Nikunau
atol de les illes Gilbert From Wikipedia, the free encyclopedia
Remove ads
Nikunau és un atol de les illes Gilbert que forma un districte municipal de la República de Kiribati. Consta de dues parts, la més gran al nord-oest, unides per un istme d'uns 150 metres d'amplada.
Hi ha diverses llacunes hipersalines sense litoral dins de l'illa, que cobreixen unes 30 hectàrees. L'illa està envoltada per un estret escull franjant. La seva vegetació és moderadament densa i consisteix principalment en cocoters i pandanus.[1]
La població de l'illa és de 1.789 persones a Kain Nikunau, la ciutat principal (segons el cens més recent). De tant en tant, el Cos de Pau dels Estats Units i altres voluntaris hi han estat destinats. Altres residents al llarg dels anys han inclòs nàufrags i vagabunds en l'època de la caça de balenes i el comerç itinerant, pastors, comerciants i agents samoans protestants que dirigien les botigues comercials i cooperatives de l'illa (per exemple, Andrew Turner, Tom Day, Frank Even, Kum Kee, Kwong) i clergat catòlic romà.
Hi ha força pràctica de surf a Nikunau. La punta de l'illa, a prop de la pista d'aterratge, és on es troben dues marees, creant les onades més grans i fortes marees i corrents.[1]
Remove ads
Història
La història de Nikunau comprèn relats orals transmesos de generació en generació, principalment d'unimane a unimane (els homes grans de cada família de cada generació), i escrits per I-Matang (persones de pell pàl·lida d'ascendència europea) des del segle XIX. Entre aquests I-Matang hi ha Sir Arthur Grimble i H.E. Maude, que van ser funcionaris durant molt de temps de la colònia britànica de les illes Gilbert i Ellice; Barrie MacDonald, professor d'història especialitzat en la història d'aquesta colònia i de la República de Kiribati que se'n va crear; i Jean-Paul Latouche, que va escriure les històries dels unimane dels anys seixanta en te taetae ni Kiribati (llengua gilbertesa) i les va traduir al francès. Una altra col·laboradora important és Anne Di Piazza, que va dur a terme algunes excavacions arqueològiques prop de Rungata als anys noranta.
A partir d'això sabem que l'illa ha estat habitada des de temps immemorials (almenys fa 2.000 anys);[2] que va ser significativa en la història política i cultural de Gilbert en l'extensió del sistema mwaneaba al voltant del segle XVI; que va rebre els seus primers visitants britànics registrats el 2 de juliol de 1765, concretament el comodor John Byron i els vaixells i la tripulació anglesos sota el seu comandament, el HMS Dolphin, en la seva circumnavegació del món (l'illa va ser anomenada als mapes europeus durant un temps com a illa Byron en honor seu),[3] i que va ser el centre de les operacions baleneres d'I-Matang entre els anys 1820 i 1840 als terrenys d'On-the-Line (la línia es refereix a l'equador). Kain Nikunau residia en assentaments dispersos de diversos habitatges centrats en probablement sis mwaneaba, que eren el centre de les activitats socials, polítiques, religioses, econòmiques i culturals.[4] Estaven organitzats segons línies de sang, adopció i matrimoni en boti (política tribal) i utu (família extensa).[5] Diverses lleis, costums i creences aplicaven rols i conductes polítiques, econòmiques i socials, incloent-hi el naixement, el matrimoni, la mort i la vida després de la mort, i pel que fa als recursos terrestres, dels esculls i de l'oceà, i similars. Si bé cada districte de mwaneaba tenia molt en comú amb les veïnes, i el mateix a les illes veïnes com ara Beru, eren políticament independents.
