Rosa Mas i Mallén

Rosa Mas i Mallén (Barcelona, 18 de novembre de 1915 - 21 de desembre del 1988)^{[1][2][n 1]} fou una violinista i compositora catalana.

Rosa Mas i Mallén

Biografia
Naixement	1915 Barcelona
Mort	21 desembre 1988 (72/73 anys) Barcelona
Activitat
Ocupació	violinista

Biografia

Filla de Ramon Mas i Mercè Mallén, tingué tres germanes: Teresa, Roser i Mercè.^[1] Estudià a l'Escola Municipal de Música de Barcelona amb els mestres Frederic Alfonso (solfeig) i Francesc Costa (violí).^[3] La seva germana Roser també fou instrumentista, en aquest cas de piano.^[4][5] El 1929^{[n 2]} obtingué la beca municipal que li permetia ampliar la formació a l'estranger, el 1931 guanyà el premi Parramon, instituït set anys abans pel músic i lutier Ramon Parramon, i el 1935 el concurs d'Unión Radio Madrid.^[6]

En 1930 participà en el que s'anomenà «Primer concert de música femenina», patrocinat pel Comitè de Dones organitzadores de l'Exposició Nacional del Treball de la Dona Espanyola. Aquest concert es dugué a terme al Palau d'Alfons XIII de Barcelona i hi participaren, a més de Rosa Mas, la pianista i compositora Margarida Orfila, la pianista Maria Cocquard i la cantant Concepció Callao.^[7][8]

Debutà amb èxit com a solista amb la Banda Municipal de Barcelona^[9] el 1932. La Diputació de Barcelona li concedí una beca per competir en el concurs internacional de violí Wieniawski del 1935 a Polònia, on guanyà el primer Diploma d'Honor. Després del parèntesi causat per la Guerra Civil espanyola, tornà a fer concerts per Catalunya i Espanya, que li permeteren de fer-se nom com a intèrpret de violí. En crear-se l'Orquestra Municipal de Barcelona l'any 1944, hi oposità^{[n 2]} i guanyà la plaça de subconcertino.^[10] Després d'una gira per Llevant, Andalusia i el Marroc,^[11] el 1947 marxà a l'Argentina on va oferir el seu primer concert a Buenos Aires, al Teatro Polilteama,^[12] i hi encetà una gira per tot l'Amèrica Llatina,^[13] amb tant d'èxit que la Direcció General de Cultura del Ministeri d'Educació de l'Argentina li oferí de crear i dirigir una «Alta Escola de Violí», oferiment que rebutjà per no voler nacionalitzar-se argentina. Quan, el 1961, era a punt per traslladar-se als Estats Units des de l'Argentina, la mort el dia 14 de setembre de la seva germana Mercè^[14][15] la feu tornar a Barcelona,^[16][17] i després abandonà la seva brillant carrera com a intèrpret.^{[cal citació]}

Morí a Barcelona amb més de setanta anys. En ocasió d'un concert al Palau de la Música de Barcelona, el 1941, el prestigiós músic i pedagog Frank Marshall la definí així:

«	Artista de gran temperamento, Rosa Mas hace vivir las obras que interpreta en el ideal del autor	»
— Frank Marshall (1941)[18]

Obres

• Avui és Nadal, (1972). Nadala per a cor a 4 veus, amb lletra de Rosa Mas en català, anglès, alemany, francès, italià i castellà^{[n 3]}
• Cançó de Barcelona, (1971). Nadala per a 4 veus i piano^{[n 3]}
• Cançó de bressol, per a veu i piano, (1972).
• Esquinita de mi barrio, (1983). Tango amb lletra de Dora del Pino
• Mi dulce Galicia, (1975). Lletra de Mercedes Novo Díaz

Notes

1. Les fonts divergeixen sobre si nasqué al 1915 («Catàleg d'Autoritats de la BNE, que diu que nasqué al 1915».; «Necrològica, que diu que morí amb 73 anys». Arxivat de l'original el 2016-03-03. [Consulta: 15 maig 2014].) o al 1916 («Biografia, per Anna Bofill». Arxivat de l'original el 2015-10-01. [Consulta: 15 maig 2014].)
2. A les oposicions de 1944 per a l'Orquestra Municipal de Barcelona, Rosa Mas es presentà a les places de concertino, subconcertino i dues de primer violí segon faristol. Poc després, trameté una instància a l'alcalde de Barcelona enumerant els seus mèrits, i demanant que no se la tingués en compte per a la plaça de concertino de violí, que havia sol·licitat. Argumentava que, si guanyava la plaça, aquesta portava aparellada la possibilitat d'haver de substituir el director en cas d'absència, i que la seva condició femenina podia ser un obstacle per a guanyar el post. Demanava que se li concedís la primera plaça de primer violí segon faristol («Instància que Rosa Mas presentà a l'ajuntament de Barcelona».) A la fi, Rafael Ferrer i Fitó va ser concertino, i Mas, subconcertino (Almacellas i Díez, Josep M. «El procés de creació de l'Orquestra Municipal de Barcelona». Revista Catalana de Musicologia, núm. III, 2005, pàg. 93-112.)
3. Disc senzill Capella Clàssica Polifònica; Ribó, Enric (director). Cançó de Barcelona. Barcelona: Concèntric, 1971. Ref. 6090-UC