Nancy Wilson

Nancy Wilson (Chillicothe, 20 de febrer de 1937 - Pioneertown, 13 de desembre de 2018) va ser una cantant nord-americana de jazz, pop i soul. Va treballar amb artistes de la talla de Cannonball Adderley i George Shearing, i va realitzar gires amb Sarah Vaughan, Nat King Cole^[1] i molts més. Va desenvolupar una carrera de més de cinc dècades en què va gravar més de setanta àlbums, va guanyar diversos premis, incloent-hi un Premi Emmy i tres Premis Grammy, i es va convertir en una de les vocalistes més influents del segle XX. Wilson també va tenir una presència destacada a la televisió i fou la presentadora del programa de ràdio Jazz Profiles de NPR (1996–2005).

Nancy Wilson

(1997)
Biografia
Naixement	(en) Nancy Sue Wilson 20 febrer 1937 Chillicothe (Ohio)
Mort	13 desembre 2018 (81 anys) Pioneertown (Califòrnia)
Causa de mort	malaltia
Grup ètnic	Negres estatunidencs
Formació	West High School
Activitat
Ocupació	música de jazz, actriu de cinema, actriu de televisió, cantant, artista d'estudi
Activitat	1956 -
Gènere	Jazz, rhythm and blues, balada i pop
Instrument	Veu
Segell discogràfic	Capitol Records
Família
Cònjuge	Kenny Dennis (1960–1970)
Premis
(1981)  Saló de la Fama de les Dones d'Ohio  premi NAACP Image  NEA Jazz Masters  estrella al Passeig de la Fama de Hollywood  premi Grammy al millor àlbum de jazz vocal  premi Grammy a la millor cançó R&B  Passeig de la Fama Internacional dels Drets Civils
Lloc web	missnancywilson.com

Biografia

Nascuda a Chillicothe (Ohio), Nancy venia d’una família treballadora: el seu pare era supervisor d’una foneria de ferro, i la seva mare Lillian (Ryan) Wilson, feia feines de la llar. Des de ben petita va mostrar una sensibilitat especial per la música i als 10 anys ja era la solista principal del cor local. Entre les seves primeres influències hi havia Nat King Cole, Dinah Washington, Jimmy Scott i Billy Eckstine.^[2]

Als 15 anys va guanyar un concurs de talents de la cadena WTVN, que li va permetre tenir el seu propi programa Skyline Melodies. Aquella primera exposició mediàtica li va obrir les portes al món professional: va començar a treballar regularment amb la banda de Rusty Bryant i també s’unia a grans músics de jazz que passaven per Columbus, una experiència poc habitual per a una artista tan jove. Entre aquests músics, Cannonball Adderley va quedar especialment impressionat amb la seva veu, un fet que més endavant seria clau perquè aconseguís el seu primer contracte discogràfic amb Capitol Records.^[3]

Nancy Wilson va assistir al Central State College a l’Ohio, on inicialment considerava formar-se com a educadora. Tot i això, després d’un any d’estudis universitaris, va decidir deixar la carrera per dedicar-se completament a la música. Durant l’etapa universitària, no va rebre formació vocal formal; el seu desenvolupament com a cantant es va basar principalment en la pràctica, l’observació d’altres artistes i la influència de destacats intèrprets de jazz i pop.^[4]

El 1959 es va traslladar a Nova York amb l’objectiu de ser representada pel mànager John Levy, signar amb Capitol Records i treballar amb el productor David Cavanaugh. Va aconseguir aquests tres objectius en pocs mesos. El seu àlbum de debut, Like in Love, es va publicar el 1960, seguit per una sèrie de gravacions que la van situar com una de les veus destacades de l’escena.^[5]

Carrera discogràfica

Llançat l'abril de 1960 l’àlbum “Like In Love”, va marcar un inici de l’ascens de Nancy Wilson a la fama. A l’octubre del mateix any ja estava altre cop a l’estudi amb l’arranjador Billy May gravant el seu següent disc “Something Wonderful”.

Wilson va gravar tant estàndards del jazz com cançons pop, R&B i show tunes. Tot i que sovint fou associada al jazz, ella preferia definir-se com a “estilista de cançons”. El seu repertori inclou peces com:

• “Guess Who I Saw Today” (1960), una de les seves interpretacions més representatives.
• “(You Don’t Know) How Glad I Am” (1964), el seu principal èxit comercial, amb el qual va obtenir un premi Grammy i va arribar al número 11 de la llista pop de Billboard.
• “Face It Girl, It’s Over” (1968), que va entrar al Top 30 pop i al Top 15 R&B.