Els baleners, després els comerciants de l'oli i la copra, després els missioners (la Societat Missionera de Londres i la missió catòlica romana) i finalment els funcionaris colonials britànics van causar molts canvis en les formes de vida a l'illa.[6] Es va desenvolupar el comerç de tabac, eines i armes, aliments i tela. El tabac i després la copra es van convertir en la forma de moneda, i els diners en efectiu no van ser realment més significatius que la copra fins a la dècada de 1980. Les creences religioses existents van ser desafiades pel cristianisme protestant. La gerontocràcia d'antany va ser desafiada per la teocràcia protestant. Els assentaments dispersos van ser substituïts pels pobles model agrupats que continuen avui dia, cadascun ple d'una església i un edifici que s'assembla a una mwaneaba però que normalment té una connexió eclesiàstica (només una de les mwaneaba precristianes encara es manté a tota l'illa). La identificació amb els boti va anar disminuint gradualment fins que ara sembla redundant. Tanmateix, la identificació amb els utu encara és forta, així com les possessions individuals de drets d'ús de la terra. El sectarisme protestant-catòlic ha estat estès, però ara és menys evident, tot i que encara és molt present. Les creences precristianes continuen. La vida de subsistència continua sent la norma, però encara es poden obtenir diners en efectiu i béns comercials produint copra. Les altres fonts de diners en efectiu a l'illa han estat i continuen sent la despesa del govern de la Colònia i la República i els seus funcionaris i empleats públics destinats a l'illa, inclosa la "estació governamental" o, com és ara, l'assentament del Consell de l'Illa de Nikunau (el Consell rep una subvenció del Govern de Kiribati per cobrir més del 80% de la seva despesa recurrent); i les remeses rebudes pels Kain Nikunau dels utu que treballen (i cada cop més viuen permanentment) a l'estranger, en altres llocs de la colònia/república i als països de l'Oceà Pacífic i la Ribera i en vaixells estrangers. Aquests utu absents formen part d'una tendència iniciada en l'època de la caça de balenes, quan alguns Kain Nikunau es van unir a les tripulacions dels vaixells i es van veure en diverses parts del món, tant a l'Atlàntic com al Pacífic. Els Kain Nikunau van participar en el comerç laboral del Pacífic durant la resta del segle XIX, anant a Samoa, Fiji, Nova Gal·les del Sud, Queensland, Amèrica Central, etc., però normalment tornant a la seva illa. Al segle XX, aquest treball va continuar notablement a les illes fosfàries de Banaba (illa de l'Oceà) i Nauru, i després a Tarawa, on el govern i part del comerç van créixer lentament i després més ràpidament des de la dècada del 1950 fins a l'actualitat. Tarawa també va ser el principal o únic centre d'educació secundària i altres "desenvolupaments socials i econòmics" altament centralitzats, i encara ho és.[7]
Tot i que la població de Nikunau ha variat poc des dels 1.500 a 2.200 estimats o registrats en diversos moments des del segle XIX,[8] la població de Tarawa ha augmentat dels 3.000-4.000 de la primera meitat del segle XX al segle XIX a uns 50.000 actuals. Hi ha més Kain Nikunau que viuen a Tarawa avui dia que a Nikunau, i molts Kain Nikunau que viuen a Tarawa encara no han trepitjat Nikunau. La història d'aquesta migració està associada amb l'esmentat "desenvolupament social i econòmic", especialment en educació, hospitals, serveis i ocupació monetària, iniciat per funcionaris britànics com Michael Bernacchi i V.J. Andersen, amb subvencions de Londres del Fons de Desenvolupament i Benestar Colonial i continuat des de la independència de Kiribati pel Banc Asiàtic de Desenvolupament i les branques d'ajuda de diversos governs estrangers, com ara Austràlia, Japó, Corea del Sud, Nova Zelanda, Gran Bretanya, la Unió Europea, el PNUD, la República Popular de la Xina i la Xina Nacionalista.[9] Aquesta ajuda continua tenint un efecte retroactiu sobre Nikunau, alhora que genera condicions ambientals i socials cada cop més indesitjables per als Kain Nikunau que viuen a Tarawa.
