Mandioca
Midó de la mandioca From Wikipedia, the free encyclopedia
Remove ads
La mandioca (Manihot esculenta),[1] de vegades anomenada també iuca[1] (no s'ha de confondre amb el gènere iuca o Yucca), és una espècie de planta amb flors del gènere Manihot dins la família de les euforbiàcies. És nativa de la zona tropical d'Amèrica del Sud (Brasil, Bolívia, Perú, Equador i Colòmbia).[2]
.svg){kind=link}
Aquesta planta es veu afectada per diversos patògens que poden viure o no al sòl i disminueixen la producció, afectant tant el rendiment i en l'àmbit econòmic.[3][4]Però, gràcies a la seva microbiota, té certa resistència a les malalties que ocasionen aquests microorganismes, sent un benefici per la mandioca.[5][6]
La part que més s'utilitza en l'alimentació és l'arrel i, a més a més, la planta és rica en carbohidrats, encara que també conté altres nutrients essencials com proteïnes, fibres i sals minerals. D'aquesta planta s'obté la tapioca, aliment ric en glúcids com el midó.[7] També, a partir de la seva fermentació, s'obté el Oloyti[8]. Per una banda, si no es processa bé, pot ocasionar problemes de toxicitat.[9]D'altra banda, la seva conservació és necessària per a la seva comercialització i allargar la seva vida útil mitjançant tècniques d'emparafinat o encerat i envasament al buit.[10][11] A més, té altres usos a nivell tèxtil o medicinal.[12][13]
Remove ads
Descripció
És un arbust perennifoli, llenyós, monoic, amb ramificació simpodial, amb arrels tuberoses engruixides, fusiformes i fibroses. Les fulles són alternes, palmades i estipulades. L'altura es trona entre 1 i 5 metres. En canvi, moltes de les seves característiques són molt variables perquè depèn notòriament d'on es troba la planta[14].
.jpg)
Arrel
L'arrel de mandioca fa de 5 a 10 centímetres de diàmetre i arriba a fer de 50 a 80 cm de llarg. Es caracteritza per tenir una baixa densitat d'arrels, però amb molta penetració en el sòl. L'interior de l'arrel pot ser blanca o grogosa. És la part principal que es comercialitza[15].
Com que l'arrel té formes i mides diferents, és una característica relacionada amb la qualitat del producte fresc. És rica en midó, calci, fòsfor i vitamina C (25 mg/100 g), però pobre en proteïnes i altres nutrients.[16][17] En el cas de la closca de l'arrel, és on es dona la producció d'àcid cianhídric que pot arribar a ser mortal si no està en les quantitats adequades.[14]
Tija
Quan la planta ha madurat, la tija és cilíndrica amb un diàmetre entre 2 i 6 cm. Pot ser de diferents colors com gris, groc o morat. Aquestes dues característiques no són constants al llarg de la seva vida i, a més a més, varien entre les diferents varietats.[16][14]
Algunes parts de la tija estan lignificades, anomenades estaques, que són les llavors per donar el cultiu del producte comercial.[17]Això no vol dir que la tija sigui un aliment, ja que conté glucòsids cianogènics i també linamarina (cianur).[18]
Fulles
Les fulles són simples, compostes i caducifòlies. La seva mida és característica del sembrat i de quan s'han originat, és a dir, les primeres a sortir són més grans que les secundàries.[17]A més, el seu color també varia segons l'edat, podent ser verdes o púrpures.[17]
Després de la tija, les fulles tenen un interès en el comerç. En l'Àfrica, per exemple, s'utilitzen per al consum humà gràcies a la gran quantitat de nutrients, vitamines i minerals.[14]
Flors
