Lamina

Un lamina o lamin^{[1][2][nom 1]} és una criatura fantàstica de la mitologia basca, un esperit de la natura o un geni amb aparença humana. Tot i que sovint se'ls anomena en plural, laminak, ja que aquests genis es representen com a grup, el singular ('lamina', 'lamin') apareix en diverses històries on només s'hi troba un sol individu.^{[d 1]} El nom alternatiu lami (plural lamiak) es troba amb freqüència a Hegoalde.

Lamina

Monument a una lamia a Arrasate. Noteu la pinta d'or amb què es pentina i els peus palmats.
Tipus	geni
Context
Mitologia	mitologia basca
Dades
Pseudònim	Lamin, Lami i Laina
Gènere	femení i masculí
Altres
Equivalent	dona d'aigua i hada

La descripció, el gènere i fins i tot el nom dels laminak varien segons les llegendes i la regió. Molt sovint, els laminak es representen com a follets masculins, com a nans (ipotxak o nanoak) o com a dones d'alçada normal la part inferior del cos de les quals té característiques animals (peus palmats, potes de gallina, unglots de cabra o cua de peix).

Criatures principalment nocturnes, els laminak viuen sota terra, en coves o prop de fonts i rierols. Les històries i els contes sobre els laminak formen una part important del corpus de llegendes basques. Molts llocs del País Basc, a una banda i altra dels Pirineus, hi tenen noms relacionats i se'ls atribueix la construcció de diversos ponts, esglésies i altres edificis.

Corpus de llegendes

Els laminak es troben entre les criatures fantàstiques més populars de la mitologia basca. Les llegendes que els envolten constitueixen una part important del corpus de narracions recollides (dites, anècdotes, contes, alguns dels quals contenen passatges en versos,^[3] contes amb connotacions morals, mites etiològics breus que expliquen la construcció d'un edifici i, per descomptat, articles i comentaris escrits posteriorment per folkloristes).

Entre els relats del segle xix, els contes recollits per Jean-François Cerquand el 1875 a Zuberoa i la Baixa Navarra i, més o menys al mateix temps, per Wentworth Webster i Julien Vinson a Lapurdi, són considerats els més fiables per l'antropòleg Julio Caro Baroja.

Al segle xx, com a exemples destacables, del costat francès hi ha les Légendes basques publicades per Jean Barbier el 1931 i les llegendes de Lapurdi recollides per Mayi Ariztia el 1934; del costat espanyol hi ha l'obra Euskalerriaren Yakintza ('Coneixement del País Basc') de Resurrección María de Azkue (1942), que abasta tot el País Basc, així com els nombrosos contes mitològics publicats entre 1921 i 1946 per la revista Eusko-Folklore sota l'impuls de José Miguel de Barandiarán.^[3]

Forma de les llegendes

Pel que fa a la forma d'aquests contes, les llegendes recollides rarament presenten una fórmula introductòria que indiqui la naturalesa fictícia dels esdeveniments relatats,^[4] com és habitual en els contes de fades. Així, no només les històries no se situen en el temps i l'espai virtuals del conte popular, sinó que sovint també se situen amb precisió dins d'un context geogràfic real. Fins i tot s'esdevé que els personatges humans estan relativament ben definits (membres d'una família concreta que viu en una granja concreta).

Denominacions

Escola nocturna "Laminak", a Maule-Lextarre

Segons Barandiarán, la concentració més alta de contes de laminak es troba a Biscaia, el sud de Guipúscoa, les regions muntanyoses de Navarra, Lapurdi, la Baixa Navarra i Zuberoa. Són menys comuns a Àlaba, el sud de Navarra i el nord de Guipúscoa.

Com que la llengua basca té diversos dialectes, existeixen diferents termes per referir-se a aquestes criatures. La paraula més emprada és laminak, de vegades escrita lamiñak (o fins i tot lamignac^{[nom 2]} en obres franceses del segle xix) per transcriure la [ɲ] palatalitzada. A Hegoalde, autors com ara Barandiarán o Caro Baroja generalment fan servir el terme lamiak, habitual a les zones costaneres^{[nom 3][d 2]} i a prop d'Agurain, o eilalamia a la vall d'Aezkoa. Altres denominacions locals són: lamie, illamina, lamin, llamin, labina, lamiñaku i eilamia. La forma més documentada, però, és lamina, que s'ha adoptat per a la llengua estàndard, l'euskera batua.^[1]

Es poden fer servir altres termes en funció dels seus atributs: per exemple, latsari les caracteritza per la seva activitat com a "rentadores" (una figura habitual en la mitologia celta entre d'altres) quan van a rentar la roba de nit als rierols.

