, l'amor de Flordeneu fa que Gentil oblidi el seu compromís, la qual cosa causa la derrota dels cristians contra els sarraïns, i com a conseqüència posteriorment mor.
A Solitud, de Caterina Albert, hi surt un episodi contat per un pastor sobre una "encantada" de nom Floridalba.[21]
Na Ruixa Mantells és descrita per primer cop per Miquel Costa i Llobera en un poema del seu llibre Tradicions i fantasies (1903).[22] Allí apareix com una fada d'aigua amb trets típics d'una sirena homèrica però també amb un caire propi de les fades del folklore de les Illes Balears i Catalunya. Es diu que viu a les coves d'un lloc indeterminat (suposadament, a la Badia de Pollença). Així mateix, porta un ample mantell blau amb el qual captura els mariners enmig de les tempestes.
La novel·la Dones d'aigua, hòmens de fang de Toni Cucarella,[23] publicada el 2013, barreja el mite i el món llegendari popular amb una crua història ambientada en la postguerra espanyola. L'obra és una ampliació d'un monòleg teatral que l'autor havia escrit per al grup "Amuntavall Teatre" i la seva actriu Rosa Barberà. La cançó Dona d'aigua de La Gossa Sorda, inclosa en l'àlbum La polseguera de 2014, parla també d'aquest personatge mitològic.[24]
Remove ads
Referències
Bibliografia
Enllaços externs
Wikiwand - on
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Remove ads