També, les condicions de l'ambient determinen la seva inflorescència, tant en el temps i en la quantitat. És una planta monoica, on les flors femenines són basals i les masculines són distals i més petites. Gràcies als insectes, realitzen la pol·linització.[14][17]
Un cop fecunda la flor femenina, s'origina el fruit que és una càpsula dehiscent i trilocular. La seva maduració triga entre 3 i 5 mesos. La seva dehiscència és biscida.[16]
Llavor
La llavor és ovoide i el·lipsoidal amb una mida de 10 mil·límetres de llarg, 6 d'amplada i 4 d'espessor.[14]La seva testa de color marró amb tons grisos és llisa.[17] Aquesta llavor sexual no proporciona la major productivitat respecte al fruit que es comercialitza, però és més segur que la tija (fruit comercialitzat) perquè evita les malalties que aquesta pot donar.[19]
Remove ads
Taxonomia
La mandioca pertany al regne Plantae, fílum Streptophyta, classe Equisetopsida, subclasse Magnoliidae, ordre Malpighiales, família Euphorbiaceae, gènere Manihot i espècie Manihot esculenta.[2]
La família de les Euphorbiaceae es cauteritzen pel notable desenvolupament de vasos laticífers formats per cèl·lules secretores anomenades laticífers.[20]
El gènere Manihot és originari d'Amèrica i, tot i que es poden creuar entre si les espècies, a la natura estan aïllades reproductivament. Hi ha 98 espècies que pertanyen a aquest gènere, però només la mandioca (Manihot esculenta) té importància econòmica i és cultivada. Poden existir més de 100 noms comuns per anomenar aquesta espècie per la seva difusió pels primers comerciants.[20]
El nom científic de la mandioca va ser proposat per Crantz i publicada per primer cop l'any 1766 a l'obra Institutiones Rei Herbariae juxta nutum Naturae Digestae ex Habitu de Heinrich Johann Nepomuk von Crantz (1722-1799)[2]
Posteriorment, va ser reclassificada per Johann Baptist Emanuel Pohl (1827) i Ferdinand Albin Pax (1910) com dues espècies diferents segons si eren amargues (M. utissima) o dolça (M. aipi). Però l'italià Raffaele Ciferri (1938) va considerar prioritari el treball de Crantz, qui va proposar el nom actual: Manihot esculenta.[20]
Sinònims
Els següents noms científics són sinònims d'Abelmoschus esculentus:[2]
- Sinònims homotípics
- Janipha manihot (L.) Kunth
- Jatropha manihot L.
- Manihot manihot (L.) H.Karst.
- Sinònims heterotípics
- Janipha aipi (Pohl) J.Presl
- Jatropha aipi (Pohl) Göpp.
- Jatropha diffusa (Pohl) Steud.
- Jatropha digitiformis (Pohl) Steud.
- Jatropha dulcis J.F.Gmel.
- Jatropha flabellifolia (Pohl) Steud.
- Jatropha glauca A.Rich.
- Jatropha janipha Lour.
- Jatropha lobata var. richardiana Müll.Arg.
- Jatropha loureiroi (Pohl) Steud.
- Jatropha mitis Rottb.
- Jatropha mitis Sessé & Moc.
- Jatropha paniculata Ruiz & Pav. ex Pax
- Jatropha silvestris Vell.
- Jatropha stipulata Vell.
- Mandioca aipi (Pohl) Link
- Mandioca dulcis (J.F.Gmel.) D.Parodi
- Mandioca utilissima (Pohl) Link
- Manihot aipi Pohl
- Manihot aipi var. lanceolata Pohl
- Manihot aipi var. latifolia Pohl
- Manihot aipi var. lutescens Pohl
- Manihot aypi Spruce
- Manihot cannabina Sweet
- Manihot cassava Cook & Collins
- Manihot diffusa Pohl
- Manihot digitiformis Pohl
- Manihot dulcis (J.F.Gmel.) Baill.
- Manihot dulcis var. aipi (Pohl) Pax
- Manihot dulcis var. diffusa (Pohl) Pax
- Manihot dulcis var. flabellifolia (Pohl) Pax
- Manihot edule A.Rich.
- Manihot esculenta subsp. alboerecta Cif.