Atributs

Malgrat el tou de textos escrits sobre ells, els laminak romanen relativament desconeguts.^[6]

A la majoria de llegendes, els trets d'aquests personatges mai no s'especifiquen completament^[7] o bé apareixen de manera succinta al text en funció d'una característica que el narrador vol emfatitzar. Si apareixen, els atributs varien considerablement segons la regió, la localitat on es va recollir el conte i fins i tot l'època o l'informant.^{[n 1]}

Algunes llegendes fins i tot fan del desconeixement dels laminak un criteri ontològic,^{[n 2]} cosa que sembla reflectir-se en la naturalesa contradictòria dels successius estudis que se n'han fet.

Sexe

Els laminak segons Jean-Claude Pertuzé

Una lamina amb vestit de dona d'Azkaine del segle xvii

Un lamina en forma de nan pelut o ipotx

El sexe dels laminak varia segons les llegendes.

El 1876, quan Cerquand en va recollir una sèrie inicial de llegendes, només van aparèixer laminak masculins. Cerquand va descobrir més tard altres històries que representaven els laminak vivint en famílies com a marits i mullers amb els seus fills. Assenyala, però, que el paper dels laminak masculins és, amb diferència, el més significatiu i que el de les seves dones és menys destacat.^[9] El 1990, el diccionari basc-anglès de Gorka Aulestia i Linda White definia els laminak com a «elfs, gnoms, brownies o trolls».^[10]

Barandiarán, en canvi, afirma que «la majoria de les llegendes que les representen especifiquen que són dones». Tot i que assenyala que tots dos sexes són presents a Iparralde, alguns autors posteriors no dubten a sostenir que «quan se'ls assigna un sexe, les laminak són invariablement femelles»^[3] o que les lamiak són exclusivament esperits femenins.^{[nom 3][n 3]}

Finalment, l'erudit britànic Wentworth Webster^{[n 4]} les inclou sota el terme genèric «fades», que és menys restrictiu que el terme francès equivalent «fées» perquè s'aplica a la gent menuda del regne de les fades (fades, elfs, follets, etc.) i, per tant, pot designar un ésser que és indistintament masculí o femení.

Aparença

Lamina en forma de sirena, pròpia de la costa cantàbrica

De la mateixa manera, l'aspecte dels laminak varia segons les regions o localitats d'on prové el relat o segons el paper que se'ls atribueix a la història. De vegades, el seu aspecte no és rellevant per a la narració i, per tant, no es descriu. Tanmateix, es poden identificar dues tendències principals concurrents:

1. Representades com a dones joves. Semblant a una mortal, sovint de gran bellesa, la lamin, tanmateix, mai és completament humana. Es distingeix per la forma dels seus peus (potes d'oca, de gallina o de cabra) o pel color coure de la seva pell.^{[d 3]} Generalment es descriu amb els cabells llargs que li cauen lliurement fins a la cintura. A les regions costaneres, es representa com una mena de sirena.^[15]
2. Representats en forma d'homes molt petits. Algunes descripcions els presenten com a extremadament peluts, de vegades fins i tot amb pèl facial.^{[n 5]} Diverses llegendes que en destaquen l'habilitat com a constructors diuen que tots s'anomenen Gillen^[16] ('Guillem' en basc).^{[n 6]}

Existeixen variants intermèdies, com ara homenets amb peus palmats, dones petites comparables a les fades del domini europeu, o fins i tot se'ls atribueixen característiques més singulars: segons Resurrección María de Azkue, a Igorre els laminak treuen llum per la boca.^{[d 4]} A Zeanuri i Elantxobe es diu que són dones petites amb un sol ull al mig del front ^[18] (com el Tartalo). A Berriz, es creu que no tenen pèl tret d'una taca rodona al clatell.^[15]

Temes de les llegendes

Les llegendes sobre els laminak giren al voltant de grans temes recurrents:

