Philip Glass

Philip Glass (Baltimore, Maryland, 31 de gener de 1937) és un compositor estatunidenc de música minimalista.

Philip Glass

Biografia
Naixement	(en) Philip Morris Glass 31 gener 1937 (88 anys) Baltimore (Maryland)
Religió	Budisme i judaisme
Formació	Juilliard School (1956–1959) Universitat de Chicago - filosofia, matemàtiques (1952–) Fontainebleau Schools Peabody Institute
Activitat
Ocupació	compositor, llibretista, compositor de bandes sonores, pianista, actor de repartiment
Activitat	1964 -
Membre de	Acadèmia Americana de les Arts i les Lletres Acadèmia Americana de les Arts i les Ciències Societat Filosòfica Americana
Gènere	Òpera, simfonia, Dixieland i música minimalista
Professors	Nadia Boulanger, Vincent Persichetti, William Bergsma i Darius Milhaud
Alumnes	Antonio Pinto
Instrument	Piano, baix i bateria
Segell discogràfic	Virgin Records
Obra
Obres destacables (1994) La Belle et la Bête (en) (1996) Symphony No. 4 (en) (1997) Monsters of Grace (2005) Symphony No. 7 (en)
Família
Cònjuge	JoAnne Akalaitis
Fills	Juliet Glass, Marlowe Glass
Premis
(2015)  Premi Glenn Gould (2012)  Praemium Imperiale (2003)  BAFTA a la millor música, per l'obra Les hores  Programa Fulbright  Premi James Parks Morton Interfaith  Cavaller de les Arts i les Lletres  Membre de l'Acadèmia Americana de les Arts i les Ciències  Classic Brit Awards
Lloc web	philipglass.com

De petit va estudiar flauta al conservatori Peabody i més endavant va anar a l'escola de música Julliard, on va començar a tocar quasi exclusivament el piano.^[1]

Després d'estudiar amb Nadia Boulanger i treballar amb Ravi Shankar a França, Glass viatja el 1966 al nord de l'Índia, principalment per raons religioses, on va entrar en contacte amb els refugiats tibetans. Es va fer budista i va conèixer el Dalai Lama el 1972. És un gran defensor de la causa tibetana. Va ser el seu treball amb Ravi Shankar i la seva percepció del ritme additiu a la música índia el que el va conduir al seu singular estil.

Quan va tornar a casa, va renunciar a totes les seves composicions anteriors a l'estil de Copland i va començar a escriure peces austeres basades en ritmes additius i amb un sentit del temps influenciat per Samuel Beckett, el treball del qual descobrí component per a obres de teatre experimental.

La poca estima que sent cap als intèrprets i els espais tradicionals el porten a formar el seu propi grup musical, amb el qual comença a tocar principalment a galeries d'art, essent aquesta l'única connexió real entre minimalisme musical i art visual minimalista. Amb el pas del temps, les seves obres són cada cop menys austeres i més complexes, acabant per no ser totalment minimalistes i culminants amb Music in Twelve Parts. A continuació, va col·laborar en la primera òpera de la seva trilogia Einstein on the Beach amb Robert Wilson i amb coreografia i textos de Lucinda Childs.^[2]

Glass va orquestrar algunes parts instrumentals dels discos de David Bowie Low i Heroes (Low Symphony i Heroes Symphony). Músic prolífic, ha orquestrat moltes pel·lícules, incloent el documental experimental Koyaanisqatsi, de Godfrey Reggio; el biopic dirigit per Errol Morris A Brief History of Time (basat en el llibre divulgatiu de física de Stephen Hawking); Mishima, de Paul Schrader o Kundun, de Martin Scorsese.

Recentment, Glass ha compost la banda sonora de la pel·lícula The Hours (2002), de Stephen Daldry, i Notes on a Scandal (2006), de Richard Eyre.

Obres destacades

• Einstein on the Beach (òpera, 1976)
• Satyagraha (òpera, 1980)
• Glassworks (1982)
• The Photographer (1982)
• Akhnaten (òpera, 1983)
• Koyaanisqatsi (BSO, 1983)
• Mishima (BSO, 1984)
• The making of the representative for Planet 8 (òpera, 1985-88)
• Anima Mundi (BSO, 1992)
• Orphée (òpera, 1993)
• La belle et la bête (òpera, 1994)
• The marriages between zones three, four, and five (òpera, 1997)
• Heroes Symphony (1997)
• Kundun (BSO, 1997)
• Music with Changing Parts
• Music in Twelve Parts
• Hydrogen Jukebox (libreto d'Allen Ginsberg)
• Vides alienes (BSO, 2004)