- Manihot esculenta var. argentea Cif.
- Manihot esculenta var. coalescens Cif.
- Manihot esculenta var. communis Cif.
- Manihot esculenta var. debilis Cif.
- Manihot esculenta subsp. diffusa Cif.
- Manihot esculenta var. digitifolia Cif.
- Manihot esculenta var. domingensis Cif.
- Manihot esculenta var. fertilis Cif.
- Manihot esculenta subsp. flabellifolia (Pohl) Cif.
- Manihot esculenta var. flavicaulis Cif.
- Manihot esculenta var. fuscescens Cif.
- Manihot esculenta subsp. grandifolia Cif.
- Manihot esculenta var. hispaniolensis Cif.
- Manihot esculenta var. jamaicensis Cif.
- Manihot esculenta var. luteola Cif.
- Manihot esculenta var. mutabilis Cif.
- Manihot esculenta var. nodosa Cif.
- Manihot esculenta var. pohlii Cif.
- Manihot esculenta var. ramosissima Cif.
- Manihot esculenta var. rufescens Cif.
- Manihot esculenta var. sprucei Lanj.
- Manihot esculenta var. zimmermannii Cif.
- Manihot flabellifolia Pohl
- Manihot flexuosa Pax & K.Hoffm.
- Manihot guyanensis Klotzsch ex Pax
- Manihot loureiroi Pohl
- Manihot melanobasis Müll.Arg.
- Manihot palmata var. aipi (Pohl) Müll.Arg.
- Manihot palmata var. diffusa (Pohl) Müll.Arg.
- Manihot palmata var. digitiformis (Pohl) Müll.Arg.
- Manihot palmata var. flabellifolia (Pohl) Müll.Arg.
- Manihot sprucei Pax
- Manihot utilissima Pohl
- Manihot utilissima var. castellana Pohl
- Manihot utilissima var. sutinga Pohl
Remove ads
Història
.svg)
El seu origen es troba en Amèrica, principalment de les zones amazòniques[21]. La mandioca va ser cultivable per primera vegada pels pobles indígenes i, a partir d'aquí, es va extrendre per l'Amèrica del Sud.[22] Respecte a les regions del seu veritable origen, encara és incert, però la hipòtesi amb més pes, gràcies a la varietat intraespecífica que hi ha, és que el Brasil seria el país d'origen.
A conseqüència de l'arribada d'europeus al continent americà, la mandioca es va distribuir a altres països.[23] A més, en l'Àfrica, va ser introduïda i es va començar a cultivar per poder tenir subministrament en els vaixells d'esclaus. Més endavant, es va establir a l'Àsia pel mateix mètode.[24]
La seva expansió a altres continents es va veure dificultada per les diferents condicions ambientals, que no eren les idònies pel creixement de la mandioca. No obstant això, actualment, es troba en la majoria de països tropicals com Nigèria o Indonèsia gràcies a al seva adaptabilitat i la flexibilitat del seu cicle de creixement.[24]
Classificació i varietats
La mandioca es classifica popularment com "dolça" o "amarga" segons el contingut de glucòsids cianogènics que conté.[25][22][26][27] Es considera que la mandioca és amarga quan presenta una concentració d'àcid cianhídric igual o superior a 100 mg per cada quilo de polpa[22] o més de 50 mg per litre d'aigua a les arrels[26].
