Unió Europea de Radiodifusió
From Wikipedia, the free encyclopedia
Remove ads
La Unió Europea de Radiodifusió (UER), European Broadcasting Union (EBU) (anglès), Union Européenne de Ràdio-Télévision (francès) és una organització internacional de radiodifusors de servei públic.[1] La seu és a Ginebra aSuïssa. Entre les seves funcions, la UER organitza intercanvis de programes, estimula i coordina les coproduccions, negocia els drets de difusió de retransmissions, participa en el desenvolupament de noves tecnologies i presta nombrosos serveis complementaris. Gestiona dues xarxes mundials de comunicació: Euroràdio (ràdio) i Eurovisió (televisió).[2] No té cap lligam institucional amb la Unió Europea.
Va ser fundada el 12 de febrer de 1950 per 23 radiodifusores d'Europa Occidental i la conca del Mediterrani. És la successora de l'Unió Internacional de Radiodifusió (1925-1950).[2] El desembre de 2025 tenia 68 membres de 56 països d'Europa, conca mediterrània i Àsia Occidental,[3] així com trenta membres associats de vint països a la resta del món.[4] Col·labora amb organitzacions internacionals similars, com ara la Unió de Radiodifusió d'Àsia-Pacífic (ABU) o l'Organización de Telecomunicaciones de Iberoamérica (OTI).
La Unió Europea de Radiodifusió (UER) agrega principalement organitzacions de radiodifusió pública (ràdio, televisió i multimèdia), amb uns pocs serveis privats amb obligacions de servei públic.
La UER va ser fundada el 12 de febrer de 1950 a Torquay, Devon (Regne Unit). Hi van assistir 23 organitzacions de radiodifusió que procedien d'Europa Occidental, Iugoslàvia, Turquia i els estats africans d'Egipte, el Líban i Tunísia. L'associació pretenia millorar el servei de ràdio i televisió mitjançant la col·laboració, l'assistència tècnica, l'intercanvi de continguts i la defensa conjunta dels seus interessos. Tenia una contrapart a la zona d'influència russa de l'Europa de l'Est: l'Organització Internacional de Ràdio i Televisió creat el 1946, que va ser absorbida per la UER el 1993.[5] Els membres de la Federació Russa van ser suspesos el març de 2022 per mor de la guerra començat per Putin.[6]
Resumeix la seva tasca de la següent manera:
| « | Creiem que els mitjans de comunicació de servei públic són la pedra angular de la societat democràtica, i nosaltres som la seva veu representativa. Oferim als mitjans uns serveis de primera categoria i un centre per a l'aprenentatge i l'intercanvi del coneixement. Operem les xarxes Eurovisió, el primer distribuïdor i productor de continguts de qualitat en el sector, i Euroradio, la major xarxa d'intercanvi de notícies i música del món. | » |
Les retransmissions de la UER comencen i acaben pel preludi instrumental del «Te Deum» de Marc-Antoine Charpentier, una obra perduda de la darreria del segle xvii que va ser redescoberta el 1953 i que una any després va ser triat com a sintonia oficial.[7]
Remove ads
La UER i els Països Catalans
Contràriament a altres països descentralitzats, a Espanya només l'emissora nacional RTVE n'és membre.[3] Després de dues dècades de negacions, per fi va acceptar Catalunya Ràdio com a «participant aprovat», un estatut menor, que nogensmenys dona accés a les emissions d'uns tres mils concert de música clàssica i permet la projecció internacional, per exemple de les produccions del Liceu.[8] Encara el 2019 va refusar l'entrada de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals amb l'argument que no era pas «una emissora d'abast nacional»[9] i no tenia «caràcter i importància nacional»[10] per bé que accepta, entre altres, les dues emissores regionals de Bèlgica.[3] La primavera 2025, la situació semblava evolucionar positivament: el director de RTVE José Pablo López va declarar al Congrés que treballava activament per a incorporar la CCMA com a membre de ple dret, iguals com les públiques de Gal·les o de Bèlgica.[11]
Remove ads
Esdeveniments i programes
La Unió Europea de Radiodifusió organitza programes en què poden participar els seus membres actius, i que són comercialitzats a nivell internacional.