L'oficina de correus de Nikunau va obrir al voltant de 1912, ajudant a formar l'estació governamental i ara forma part de l'assentament del Consell de l'Illa de Nikunau.[10]
Remove ads
Bibliografia
Asian Development Bank. (2009b). Kiribati's political economy and capacity development [Online]. Available: http://www.adb.org/documents/reports/KIR-Political-Economy-Capacity-Development/KIR-Economic-Development.pdf%5BEnllaç+no+actiu%5D (accessed 6 February 2012).
Bedford, R., Macdonald, B., & Munro, D. (1980). Population estimates for Kiribati and Tuvalu, 1850-1900: Review and speculation. Journal of the Polynesian Society, 89, 199-246.
Bollard, A.E. «The Financial Adventures of J.C. Godeffroy and Son in the Pacific». Journal of Pacific History, vol. 16, 1, 1981, pàg. 3–19. DOI: 10.1080/00223348108572410.
Borovnik, M. (2006). Working overseas: Seafarers' remittances and their distribution in Kiribati. Asian Pacific Viewpoint, 47, 151-161.
Burnett, G. (2005). Language games and schooling: Discourses of colonialism in Kiribati education. Asia Pacific Journal of Education, 25(1), 93-106.
Cochrane, G. (1970). The Administration of Wagina Resettlement Scheme. Human Organization, 29(2), 123-132.
Correspondent. (1913, 5 June). Modern buccaneers in the West Pacific. New Age, pp. 136–140 (Online). Available: https://dl.lib.brown.edu/pdfs/1140814207532014.pdf (accessed 6 February 2012).
Couper, AD. The island trade: an analysis of the environment and operation of seaborne trade among three islands in the Pacific. Canberra: Australian National University, Department of Geography; 1967.
Couper, AD. Protest movements and proto-cooperatives in the Pacific Islands. Journal of the Polynesian Society 1968; 77: 263-74.
Davis, E. H. M., Captain RN. (1892). Proceedings of H.M.S. Royalist [Online]. Available: http://www.janeresture.com/davisdiaries/captaindavis.html and http://www.janeresture.com/nikunau/index.htm (accessed 6 February 2012).
Di Piazza, A. (1999). Te Bakoa site. Two old earth ovens from Nikunau Island (Republic of Kiribati). Archaeology in Oceania, 34(1), 40-42.
Di Piazza, A. (2001). Terre d'abondance ou terre de misère: Représentation de la sécheresse à Nikunau (République de Kiribati, Pacifique central) (Land of abundance or land of scarcity? Ideas about drought on Nikunau (Republic of Kiribati, Central Pacific)). L’Homme, 157, 35-58.
Firth, Stewart «German Firms in the Western Pacific Islands, 1857-1914». Journal of Pacific History, vol. 8, 1, 1973, pàg. 10–28. DOI: 10.1080/00223347308572220.
Geddes, W. H. (1977). Social individualisation on Tabiteuea Atoll. Journal of the Polynesian Society, 86, 371-393.
Geddes, W. H., Chambers, A., Sewell, B., Lawrence, R., & Watters, R. (1982), Islands on the Line, team report. Atoll economy: Social change in Kiribati and Tuvalu, No. 1, Canberra: Australian National University, Development Studies Centre.
Goodall, N. (1954). A history of the London Missionary Society 1895-1945. London: Oxford University Press.
Goodenough, W. H. (1955). A problem in Malayo-Polynesian social organization. American Anthropologist, 57, 71-83.
Grimble, A. (1921). From birth to death in the Gilbert Islands. Journal of the Royal Anthropological Institute, 51, 25-54.
Grimble, A. F. (1952). A Pattern of Islands, John Murray, London.
Grimble, A. F. (1957). Return to the Islands: Life and Legend in the Gilberts. John Murray, London
Grimble, A. F. (1989). Tungaru traditions: Writings on the atoll culture of the Gilberts, Honolulu: University of Hawaii Press.
Grimble, A. F., & Clarke, S. G. (1929). Gilbert and Ellice Islands Colony: Instructions and Hints to District Officers, Deputy Commissioners and Sub-accountants, His Britannic Majesty's High Commission for the Western Pacific, Suva, Fiji.