Tradicionalment, aquesta classificació es feia a partir de característiques fenotípiques, segons la percepció del mateix agricultor.[25] Tanmateix, algunes espècies es consideraven dolces malgrat tenir una concentració de glucòsid cianogènic elevada, fet que encara comporta ambigüitats en la classificació.[25][28] Per eliminar-ne la toxicitat causada per l'àcid cianhídric, es poden aplicar diversos processos com ara bullir el fruit, deshidratar-la a temperatura ambient o sotmetre-la a un assecat artificial.[22] Actualment, existeix una gran diversitat intraespecífica, i s'han descrit entre 30 i 100 varietats diferents des d'un punt de vista genètic de la mandioca.[25]
Actualment, la iuca dolça es fa servir en l'alimentació i l'amarga té usos industrials.[22] Tanmateix, els agricultors prefereixen conrear varietats "amargants", puix que són més resistents a les plagues.[29]
Remove ads
Cultiu
Adaptabilitat de la planta
La mandioca s'adapta a una gran varietat de sòls; tot i que aquests solen compartir algunes característiques comunes: vegetació densa amb abundant fullaraca, sòls lleugers, poc profunds i amb escassa presència de sorra. Per obtenir un cultiu eficient, és recomanable conrear-la en terrenys plans per tal d'inhibir el procès d'erosió que malmet la capa superficial del sòl rica en matèria orgànica anomenada humus, de la qual la planta obté nutrients essencials.[30][31]
Tanmateix, factors ambientals abiòtics com el clima i el tipus de sòl així com factors biòtics com les plagues i les malalties , poden afectar la planta en aspectes com l'alçada, el grau ramificació, la producció d'arrels, la formació de midó i la concentració de glucòsids cianogènics entre altres.[32] La mandioca no tolera condicions de congelació,[33] de fet, no creixen bé a temperatures inferiors a 16ºC [34]. Però si toleren un ampli rang de pH del sòl, des de 4 fins a 8.[33]
Pràctiques agrícoles
.jpg)
Existeixen diverses tècniques de cultiu, tot i que la més utilitzada és mitjançant esqueixos de tija d'una planta ja establerta, coneguts tècnicament com estacs.[31] Amb aquest sistema es poden obtenir fins a 24.000 esqueixos per any. Tot i que és el mètode més comú, no és el més eficient, ja que hi ha altres tècniques que requereixen una manipulació més acurada, instal·lacions especials i un control en el laboratori que poden produir fins a 100.000 esqueixos d'una planta de mandioca per any.[35] Altres com la utilització de llavors que es fan servir en altres espècies vegetals, són gairebé inexistents[3][35]
Plantació
Abans de plantar és fonamental escollir el terreny on es vol cultivar. Sòls anteriorment cultivats o en guaret poden requerir tractaments previs com ara l'eliminació de males herbes o l'aportació de matèria orgànica que sigui degradable per restablir-ne la fertilitat.[31]Es recomana utilitzat material prèviament net i desinfectat. Els esqueixos utilitzats han de mesurar aproximadament entre 30 i 40 cm de longitud i han d'estar lliures de danys perquè el seu ús pot afavorir la propagació de malalties com el virus del mosaic de la mandioca.
La plantació pot dur-se a terme mitjançant diversos sistemes, com la disposició en quadrícula, en posició vertical o amb tècniques de multiplicació de talls en el cas d'explotacions agrícoles.[31] En conreus intensos, és recomanable fer cultius intercalats amb espècies de lleguminoses.[30]
Recol·lecció
La mandioca triga normalment entre 8 i 24 mesos segons l'espècie,[31] a madurar, i el millor moment per a la collita és durant l'estació seca, perquè la planta conté una major proporció de tubercles rics en midó i nutrients, perquè no gasta la seva energia en la producció de noves fulles[32]. Períodes de pluges o sequeres extremes poden alentir el procés de creixement,[31][30] no tolera entollament ni inundació i tempertaures elevades poden tenir un efecte advers en el seu desenvolupament.[33][34]
La recol·lecció pot fer-se manualment, mitjançant eines com el matxet i l'aixada o de manera mecanitzada, amb màquines que desenterren, recullen i netegen les arrels d'una sola operació.[31][30]
Remove ads
Impacte econòmic