Hàbitat subterrani

Les coves de Sara, escenari de diverses llegendes sobre els laminak

Generalment, s'accepta que els laminak viuen sota terra i surten de nit perquè no suporten el sol (fugen al cant del gall). Viuen en coves de muntanya o sota roques. El 1900, Paul Sébillot va assenyalar que «les coves del País Basc són gairebé sempre la llar dels Lamignac».^{[19][n 7]}

Un dels seus habitatges era l'antiga torre de l'homenatge de Rocafort al turó de Gaztelu entre Donamartiri i Izturitze. Sota el turó hi ha les coves d'Izturitze, amb les quals es deia que comunicava una porta del castell.^{[21][n 8]}

També s'informa que els laminak viuen prop de fonts i rierols. De vegades, el tema de l'habitatge subterrani està directament vinculat al de l'aigua, com al pont d'Utsalea a Senpere,^[8] on viuen sota l'arc, o a les coves conegudes com a Laminenziluak ('els forats dels lamin'), a Gamere-Zihiga, on neixen tres fonts, una de les quals és d'aigua calenta a la qual s'atribueixen propietats curatives.

La porta de casa seva s'obre quan es colpeja el terra davant del llindar amb un pal. L'interior no és significativament diferent de la llar d'un camperol basc típic. Els laminak hi viuen en família i tenen fills.

La geografia del País Basc evoca sovint el seu hàbitat a través de nombrosos topònims, entre els quals hi ha:^[15]

• Coves: les cavernes dels laminak (Lamien-leze a Zugarramurdi, Laminen-ziluak, Laminzilo), l'avenc dels laminak (Lamiosin prop de Bera)
• Roques: la pedra dels laminak (Lamiarri a Arizkun i a Bera, Lamiarriaga, Lamiarrieta)
• Pous: els pous dels laminak (Laminosin a Jutsi, Lamisin, Lamuxain)
• Riberes: el rierol dels laminak (Lamiozingo erreka, de nou prop de Bera, Lamixain, Lamiñerreka), Lamindania (molí situat a Lakarri)
• etc.

L'or dels laminak

El tema de l'or s'associa sovint amb els laminak. Guarden tresors en algunes de les seves coves. Sovint es representa a les dones laminak pentinant-se els cabells llargs, prop d'una font o a l'entrada de casa seva, amb una pinta d'or (un tema que remet al mite ibèric de l'Encantada, alhora relacionada amb Mari). De vegades tenen els cabells rossos, comparats explícitament amb l'or, o porten roba d'or.

El tema es repeteix diverses vegades en forma del robatori de la pinta d'or^[15] o regals d'or fets pels laminak. Una llegenda que il·lustra típicament aquest darrer motiu és la següent:

Una lamin de la cova d'Akelarre, prop de Zugarramurdi, està a punt de donar a llum. El seu marit va a la granja Lekuberri a buscar una llevadora. La senyora de la casa l'acompanya a la cova. Com a mostra d'agraïment, els laminak li donen una filosa i un fus daurats, però no ha de mirar enrere fins que no hagi travessat el llindar de casa seva. Durant el viatge de tornada, la dona sent forts sorolls, però té la presència d'esperit de no girar-se. Quan és a tocar de la porta de casa, la curiositat s'apodera d'ella i mira. Com que tenia un peu a la porta, però, només li prenen la meitat dels regals.^[23]

Activitats nocturnes

Els laminak, constructors de ponts (dibuix de Jean-Claude Pertuzé)

Visió general del pont dels laminak a Ligi-Atherei

Rètols a Ligi-Atherei que atribueixen la construcció del pont als laminak

Els laminak treballen de nit. Són treballadors hàbils i incansables.

Les dones laminak destaquen com a filadores. Cusen i filen amb un fus i una filosa. Diversos contes giren al voltant del tema de la roba extraordinàriament blanca que renten a la nit als rius (un tema, al seu torn, que remet al mite català de les dones d'aigua).^[15]