Ieremia T. (1993). The first twelve years, in: H. Van Trease, (Ed) Atoll Politics: The Republic of Kiribati, pp. 309–320 (Christchurch: University of Canterbury, Macmillan Brown Centre for Pacific Studies).
Kazama, K. (2001). Reorganized meeting house system: The focus of social life in a contemporary village in Tabiteuea South, Kiribati. People and Culture in Oceania, 17, 83-113.
Kiribati National Statistics Office. (2009). Keystats workbook (Online). Available: http://www.spc.int/prism/Country/KI/Stats/Economic/GFS/Revenue-Current.htm (accessed 11 September 2011).
Kiribati National Statistics Office. (2009). Statistics (Online). Available: http://www.spc.int/prism/Country/KI/Stats/index.htm (accessed 14 November 2009).
Koch, G. E. (translated by G. Slatter), (1986). The Material Culture of Kiribati, Institute of Pacific Studies of the University of the South Pacific, Suva, Fiji.
Land (Copra) Tax Register 1910-1916. Available in Kiribati National Archives, Tarawa, GEIC 4(11)/II 18.
Latouche, J-P. (1983). Mythistoire Tungaru: Cosmologies et genealogies aux Iles Gilbert. Paris: Societe d'Etudes Linguistiques et Anthropologiques de France.
Lawrence, R. (1992). Kiribati: change and context in an atoll world”, in Robillard, A. B. (Ed.), Social Change in the Pacific Islands, Kegan Paul International, London, pp. 264–99.
Lévesque, Rodrigue «Canadian Whalers in Micronesia (1840-1850)». Journal of Pacific History, vol. 24, 2, 1989, pàg. 225–237. DOI: 10.1080/00223348908572617.
Lundsgaarde, H. P. (1966). Cultural Adaptation in the Southern Gilbert Islands, University of Oregon, Oregon.
Lundsgaarde, H. P. (1974). The evolution of tenure principles on Tamana Island, Gilbert Islands. In H. P. Lundsgaarde (Ed), Land tenure in Oceania (pp. 179–214). Honolulu: University Press of Hawaii.
Lundsgaarde, H. P. (1978). Post-contact changes in Gilbertese maneaba organization. In N. Gunson (Ed.) The Changing Pacific: Essays in Honour of H. E. Maude (pp. 67–79). Melbourne: Oxford University Press
Lundsgaarde, H. P., & Silverman, M. G. (1972). Category and group in Gilbertese kinship: An updating of Goodenough's analysis. Ethnology, 11, 95-110.
Macdonald, B. (1971). Local government in the Gilbert and Ellice Islands 1892-1969 - part 1. Journal of Administration Overseas, 10, 280-293.
Macdonald, B. (1972). Local government in the Gilbert and Ellice Islands 1892-1969 - part 2. Journal of Administration Overseas, 11, 11-27.
Macdonald, B. K. (1982). Cinderellas of the Empire: Towards a History of Kiribati and Tuvalu, Australian National University Press, Canberra.
Macdonald, B. (1996a). Governance and Political Process in Kiribati (Economics Division Working Papers 96/2), Canberra: Australian National University, National Centre for Development Studies.
Macdonald, B. (1996b). ‘Now an island is too big’ limits and limitations of Pacific Islands history. Journal of Pacific Studies, 20, 23–44.
Macdonald, B. (1998). Pacific Islands stakeholder participation in development: Kiribati. (Pacific Islands Discussion Paper Series No. 5). Washington, DC: World Bank, East Asia and Pacific Region, Papua New Guinea and Pacific Islands Country Management Unit.
Mason, L. (Ed.). (1985). Kiribati: A Changing Atoll Culture, University of the South Pacific, Institute of Pacific Studies, Suva, Fiji.
Maude, H. C., & Maude, H. E. (Eds.). (1994). An anthology of Gilbertese oral tradition. Suva, Fiji: Institute of Pacific Studies of the University of the South Pacific.