La mandioca és el quart aliment bàsic més importat del món desprès de l'arròs, el blat i el blat de moro. Actualment el cultiu de la mandioca es produeix en 99 països a escala global amb una producció especialment elevada a l'Àfrica.[36]
L'Àfrica Subsahariana concentra aproximadament el 65% de la producció mundial[36], mentre que Tailàndia el major exportador entre el 35 i 45% del valor. total de mandioca[36][37] La Xina destaca com major importador, amb una contribució econòmica estimada de 1480 milions de dòlars, que representa al voltant del 40% de la producció mundial.[36]
A moltes regions d'Àfrica, la mandioca constitueix un cultiu essencial, ja que assegura una font estable d'aliments, i contribueix a la seguretat alimentària, especialment en períodes d'adversitat climàtica en què altres cultius no sobreviuen.[38][36]També funciona com a cultiu de reserva durant períodes de fam i com a matèria primera per a la indústria, tot i que la seva productivitat és baixa.[38] Gràcies a la seva capacitat de producció durant tot l'any, proporciona un subministrament continu d'aliments de manera local a milions d'africans.[36][38]
El preu de venta al mercat de la mandioca depèn de factors com la temporada de recol·lecció i el rendiment del cultiu.[39][40] Es basa en valors de dos indicadors: el pes de l'arrel i el pes del midó obtingut. Aquestes variables introdueixen una notable incertesa del preu final, ja que depèn de molts valors.[39] Diversos estudis indiquen que una major formació tècnica als agricultors i l'experiència en les tècniques de cultiu, s'associen amb un millor rendiment.[40]
Remove ads
Efectes en el consum
Valor nutricional i beneficis
Els components nutritius de la mandioca es troben sobretot en les seves arrels (aproximadament el 50% del seu total) i en menor mesura les fulles (prop d'un 6%).[41]
Les arrels de la mandioca constitueixen una font bàsica de carbohidrats, principalment midó que comprèn entre el 80 i el 90% de les arrels seques.[27] També contenen sucres simples com la glucosa, la fructosa i la maltosa.[27][42] Les varietats dolces presenten concentracions més elevades de sacarosa fins a un 17%.[42]. La mandioca és la tercera font d'hidrats de carboni de la humanitat.[43][44]
Les seves fulles aporten proteïnes, fibra dietètica, vitamina A i C i minerals com el calci, el magnesi, el potassi, el ferro i el manganès entre altres[41][42] La vitamina A s'aconsegueix a partir dels carotenoids de la fulla com el beta-carotè[41] que contribueixen a prevenir problemes de malnutrició[42], mentre que la fibra ajuda a millorar la digestió i afavoreix la salut intestinal.[42][41] A més, contenen compostos polifenòlics com els terpenoids i flavonoids amb activitat antioxidant i immunomoduladora[41].
Tot i això, la mandioca té un contingut proteic baix en comparació amb altres tubercles, de manera que no constitueix una font nutricional completa.[42][45]
Efectes negatius i toxicitat
La mandioca conté quantitats variables de glucòsids cianogènics com la linaminarina i la lotaustralina[41], especialment abundant en les varietats amargues,[45] els quals perjudiquen la salut humana en consumir-la.[9][46]
El cianur inhibeix la capacitat antioxidant del sistema immunitari contra els radicals lliures i pot afectar la respiració cel·lular, alterant l'homeotasi cel·lular[9]. La toxicitat depèn de la dosi, la durada de l'exposició, la via de consum i característiques individuals com l'edat i l'estat de salut i nutricional de l'individu.[9] La seva ingesta pot causar la malaltia del konzo o la neuropatia atàxica tropical (NAT) entre d'altres.[45]
Processament per reduir la toxicitat
Per poder reduir la concentració de glucòsids cianogènics, les arrels de la mandioca es pelen, es renten i s'assequen, es ratllen, i es trituren[46][45], obtenint una part sòlida i una part líquida que rep el nom de manipueira[9]. Aquest líquid es sotmet a processos de fermentació, cocció i tractaments químics per obtenir un aliment segur per al consum humà.[46][9]