Als laminak se'ls atribueix unes habilitats de construcció fabuloses (un tret compartit pels diversos dimonis casaners de la mitologia dels Pirineus, com ara els també bascos mamarroak/galtzagorriak i els minairons catalans). Diversos relats descriuen com van construir estructures en una sola nit, com ara el pont de Ligi-Atherei (en francès, Licq-Athérey), les cases fortificades de Donamartia (segle xiv) a Lekunberri o Lastaunea (finals del segle xiii) a Izpura^[24] -de la qual s'indica expressament que va ser construïda, segons la llegenda, pels laminak-, les esglésies d'Ezpeize o d'Arroze,^{[25][n 9]} alguns baserris (la granja Larramendia a Jutsi,^[15] la casa Gentein a Urdiñarbe^{[n 10]}), un molí com el de Lakarri o un dolmen com el de Mendibe.^{[27][n 11]}

Per venjar-se d'un pagès, els laminak podien cobrir el seu camp, sempre en una sola nit, amb enormes blocs de pedra.^{[n 12]}

La llegenda del pont de Ligi és famosa. Una versió explica que:

els laminak van fer un tracte amb els vilatans. Construirien el pont i, a canvi, rebrien la noia més bonica de Ligi. En el precís moment en què els laminak estaven a punt de posar l'última pedra, l'amant de la bella dona —que, és clar, no estava satisfet amb aquest pacte— va enganyar els petits genis fent cantar un gall. Creient que s'estava fent de dia, els laminak van deixar caure la pedra i van fugir a corre-cuita. El bloc mai no va poder ser substituït pels vilatans, i hi va quedar un buit, encara visible.^{[n 13]}

Actitud envers els humans

Tot i que alguns autors sistematitzen el seu comportament (genis de bona voluntat, protectors i benèvols;^[31][3] éssers ni bons ni dolents; entitats directament malèvoles^{[n 14]}), si ens referim al corpus llegendari, trobem que l'actitud dels laminak envers els humans és ambigua i pot variar del millor al pitjor, des d'una gran simpatia (oferir refugi i regals espontanis) fins a una forta malvolença (segrestar noies joves), passant per actituds intermèdies de venjança justificada, pactes o intercanvis de serveis.

Segrest recíproc

Algunes llegendes emfatitzen la seva naturalesa violenta i salvatge. En el pitjor dels casos, els laminak de vegades s'identifiquen amb les sorginak, bruixes malèvoles.^[3] Les històries que els representen en la seva pitjor faiçó els mostren exigint menjar, maltractant els qui els hi neguen, exigint ànimes a canvi del seu treball, segrestant una noia jove per a casar-s'hi i empresonant-la en una cova. La pobra noia roman tancada durant uns quants anys abans que un pastor aconsegueix (o no) alliberar-la.^{[n 15]}

Per contra, hi ha una història d'una lamin que va ser capturada per uns pagesos i mantinguda captiva a la seva cuina. Va romandre en silenci fins que la llet que havien posat a bullir a l'olla estava a punt de vessar. Els va advertir cridant: «Xuria gora!» 'El blanc amunt!' i va fugir per la xemeneia.

Assistència mútua

Altres relats, però, emfatitzen la seva benvolença. Entre els que descriuen les bones relacions que mantenen amb els homes, diversos destaquen la seva necessitat d'ajuda en el moment del naixement o la mort. Quan les seves dones donen a llum, han de recórrer a una llevadora humana; quan agonitzen, només es poden morir si un home recita oracions al costat del seu llit.

Contràriament, mostren espontània gratitud a aquells que els ofereixen petits obsequis de menjar, ajuden a les seves collites o realitzen voluntàriament diverses petites tasques per als seus benefactors. Accepten fàcilment els mortals a les seves llars i els fan regals: un home es va veure obligat per una tempesta a refugiar-se en una cova. Un lamin el va acollir i li va donar un tros de carbó en anar-se'n. A l'aire lliure, el carbó es va convertir en or pur. Si els humans perden els regals que se'ls ha donat, només és per ximpleria o per avarícia excessiva.