Maude, H. E. (1949). The Co-operative Movement in the Gilbert and Ellice Islands (Technical Paper No. 1), South Pacific Commission, Sydney.
Maude, H. E. (1952). The colonisation of the Phoenix Islands, Journal of the Polynesian Society, Vol. 61 Nos. 1-2, pp. 62–89.
Maude, H. E. (1963). The Evolution of the Gilbertese Boti: An Ethnohistorical Interpretation, Journal of the Polynesian Society, 72 (Supplement), pp. 1–68.
Maude, H. E. (1964). Beachcombers and Castaways, Journal of the Polynesian Society, 73, pp. 254–293.
Maude, H.E. «The Swords of Gabriel: A Study in Participant History». Journal of Pacific History, vol. 2, 1, 1967, pàg. 113–136. DOI: 10.1080/00223346708572105.
Maude, H. E. (1977a). Foreword, in Sabatier, E. (translated by U. Nixon), Astride the Equator: An Account of the Gilbert Islands, Oxford University Press, Melbourne, pp. v-viii.
Maude, H. E. (1977b). Notes, in Sabatier, E. (translated by U. Nixon), Astride the Equator: An Account of the Gilbert Islands, Oxford University Press, Melbourne, pp. 353–373.
Maude, H. E. (ed.). (1991). The story of Karongoa. Suva, Fiji: Institute of Pacific Studies of the University of the South Pacific.
Maude, H. E., & Doran, E., Jr. (1966). The precedence of Tarawa Atoll. Annals of the Association of American Geographers, 56, 269-289.
Maude, H. E., & Leeson, I. (1965). The Coconut Oil Trade of the Gilbert Island, Journal of the Polynesian Society, 74, pp. 396–437.
McCreery, D., & Munro, D. (1993). The cargo of the Montserrat: Gilbertese labor in Guatemalan coffee, 1890-1908 . The Americas 49, 271-295.
Munro, D, Firth, S. Towards colonial protectorates: the case of the Gilbert and Ellice Islands. Australian Journal of Politics and History 1986; 32: 63-71.
Munro, D, Firth, S. From company rule to consular control: Gilbert Island labourers on German plantations in Samoa. Journal of Imperial and Commonwealth History 1987; 16: 24-43.
Munro, Doug; Firth, Stewart «German Labour Policy and the Partition of the Western Pacific: The View from Samoa». Journal of Pacific History, vol. 25, 1, 1990, pàg. 85–102. DOI: 10.1080/00223349008572627.
Officer on Board the Said Ship. (1767). A voyage round the world in His Majesty's Ship the ‘Dolphin’, commanded by the honourable commodore Byron. London: J. Newbery and F. Newbery.
Sabatier, E. (translated by U. Nixon), (1977). Astride the Equator: An account of the Gilbert Islands, Oxford University Press, Melbourne.
Siegel, Jeff «Origins of Pacific Islands Labourers in Fiji». Journal of Pacific History, vol. 20, 1, 1985, pàg. 42–54. DOI: 10.1080/00223348508572504.
Ward, J. M. (1946). British policy in the South Pacific (1786-1893). Sydney: Australasian Publishing.
Weeramantry, C. Nauru: environmental damage under international trusteeship. Melbourne: Oxford University Press; 1992
Williams, M., & Macdonald, B. K. (1985). The phosphateers: A history of the British Phosphate Commissioners and the Christmas Island Phosphate Commission. Melbourne University Press, Carlton, Vic.
Willmott, B. (2007). The Chinese communities in the smaller countries of the South Pacific: Kiribati, Nauru Tonga and the Cook Islands (Macmillan Brown Working Paper Series) [Online]. Available: https://web.archive.org/web/20130504194103/http://www.pacs.canterbury.ac.nz/documents/Microsoft%20Word%20-%20Willmott_WP17.pdf (accessed 6 February 2012).
Remove ads
Referències
Enllaços externs
Wikiwand - on
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Remove ads