A més, s'han elaborat variants de la mandioca com UMUCASS-38 que presenten major contingut en vitamina A i baix de glucòsids cianogènics. La recerca biotecnològica també ha explorat l'ús de bacteris com Bacillus spp. i Pseudomonas aeruginosa per reduir el contingut de cianur en productes derivats de la mandioca.[45]
Remove ads
Malaties de la planta
.jpg)
La planta de la mandioca està afectada per diversos patògens: fongs, bacteris, virus, artròpodes i plagues de mamífers [3], que disminueixen la producció en diferents etapes del cultiu. Alguns dels quals envaeixen els teixits externs penetrant a l’interior sense que la planta mostri símptomes visibles [4]. Algunes de les malalties afecten el rendiment i són d’importància econòmica, aquestes inclouen la malaltia bacteriana de la mandioca (CBB), la malaltia de l'estria marró de la mandioca (CBSD) i la malaltia del mosaic de la mandioca (CMD) [3]. També malalties fúngiques que poden afectar a les fulles disminuint la producció d’arrels o directament a les arrels.[4]
La taca bacteriana de la mandioca (CBB) és causada per Xanthomonas axonopodis pv. manihotis (2) va provocar pèrdues en el rendiment de fins al 75% en la dècada del 1970. Els símptomes solen ser visibles en les fulles (taques angulars envoltades per un halo cloròtic) i tija, arribant a les arrels en casos extrems.[3]
La malaltia de l'estria marró de la mandioca (CBSD) es transmet a través de material agrícola i vectors. Els símptomes són l’aparició de taques grogues per falta de clorofil·la en les fulles i lesions necròtiques a les arrels que poden no tenir signes externs.[3]
La malaltia del mosaic de la mandioca (CMD) causada per un virus implica símptomes en les fulles que poden reduir la mida d’aquestes i un creixement raquític de la planta que afecta en una disminució o absència de la producció d’arrels. Aquesta malaltia es pot transmetre a través de vectors.[3]
La taca angular de la mandioca és una malaltia fúngica causada per Cercospora henningsii, que genera taques marrons clares en les fulles de la planta en forma d’angle recte característic, que poden expandir-se i crear àrees necròtiques, podent afectar tiges i pecíols.[4]
Un altre fong que causa malalties és Rhizoctonia solani, habitant del sòl i patogen radicular necròfil, que pot persistir llargs períodes en forma d’escleroci (forma de resistència). Causa un podriment, entre d’altres, de l’arrel que es manifesta per l’aparició de taques necròtiques, fent que la planta perdi la capacitat per absorbir aigua i nutrients del sòl. Pot donar com a resultat una pèrdua del rendiment de la producció de mandioca.[4]
El gènere Phytophthora de fongs causa la podridura de la mandioca, és un agent patogen del sòl que pot ser transportat per l’aigua i atacar al cultiu. Es manifesta principalment a les arrels en forma de taques marrons o negres a la superfície, normalment toves i humides, que poden provocar el podriment complet. Disminueix la qualitat i valor nutricional del producte. En casos més greus pot estendre's a la tija i fulles, causant pansiment i defoliació de la planta.[4]
La taca foliar de la mandioca és causada pel fong Phaeoramularia manihotis que colonitza les fulles impedint que facin la fotosíntesi normalment amb un impacte significatiu en el rendiment i qualitat de les arrels tuberculoses. Aquesta malaltia es manifesta per l’aparició de taques circulars o el·líptiques sobre les fulles de la planta.[4]
El podriment del midó de mandioca és causat pel fong Choanephora cucurbitarum i encara que no és tan comú com altres malalties de la mandioca, la qualitat de les arrels es veu compromesa i seran inadequades per al consum humà, reduint la qualitat del midó i altres productes derivats de la mandioca. La manifestació implica l’aparició de taques fosques/ negres en l’arrel podent causar el seu podriment.[4]
El fong Colletotrichum gloeosporioides causa l'antracnosi de la mandioca, que es manifesta a les fulles, tiges i arrels de la planta. Les lesions a les fulles poden causar una disminució de la taxa de fotosíntesi, que afecta el desenvolupament de les arrels. En les arrels, es poden formar taques fosques i enfonsades.[4]