Matrimoni impossible

Altres històries, que sempre acaben malament, presenten l'amor d'un pastor per una lamin. El conte més trist explica la desventura d'un jove de la família Korrione, al districte de Garagarza d'Arrasate, que va conèixer una bella jove a les muntanyes prop de la cova Kobaundi. Se'n va enamorar i li va prometre de casar-s'hi. La mare del jove el va advertir: sabia realment qui era la seva estimada? Si tenia potes d'oca, era una lamin. El jove va descobrir la veritat sobre la seva estimada i, en conseqüència, va incomplir la seva promesa. Es va morir de pena. La bella lamin va anar al poble a vetllar el seu cos, cobrint-lo amb una mortalla que va treure d'una closca de nou. Va seguir la processó fúnebre però no va entrar a l'església.^{[n 16]}

Afirmació i negació, mentides i veritat

Els laminak expressen el deure de dir la veritat dins la comunitat a través del tema del «no» («eza» en basc), el concepte de negació. Com la deessa Mari, castiguen el mentider apropiant-se de la diferència entre el que declara als altres i el que realment té. Una llegenda explica que un pastor pobre i assedegat va conèixer una dona bonica prop d'una cova que li va oferir sidra. Quan el pastor li va preguntar d'on provenien les pomes que feien tan bona sidra, ella va respondre que eren les que un ric terratinent havia negligit fraudulentament de declarar.^{[n 17]}

Potser perquè viuen de la negació, els laminak sovint expressen el contrari del que volen dir, com il·lustra aquesta llegenda:

Una lamin havia contractat una jove humana que buscava feina com a criada. Li va encarregar la tasca de trencar la vaixella, pegar els nens i empastifar-los la cara. La noia va fer el contrari. Satisfeta, la lamin li va oferir triar entre una bossa de carbó o una d'or com a recompensa. La noia va triar el carbó i va rebre l'or.^[13]

Finalment, algunes llegendes representen els laminak emprant un llenguatge particular compost per onomatopeies i expressions que els hi són pròpies.

Una època passada

És interessant d'observar com diverses llegendes —tant del segle xix com del xx— descriuen els laminak com a pertanyents a un passat recent però pretèrit.^{[n 18]} La seva desaparició s'explica o bé per l'era industrial (per exemple, el desenvolupament de fàbriques d'armes a la ciutat d'Eibar) o pels avenços de la cristianització: els laminak suposadament van desaparèixer dels voltants a causa de les processons de les rogatives, el so de les campanes de les esglésies o la construcció d'una ermita o capella.

Creença en l'existència dels laminak

Representació de la lamina marina en un escut de Bertizarana

Tanmateix, el 1972, Barandiarán va assenyalar que fins feia relativament poc, n'hi havia que continuaven creient en l'existència dels laminak. Aquestes creences prenien la forma d'un compromís resumit per dos proverbis bascos: «Tot allò que té nom ha d'existir» («Izena duenak izana du») i «No s'ha de creure que existeixen; no s'ha de dir que no existeixen». Als laminak se'ls feia ofrenes de menjar: coques de blat de moro (talo), trossos de pernil, gots de sidra que es deixaven a la cuina durant la nit, terrines de llet o mató que els pastors col·locaven en certes coves i menjar que els pagesos col·locaven a la vora dels seus camps com a ofrena propiciatòria.^{[n 19]}

Hipòtesis sobre els orígens del mite

La recerca sobre les llegendes basques està poc desenvolupada. En particular, els estudis comparatius són gairebé absents del tot.^[4] A més, els estudis existents, majoritàriament del costat espanyol, es dediquen gairebé exclusivament a l'aspecte femení del personatge (la "làmia", lamia en basc).

Les làmies

Vegeu també: Làmia (mitologia)

Tot i que la lamia té un paper destacat en les llegendes basques, no és una figura exclusivament basca. En castellà, el terme lamia, homònim del terme biscaí, fa referència a un dimoni femení amb cos de drac.^[38] A França, les làmies es representaven com a dones amb caps de drac als peus. Aquests vampirs, dimonis o bruixes xuclaven la sang dels nens i seduïen els joves per a devorar-los. De fet, d'aquesta mena d'éssers femenins amb cossos compostos se'n poden trobar per tot Europa, sovint amb noms semblants, amb especial esment a les làmies de la mitologia grega.^{[n 14]} Per tant, no és sorprenent que les lamias basques recordin a l'autor nascut a Lituània Milosz les Laumes del seu propi país.^{[n 20]}

Representació d'una làmia grega en un llibre anglès de 1658

Si bé pot semblar «temptador mirar la mitologia grega, que ens podria oferir una clau per a l'origen de les làmies»,^[30] com han fet diversos autors com ara Azkue i Francisque Michel, s'ha observat diverses vegades que la lamia basca s'assembla poc a aquest arquetip. La lamia basca no devora nens, mentre que aquest és l'atribut principal de la làmia grecoromana.^{[n 21]} Webster és l'únic que assenyala que les laminak de vegades segresten infants no batejats, però aquesta característica li suggereix una connexió amb la gent menuda dels contes de fades celtes.^[13]