Entre els seus enregistraments rellevants hi ha el disc conjunt Nancy Wilson/Cannonball Adderley (1962) i Something Wonderful (1960), que conté la versió original del seu tema insígnia Guess Who I Saw Today. Durant les dècades de 1960 i 1970 va incorporar cançons dels Beatles, Stevie Wonder i altres compositors contemporanis. Als anys noranta va publicar àlbums amb influències de smooth jazz i R&B.

En conjunt, Wilson va editar prop de 70 discos d’estudi entre 1960 i 2006, any en què va aparèixer el seu darrer treball, Turned to Blue, guardonat amb un premi Grammy.

Al llarg de la seva extensa carrera, Nancy va gravar i actuar per tot el món: a clubs nocturns, sales de concerts i espais a l’aire lliure, cantant a festivals de jazz des de Newport fins a Tòquio.^[6]

Presència a televisió i mitjans

Wilson va aparèixer en nombrosos programes i sèries de televisió, com The Ed Sullivan Show, The Tonight Show, Hawaii 5-O, I Spy, Room 222 i The Cosby Show. També va conseguir el seu propi programa The Nancy Wilson Show a NBC (1967-1968), pel qual va rebre un premi Emmy.^[7]

Entre 1995 i 2002 fou la presentadora de Jazz Profiles, una sèrie documental de NPR dedicada a figures destacades del jazz. La sèrie, produïda per Tim Owens, va obtenir un premi Peabody i és considerada una de les recopilacions radiofòniques més completes sobre la història del gènere.^[8]

Vida personal i mort

El seu primer matrimoni amb el bateria Kenny Dennis (1960–1970) va acabar en divorci. El 1973 es va casar amb Wiley Burton, amb qui va romandre fins a la mort d’aquest el 2008. Va tenir tres fills.

Nancy Wilson va morir a la seva residència de Pioneertown, Califòrnia, el 13 de desembre de 2018, als 81 anys. Segons la família, no desitjava un funeral tradicional. Es va celebrar una cerimònia commemorativa posterior.^[9]

Guardons i reconeixements

L’any 1986, la Conferència Mundial d’Alcaldes la va distingir com a Artista Global de l’Any. Posteriorment, el 1993, va rebre un premi del Centre Martin Luther King Jr. per al Canvi Social No Violent. Wilson va participar activament en el moviment pels drets civils. Va formar part de la marxa de Selma a Montgomery el 1965 i va col·laborar amb organitzacions com la NAACP i la UNCF.

El 1998 va ser incorporada al Saló de la Fama dels Premis NAACP Image, i el 1999 va entrar al Saló de la Fama del Jazz i de les Big Bands. El 2005 fou incorporada al International Civil Rights Walk of Fame. A més, va obtenir doctorats honoris causa del Berklee College of Music, a Boston, i de la Central State University, a Ohio. També fou membre de la germandat Delta Sigma Theta, i va fundar la Fundació Nancy Wilson.

L’any 2004, Wilson va ser guardonada amb la beca NEA Jazz Masters, el reconeixement més alt que concedeix el govern dels Estats Units als músics de jazz. El 2005 va rebre el NAACP Image Award a la Millor Artista de Jazz Enregistrada, el premi UNCF Trumpet, un premi a la trajectòria de la NAACP de Chicago i el premi Legends d’Oprah Winfrey.^[10]

• 3 Premis Grammy (1964, 2005, 2007)
• NEA Jazz Master (2004)
• NAACP Image Award (2005)
• Estrella al Passeig de la Fama de Hollywood (1990)
• Premi Emmy (1975)

Discografia seleccionada

• Like in Love (1960)
• Something Wonderful (1960)
• Nancy Wilson/Cannonball Adderley (1962)
• Today, Tomorrow, Forever (1964)
• How Glad I Am (1964)
• A Touch of Today (1966)
• Turned to Blue (2006)^[11]

Enllaços externs

1. Nancy Wilson, Grammy-winning ‘song stylist,’ dies at 81”, Los Angeles Times
2. “Nancy Wilson, Singer Who Bridged Jazz and Pop, Is Dead at 81”, The New York Times
3. Nancy Wilson interview by Monk Rowe, Fillius Jazz Archive at Hamilton College
4. “Nancy Wilson, Legendary Vocalist And NPR 'Jazz Profiles' Host, Dies At 81”, NPR: National & Local News
5. “Nancy Wilson, Legendary Vocalist And Jazz Icon, Dies At 81”, Grammy Awards
6. “Jazz Profiles”, NPR: National & Local News, 1995-2002.
7. McPartland, Marian, Piano Jazz: Nancy Wilson Interview, NPR, 1994.
8. “A Lady with A Song: Remembering Nancy Wilson by Mark Anthony Neal”, Medium.
9. “Guess who they saw today?”, The Washington Post.