Sine ira et studio

Sine ira et studio o en català sense rancúnia i sense parcialitat,^[1] és una locució llatina que prové de la introducció dels Annals de l'historiador romà Tàcit. N'hi ha moltes altres variants.

Tàcit preconitza que els historiadors solen mancar al seu deure i al seu desig d'objectivitat i d'imparcialitat. Segons escriu, molts cometen dos errors importants: quan descriuen un sobirà viu, sovint per por de represàlies i altres interessos personals (studio), l'adulen i n'embelleixen la història; però, després la seva mort, per ira, l'enlletgeixen tant com poden. En la introducció a la primera edició bilingüe de l'obra de Tàcit, el filòleg Ferran Soldevila veu el valor de l'historiador en la seva preocupació d'imparcialitat, de documentació i de veracitat.^[2]

Tàcit promet no fer ni l'una cosa ni l'altra. Sèneca ja va introduir la seva paròdia «estrafent les declaracions d'imparcialitat consuetudinàries»: l'afirmació nihil nec offensae ne gratiae dabitur recorda molt de prop el celebèrrim sine ira et studio.^[3] Tot i que el mateix Tàcit no mantingué el seu compromís, com va demostrar-se en estudis crítics des del segle xix,^[4] la seva frase encara s'utilitza per a indicar la necessària objectivitat de la historiografia i, per extensió, de tota activitat científica o periodística. És un dels primers esments escrits del principi de la necessitat de fonts fiables i independents del subjecte, que també ha de preponderar en el treball enciclopèdic.

Uns exemples

• Josep M. Solé i Sabaté, «Sine ira et studio (Tàcit, “sense ira ni parcialitat”)» (2008).^[5]
• Enrique Moradiellos, Sine ira et studio. Ejercicios de crítica historiográfica (en castellà), (2000).^[6]
• Friedrich Nietzsche, «Enumerem per torn les tendències i virtuts concretes d'un filòsof: la seva tendència al dubte, a la negació […], el seu desig de neutralitat i d'objectivitat, el seu desig de procedir sine ira et studio.» (1887).^[7]