Larry Trask troba «força sorprenent que les criatures de la mitologia grega hagin arrelat tan fermament a les muntanyes basques». Assenyala de passada que la variant nasalitzada generalitzada lamina no té equivalent en les llengües romàniques veïnes.^{[n 14]} Però és sobretot al terme lamia del costat espanyol al que es refereixen Barandiarán, Caro Baroja i Azkue. Pel que fa a Cerquand, Webster i Vinson, al costat francès, només van fer servir lamiña o lamigna en les seves obres.

Per a Michel Duvert, l'única connexió existent és la similitud del nom: «No sembla pas fonamentat un vincle històric. La semblança dels seus noms sembla purament casual». Finalment, segons Jacques Allières, «evitem algunes hipòtesis ben arriscades si [...] veiem en els bascos cispirinencs els hereus d'una població [...] l'allunyament de la qual [els hauria] protegit de la romanització fins a l'actualitat».^[40]

Connexions amb altres llegendaris pirinencs

Gascunya

Vegeu també: Mitologia dels Pirineus § Fades

D'altra banda, és impossible no adonar-se de la similitud entre els temes de les llegendes dels laminak (peus palmats, roba rentada a la nit, ajuda mútua, matrimoni impossible i fins i tot, en menor mesura, el tema del «no») i els de les llegendes gascones dels Pirineus centrals sobre fades (fadas o hadas del Coserans, Comenge i Bigorra, sarrasis de la Vall del riu Salat) i els seus marits, els dragòts.

La majoria d'aquestes històries es desenvolupen al voltant del mateix marc. Algunes, com la de la lamin segrestada i la llet al foc, són idèntiques. Per a Isaure Gratacos, «les hadas són aparentment la versió gascona dels laminak bascos». Gratacos pensa que el grup ètnic basc i les regions del Comenge i el Coserans comparteixen el mateix origen i que «les diverses colonitzacions romanes, visigòtiques i franques no van destruir l'antic costumari, que va romandre inalterat [...] fins a finals del segle xviii». Assenyalant que les variants més antigues de les llegendes del Comenge i el Coserans són similars a les llegendes basques dels laminak, en remunta l'origen a les variants basques.^[12]

Per la seva banda, Xavier Ravier també va demostrar el paral·lelisme entre les fades de les Landes, les hadas de Bigorra i els laminak del País Basc. Segons ell, els principals mites de Bigorra i del País Basc són idèntics. Això confirmaria la coherència d'un corpus mitològic pirinenc pertanyent a la mateixa àrea cultural, que s'estén des de les regions pirinenques i subpirinenques i l'Atlàntic fins a la conca superior de la Garona.^[41]

Aragó

Les laminak basques són les lainas de l'Alt Aragó. Com al País Basc, en la mitologia aragonesa les lainas són tingudes per éssers mitològics amb forma de dona, però amb parts del cos, com ara els peus, d'animal. Semblen també estar relacionades amb les làmies gregues. Les lainas viuen en plena comunió amb la natura, sobretot als ibons, fonts i rius (per tant, és possible que algunes moras aragoneses fossin originalment lainas). Tant poden ser bones com dolentes: Mentre que a Boltanya es parla de dues lainas emmetzinadores, a Aineto n'hi vivien unes altres de benefactores.^[42]

A la val d'Onsera de la serra de Guara, les lainas podien parlar amb els óssos i tenien els peus palmats com les potes de les oques, característica comuna amb les laminak basques.^[42]

Antigament, a molts llocs de l'Aragó, es penjaven tota mena d'amulets a les portes de les cases per tal de defensar-se dels éssers malèfics. Moltes vegades, els amulets eren parts d'un animal, cosa que podria anar adreçada a éssers com les lainas, que no podrien sofrir veure una part del seu cos mutilada a la porta en qüestió.^[42]

Catalunya

Vegeu també: Dona d'aigua

A Catalunya, la figura mitològica de la dona d'aigua té diversos trets en comú amb les laminak femenines basques: són comunament dones molt belles, envoltades de misteri, que renten les seves túniques de nit als rius i rierols (com les latsari basques) i es pentinen els seus llargs cabells. Com les laminak, les dones d'aigua poden conviure amb un home quan se n'enamoren i l'afavoreixen amb riqueses fins que aquest trenca el secret fent públic que la seva parella és una dona d'aigua, moment en què deixa de ser ric, perd la seva companya i veu la seva vida convertida en una calamitat.