La podridura rosada de la mandioca causada pel fong Fusarium oxysporum implica l’aparició de taques rosades en les arrels i tiges. Pot provocar el pansiment de la planta i que les arrels afectades no siguin aptes per al consum.[4]
Per tal de controlar les plagues s’han desenvolupat estratègies que inclouen: resistència de la planta hoste (HPR), control biològic, pràctiques culturals o agronòmiques i ús de productes químics (insecticides).[47]
Remove ads
Microbiota
Les plantes i els microorganismes interactuen per beneficiar-se mútuament. La microbiota de la planta té un paper important en el desenvolupament, la salut i la resposta a estrès de la planta hoste.[5]
Per tal d'estudiar els perfils de les comunitats microbianes associades, s'utilitzen mètodes de seqüenciació de l'RNA 16S [6] i anàlisi d'abundància. L'estudi de tres tipus de teixits (arrels, fulles i tija) mostren una elevada abundància de fílums fúngics i bacterians assignats a Proteobacteria i Ascomycota, que representen més del 78% i 45% del nombre total de seqüències estudiades de tres tipus de teixits, respectivament.[5] L'estudi d'abundància dels tubercles demostra que el fílum predominat és Firmicutes, seguit de Proteobacteria i Actinobacteria, i a la rizosfera els fílums Actinobacteria, Proteobacteria i Acidobacteria, seguit de Firmicutes, Chloroflexi, Planctomycetes i Verrucomicrobia.[6]
A nivell d'espècie, a la rizosfera de la planta de la mandioca presenta més abundància d'Enterobacter cloacae, Aeromonas phage, Aeromonas unclassified i Aeromonas caviae.[5]
També mitjançant aquests estudis s'ha demostrat que la microbiota associada presenta taxons microbians endofítics d'arrels tuberculoses que milloren la capacitat de resistir el podriment de les arrels.[6]
Un dels microorganismes implicats en la resistència a la malaltia causada per Xanthomonas axonopodis pv. manihotis és Lactococcus, que produeix nisina, que presenta efectes inhibidors del creixement del patogen i l'activació de la resposta immune de la mandioca.[6] També relacionats amb aquesta resistència a la malaltia es troben associats Pantoea dispersa i Saccharomyces cerevisiae.[5]
Altres microorganismes com Enterobacter cloacae semblen estar associats amb contingut d'amilosa de la mandioca, mentre que Stenotrophomonas maltophilia, Pseudomonas putida i Aeromonas caviae estaven associats amb el contingut de midó i la viscositat.[5]
Conservació
La mandioca pateix dos tipus de deteriorament: fisiològic, que s'evidencia per un canvi de color de blanc a cafè[48], procés anomenat "Deteriorament Fisiològic Postcollita" (DFP)[10] i microbià, que consisteix en el podriment causa principalment per fongs, tornant-se inacceptable per al consum humà i altres usos[48].
En la deterioració fisiològica les arrels presenten una fluorescència blava brillant quan s'observa amb llum ultraviolada a causa de l'acumulació de fenol (escopoletina), un indicador d'inici de deteriorament.[11] Mentre que la deterioració microbiana es manifesta com un estriat vascular seguir d'un podriment humit associat a l'activitat de microorganismes, propiciat per ambients humits i elevades temperatures afectant l'aroma, el sabor i la textura de la polpa de les arrels.[11]
Per tal d'evitar-ho s'aplica un tractament després de la collita per a la conservació de la seva qualitat (morfològica, fisiològica, culinària i deterioració microbiana) que consta d'un recobriment de parafina[10] o cera natural[11] que permet allargar la vida útil durant l'emmagatzematge perquè redueix les pèrdues d'humitat i alenteix la seva maduració, actuant com a barrera a l'intercanvi gasós[48] disminuint l'activitat enzimàtica que retarda processos d'oxidació sobre els carbohidrats i l'enrossiment enzimàtic.[11]
En condicions normals, la mandioca sense parafinar s'ha de consumir 2 o 3 dies després de la seva collita, augmentant fins a 20 o 40 dies si s'ha dut a terme el procés de parafinat o encerat, que es pot dur a terme fins 24 hores després de la collita.[11] Tot i que és important mencionar que aquest tractament no millora la qualitat de la mandioca, sinó que com a mètode de conservació permet ser comercialitzada amb majors marges de guany en augmentar la seva vida útil[11].
