Oskar Perron

Oskar Perron (Frankenthal, 7 de maig de 1880 - Múnic, 22 de febrer de 1975) va ser un matemàtic alemany.

Oskar Perron

(1948)
Biografia
Naixement	7 maig 1880 Frankenthal (Alemanya)
Mort	22 febrer 1975 (94 anys) Múnic (Alemanya)
Sepultura	Haidhausen Friedhof, 4-6-41 48° 08′ 05″ N, 11° 36′ 15″ E Bogenhausener Friedhof 48° 08′ 52″ N, 11° 36′ 05″ E
Formació	Universitat de Múnic
Tesi acadèmica	Über die Drehung eines starren Körpers um seinen Schwerpunkt bei Wirkung äusserer Kräfte  (1902 )
Director de tesi	Ferdinand von Lindemann
Activitat
Camp de treball	Equació diferencial en derivades parcials, matemàtiques i àlgebra
Lloc de treball	Múnic
Ocupació	matemàtic, professor d'universitat
Ocupador	Universitat de Múnic (1922–1960) Universitat de Heidelberg (1913–1922) Universitat de Tübingen (1910–1913)
Membre de	Acadèmia Alemanya de Ciències Leopoldina Acadèmia de Ciències de Göttingen Acadèmia de Ciències i Humanitats de Heidelberg Acadèmia Bavaresa de Ciències Societat Alemanya de Matemàtics
Carrera militar
Conflicte	Primera Guerra Mundial
Obra
Obres destacables teorema de Perron-Frobenius fórmula de Perron mètode de Perron nombres de Perron integral de Henstock-Kurzwe
Estudiant doctoral	Georgi Bradistilov, Josef Heinhold, Ernst Peschl, Helmut Röhrl, Hermann Schmidt, Kurt Vogel, Ludwig Häusler (en) , Ernst Winkler (en) , Josef Herz (en) , Hanskarl Oberseider (en) , Josef Mall (en) , Erna Zurl (en) , Ahmed Nazim (en) , Paul Lunz (en) , Herbert Forster (en) , Helmut Unkelbach, Gottfried Weiß (en) , Hasan Aral (en) , Paul Reisch (en) , Berki Yurtsever (en) , Karl-August Keil (en) , Ivan Paasche (en) , Paul Kreuser, Jankel Grünberg (en) , Karl Martin Grisar, Margarete Händel, Walter Sametinger, Karl Popp, Wilhelm L. Damköhler, Ta Li (en) , Tevfik Okyay Kabakcioglu, Josef Weinberg, Peter Seibert i Karlheinz Kuntze
Família
Cònjuge	Hermione Perron
Pare	Jakob Heinrich August Perron i Auguste Leinenweber
Premis
(1959)  Orde Bavarès del Mèrit (1956)  doctor honoris causa per la Universitat de Tubinga (1918)  Creu de Ferro

Vida i Obra

El pare de Perron era un comerciant i banquer, descendent d'una família d'hugonots francesos emigrats a Alemanya en el segle xvii.^[1] Va fer els seus estudis secundaris a Worms (uns deu quilòmetres al nord de la seva vila natal) i el 1898 va anar a la universitat de Múnic per estudiar matemàtiques, malgrat que el seu pare volia que continués amb el negoci familiar. Els següents semestres va estudiar a les universitats de Berlín, Tubinga i Göttingen. El professor que més el va influir va ser Alfred Pringsheim a Múnic.^[2] Tot i així, per defensar la seva tesi doctoral el 1902 a Múnic va tenir com a tutor Ferdinand von Lindemann. El 1906 va obtenir l'habilitació per a la docència a la universitat de Múnic.^[3]

Des de 1910 fins a 1914 va ser professor a la universitat de Tubinga i des de 1914 fins a 1922 a la de Heidelberg, excepte els anys entre 1915 i 1918 en els quals va estar mobilitzat per la Primera Guerra Mundial. El 1922 va ser nomenat per substituir el seu mestre, Pringsheim, en jubilar-se de la universitat de Múnic. Perron va ser professor d'aquesta universitat la resta de la seva vida acadèmica, fins que va ser nomenat emèrit el 1951 i va deixar definitivament la docència el 1960.^[4] A Múnic va coincidir durant forces anys amb els professors Carathéodory i Tietze, en el que es va conéixer com el triumvirat matemàtic de Múnic.^[5]

Perron va ser un dels pocs científics alemanys que, sense abandonar el seu país, es van mostrar obertament crítics amb el nazisme,^[6] juntament amb els seus col·legues Carathéodory (grec) i Tietze (austríac).^[7] Ja el 1934, quan era president de la Societat Alemanya de Matemàtics (DMV), va tenir un fort enfrontament amb Ludwig Bieberbach (el matemàtic més pro-nazi i secretari de la societat) en el meeting anual de la societat al balneari de Bad Pyrmont.^[8]

Perron té més de 200 publicacions^[9], moltes d'elles dedicades al estudi de les equacions diferencials ordinàries i parcials.^[10] De especial rellevància és el seu llibre sobre els nombres irracionals, Irrationalzahlen, publicat el 1920 i revisat i reeditat per ell mateix quaranta anys més tard, el 1960, quan ja comptava amb vuitanta anys. També és recordat per la paradoxa que porta el seu nom i que il·lustra el perill d'assumir que la solució d'un problema d'aproximació existeix sempre:

Sigui ${\displaystyle N}$ el nombre natural més gran; però per a tot ${\displaystyle N>1}$, ${\displaystyle N^{2}>N}$ el que contradiu la definició; per tant ${\displaystyle N=1}$

És a dir el nombre natural més gran ha de ser ¡la unitat!