De manera similar agraeixen favors d'altri amb regals secrets que poden convertir-se en or o en carbó segons si es manté o no el secret sobre la dona d'aigua que els hi ha regalat.^[43][44]

Notes

• Sobre el nom:

1. Lamina (o la variant Lamin) és el sintagma nominal. En basc, com a llengua aglutinant que és, cal afegir a aquest sintagma els determinants i qualificadors en funció de la frase. Els més bàsics són -a (cas absolutiu) i -ak (article plural); en el cas de "Lamina", com que el sintagma nominal acaba en "a",^[1] l'absolutiu no canvia: Lamina (sovint pronunciat /lamiɲa/ laminya) 'el/la lamina', mentre que el plural és Laminak 'els/les lamina'. En el cas de 'Lamin' i 'Lami', l'absolutiu és, respectivament, Lamina i Lamia ('el/la lamin/lami') i el plural, Laminak i Lamiak 'els/les lamin/lami'.
2. Al segle xix, Cerquand i Vinson, que van registrar les llegendes del vessant francès dels Pirineus, van escriure lamigna i en plural lamignas o lamignac; Webster, que en va recollir contes a Lapurdi, va escriure lamiñak.
3. Per a Satrustegui, la lamia terrestre s'anomena lamiña a l'interior. És una dona amb els peus d'ocell aquàtic. La lamia de les regions costaneres és una sirena. «En ambdós casos és geni femení» («En ambos casos es genio femenino»).^[5]

• Al Dictionnaire illustré de mythologie basque:^[15]

1. A l'article Lamin.
2. Barandiarán n'assenyala altres noms com ara amilamia. Amilamia: del basc eme ('femella') o ama ('mare') i lamia. Les amilamias es representen, com les dones laminak, pentinant-se els cabells amb una pinta daurada. La tradició diu que viuen a la cova de Lezao, al peu de la serra d'Entzia [on neix el Zadorra]. Rosses, tímides i afables, tenen la capacitat de treure farina d'un sedàs buit i ajuden els pastors.
3. Recollit per Julio Caro Baroja a la regió de Bera, a l'article Lamin.
4. Vegeu l'article Lamin.

• Altres:

