Marc Orts
tècnic de so català From Wikipedia, the free encyclopedia
Remove ads
Marc Orts (Badalona, 1972) és un tècnic de so català, guanyador de set Premis Goya al millor so. El seu pare és crític de cinema i amb 18 anys va començar a treballar en un estudi de so i de doblatge.[1] Va començar com assistent al departament de so als llargmetratges Mararía i El milagro de P. Tinto (1998), com a editor de so a Els sense nom (1999) i Asfalto (2000) i com a mesclador de so a Manolito Gafotas en ¡Mola ser jefe! i Marujas asesinas (2001). El 2003 fou nominat per primer cop al Goya al millor so per Darkness de Jaume Balagueró.[2]
Ha guanyat set vegades el Goya al millor so: el 2008 amb L'orfenat, el 2011 amb Buried (Enterrat), el 2013 amb The Impossible, el 2014 amb El Niño, el 2017 amb Un monstre em ve a veure,[3] el 2022 per Tres i el 2024 per La societat de la neu. A més ha estat nominat a aquest guardó nou cops pel seu treball a Darkness (2003), Mapa dels sons de Tòquio (2010). La piel que habito (2012), EVA (2012), Blackthorn (2012), Anacleto: Agente secreto (2016), Dolor y gloria (2019), Madres paralelas (2021) i Un any, una nit (2023). També ha guanyat vuit premis Gaudí al millor so pel seu treball a REC 2 (2009), The Impossible (2013), El Niño (2014), Anacleto: Agente secreto (2016), Un monstre em ve a veure (2017), Dolor y gloria (2019),[4] Tres (2022) i Un any, una nit (2023).
També és professor a l'ESCAC - Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya i a l'ECAM de Madrid, i també dona màsters i conferències.[5] També és responsable de l'equip artístic de so a Deluxe.[6]
Remove ads
Premis i nominacions
Remove ads
Referències
Wikiwand - on
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Remove ads