Una alta manera de conservació és l'envasament al buit. Per fer-ho es renten les arrels de mandioca, eliminar l'epidermis pelant-les i procedir amb l'envasament. En aquest cas, s'ha de conservar en refrigeració durant el procés de comercialització i posterior. Aquest mètode evita l'oxidació, el desenvolupament de microorganismes i podriment de l'aliment allargant la seda vida útil. Com que no hi ha pèrdua d'aigua l'aliment conserva la seva textura i estabilitza el sabor i frescor[22].
Per tal d'assegurar una conservació més duradora a casa s'han d'escollir aquells exemplars que no presentin danys, amb una textura intacta, sense cops i ferma al tacte, sense parts blandes ni viscoses. A més, descartar els que tenen una coloració anòmala i olor forta i desagradable.[49]
Un cop a casa, convé consumir la mandioca com més aviar millor, ja que com major sigui el grau de frescor, millor seran les seves propietats nutritives. En cas que el seu consum no sigui immediat, aquest tubercle es recomana mantenir en refrigeració fins al seu ús, donat que un grau elevat d'humitat i una temperatura moderada poden provocar alteracions en la seva estructura i composició. Si es vol mantenir llargs períodes es pot congelar pelada i trossejada.[49]
Remove ads
Usos de la Mandioca
Alimentació
La part de la mandioca que més s'utilitza per al consum és l'arrel, on un 65% de la producció mundial és destinada a aquesta activitat. Aquesta arrel pot ser transportada directament fresca i després es processa o es processen en el mateix lloc per produir farina o midó, també anomenat tapioca.[50]
Tant en la seva forma fresca com processada, s'utilitza com aliment pel bestiar no només la tija, sinó també la closca. Això és degut al seu alt contingut en carbohidrats en el midó de la mandioca (tapioca). Per donar més proteïnes a l'animal, se li dona la part menys lignificada de la tija.[51]
En la indústria alimentària destinada a l'humà, la tapioca és el més utilitzat per donar, sobretot, productes sense gluten. A més, la fermentació de la mandioca es dona principalment en Colòmbia amb el pa de mandioca, en el Brasil amb l'Oloyti i en l'Àfrica amb el fufu. Aquesta fermentació es dona de manera natural. disminuint el pH i així actua com una barrera microbiològica.[52]
Usos mèdics
S'ha vist que, a partir de les fulles, s'obté un extracte d'etanol que té efectes antiinflamatòris aguts. Dutant aquest procés, hi ha una desintoxificació enzimàtica per així conservar els nutrients de la fulla i eliminar els cianògens. Per exemple, a Nigèria, les fulles s'utilitzen per tractar febres, diarrees, llagues o mossegades de serp.[12]
Indústria textil
Gràcies a la tapioca, es poden obtenir adhesius termofusibles per crear teixits sostenibles que són més biodegradables, renovables i menys tòxics que els adhesius sintètics.[13] També, les fulles de l'arbust es processen per donar colorants naturals gràcies a la seva concetració alta en clorofil·la. Això, substitueix els tints sintètics que poden ser tòxics i així reduir l'impacte ambiental.[53][54]
Remove ads
Referències
Vegeu també
Bibliografia
Enllaços externs
Wikiwand - on
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Remove ads