1. Per exemple, en dues versions diferents, es diu que el mateix pont va ser construït per laminak mascles o femelles.
2. Un conte recollit per Jean Barbier acaba amb la frase: «És per això que, fins i tot avui, no sabem gaire res dels Laminak, ni què són, ni de què es nodreixen ni en quins habitatges viuen» («Voilà pourquoi, de nos jours encore, nous ne savons pas au juste des Laminak, ni ce qu'ils sont, ni de quoi ils se nourrissent, ni dans quelles habitations ils vivent»).^[8]
3. «La lamia (lamiak en plural) és una dona amb peus palmats o fendits, generalment com els d'un ocell aquàtic, ja que solen viure en rierols i rius» («The lamia (lamiak in the plural form) is a woman with webbed or cesquerra feet, usually like a water bird’s as they tend to live in streams and rivers»).^[11] Hom es podria demanar fins a quin punt hi juga un paper la manca de diferenciació entre els gèneres masculí i femení en la llengua basca. D'altra banda, en el seu estudi sobre les hadas, fades pirinenques de l'àrea lingüística gascona comparables a les laminak, Gratacos recull un debat similar entre dos informants del mateix poble: l'un descriu les hadas com a «gent petita, però com nosaltres», l'altre com a fades amb potes d'oca. Gratacos assenyala de passada que la forma femenina s'empra en singular, mentre que la forma masculina s'empra en plural.^[12]
4. «Les Lamiñak són autèntiques fades [...]. Ens les va descriure algú que clarament hi creia, i les temia, com a gent menuda que vivia sota terra. Un altre informant va afirmar que eren gent menuda que baixava per la xemeneia» («The Lamiñak are true fairies [...]. They were described to us by one who evidently believed in, and dreaded them, as little people who lived underground. Another informant stated that they were little people who came down by the chimney»).^[13] Vegeu també la nota del traductor Nicolas Burguete a la versió francesa de les Légendes basques.^[14]
5. «El narrador [...] finalment em va dir que eren éssers diminuts coberts de pèl llarg, amb barba com els micos i, com els micos, podien arronsar-se sobre si mateixos amb una facilitat extraordinària» («Le narrateur [...] finit par me dire que c'étaient de tout petits êtres couverts de longs poils, barbus à la façon des singes et, comme les singes, se tassant sur eux-mêmes avec une extraordinaire facilité»).^[8]
6. «Una particularitat és sens dubte que de vegades es diu que tots els Lamiñak bascos s'anomenen Guillen, cosa que sembla correspondre a Guillaume en francès o al nostre [en anglès] William» («Une particularité assurément est que tous les Lamiñak basques sont parfois dits s’appeler Guïllen, ce qui semble correspondre à Guillaume en français ou à notre William»).^[17] Vegeu també Cerquand.
7. Potser, segons Vinson,^[20] la nota de Sébillot no és clara. Això mateix s'aplica a Wentworth Webster, a la regió de Lapurdi: «els Laminak ens van ser descrits com un poble petit que vivia sota terra» («les Laminak nous ont été décrits comme un petit peuple qui vivait sous la terre»), op. cit.
8. A Barandiarán.^[22]
9. Citat per Barandiarán.
10. «La casa fortificada de Gentein a Urdiñarbe va ser construïda pels lamiak, segons que em va dir el 1955 un ancià de la família que hi vivia» («La maison forte de Gentein à Ordiarp fut construite par les lamiak, selon ce que me dit en 1955 une ancienne de la famille qui y habitait»).^[26]
11. Citat per Sébillot.^[28]
12. Cerquand, citat per Sébillot.^[29]
13. Aquesta llegenda no és pas una especificitat basca. És la del Pont del Diable que es retroba gairebé idèntica a Sent Líser, a l'Arieja (cf. p. 225^[30]) i amb algunes variacions menors al pont del Diable (entre Foix i Tarascon) a Òlt, al pont del Diable o de Valentré a Caors i fins i tot a Suïssa, al pont del Pas del Sant Gotard.
14. Per exemple: «Entre les figures més destacades del folklore basc hi ha les Lamiak o Laminak, que generalment es representen com a dones boniques però malèvoles amb peus d'animal, que enganyen, encanten i maten la gent» («Among the most prominent figures in Basque folklore are the Lamiak or Laminak, usually portrayed as beautiful but malevolent women with animal feet who deceive, enchant and kill people»^[32]) o «Lamiak (o Laminak) (dones belles però malèvoles amb peus d'animal» («Lamiak (or Laminak) (beautiful but malevolent women with animal feet»).^[33]
15. Vegeu per exemple la llegenda del «Lamina segrestador i decebut» («Lamina ravisseur et déçu»).^[34]
16. A Barandiarán,^[35] citat per Arana Williams (p. 115).^[3] Vegeu també el Dictionnaire Illustré de Mythologie basque. N'hi ha diferents versions: en una d'elles, els laminak persegueixen el jove, que es mor de por.
17. Recollit per Barandiarán.^[36]
18. Aquestes observacions es fan ressò de les d'Isaure Gratacos pel que fa a les creences en l'existència de les hadas pirinenques, els informants de les quals el 1971 (generalment nascuts al voltant del 1900) presentaven l'existència de les hadas com a pertanyent al passat recent (Isaure Gratacos, op. cit.)
19. Barandiarán diu que algunes persones d'Uhart-Mixe encara creien en l'existència dels laminak el 1937.^[37] El 1877, Webster recull que un dels seus informants tenia por dels laminak.
20. «Sota el nom de Lamias o Lamignas retrobem les Laumes lituanes al folklore basc» («Sous le nom de Lamias ou Lamignas nous retrouvons les Laumes lituaniennes dans le folklore basque»).^[39] Les Laumes són, en la mitologia lituana, nimfes o fades amb potes d'ocell. Destaquen en les feines femenines, especialment filant i teixint.
21. Diodor Sícul, historiador grec del segle i aC, diu que a la seva època es feia servir la làmia com a espantamainades per a fer por als nens.