Ràdio
La xarxa «Euroràdio», que agrupa els mitjans radiofònics, s'encarrega de l'intercanvi de música, notícies, retransmissions esportives, programes educatius i coproduccions com Euroclassic Notturno. Cada any ofereix més de 2.500 concerts de música clàssica i òperes, i coordina la transmissió de més de 2.000 esdeveniments esportius. La seva activitat no es limita a l'àudio: també facilita vídeos de concerts i òperes a través d'«Euroradio 2SEE».
En total hi participen més de 70 empreses de ràdio per a un públic potencial que supera els 500 milions d'oients.
Dins Euroradio es troba «Eurosonic», un servei adreçat als joves i especialitzat en música contemporània. A través d'aquesta xarxa s'ofereix el senyal i enregistraments de concerts, sessions i esdeveniments com el Festival de Jazz de Montreux, Iceland Airwaves, el Festival Internacional de Benicàssim i el Sónar. Des de 1999 col·labora al Festival Eurosonic de Groningen (Països Baixos) i en l'European Border Breaker Awards per a la promoció d'artistes emergents europeus.
Televisió
La xarxa «Eurovisió», que agrupa les televisions, s'encarrega de l'intercanvi de notícies i programes, senyals en directe, esdeveniments esportius i tota classe de continguts relacionats amb la televisió, el que en fa una de les majors xarxes del món. Tots els membres cooperen en la producció d'espais en diferents gèneres.
En el cas de les notícies, la xarxa d'intercanvi subministra notícies informatives i esportives i més de 2.500 hores de senyal en directe cada any, amb especial atenció a l'Àrea de Radiodifusió Europea.
«Eurovision Sports» s'encarrega de les retransmissions esportives, i el proveïdor més gros de tals retransmissions. Per la pàgina web i d'aplicacions mòbils, facilita senyal en streaming per a l'Àrea de Radiodifusió Europea de diferents esdeveniments. Des de 1960 fins 2012 va ser titular dels drets dels Jocs Olímpics a Europa.
Una de les facetes més importants és la retransmissió d'esdeveniments en directe per als membres. Va començar el 1953 amb la coronació d'Isabel II del Regne Unit. El més popular és el Festival de la Cançó d'Eurovisió (Eurovision Song Contest), un concurs musical organitzat des de 1956. També tenen fama el Concert d'Any Nou de Viena (ORF) i l'antic programa Jocs sense fronteres. El 2014 va retransmetre el debat electoral entre els candidats a presidir la Comissió Europea.
Programes particulars
El més conegut és el Festival de la Cançó d'Eurovisió (Eurovision Song Contest), un concurs de música lleugera en què participen cantants i grups dels diferents estats membres. Lla cançó guanyadora es tria amb un vot mixt de jurat i teleespectadors. Va ser creat el 1955 per iniciativa del llavors president de la UER, Marcel Bezençon, per contribuir a la unió d'Europa a través d'un programa transmès simultàniament en tots els països per la xarxa Eurovisió. En aquella època va ser vist com un experiment per a la televisió en viu, ja que la transmissió simultània tot just s'havia desenvolupat. La primera edició va tenir lloc a Lugano (Suïssa) el 24 de maig de 1956 i el primer guanyador va ser el país amfitrió, representat per Lys Assia. El format actual de semifinals i gran final es va introduir el 2004, any en què també començaria a explotar la faceta més comercial. L'edició emesa de 2025per 37 cadenes públiques va atènyer una audiència de 166 milions d'espectadors.[12]
Arran de l'èxit d'Eurovisió, s'han creat dos esdeveniments amb el mateix format: el 1985 el Festival d'Eurovisió de Joves Ballarins i el 2003 el Festival de la Cançó d'Eurovisió Junior per a nens d'entre 8 i 16 anys. El 2007 i 2008 es va celebrar també el ja extint Festival de ball d'Eurovisió, en col·laboració amb la Federació Mundial de ball de competició.
El Festival d'Eurovisió de Joves Músics, organitzat per primera vegada el 1982 i de periodicitat bianual, se centra en música clàssica i premia els millors músics menors de 18 anys. En aquest cas, un jurat professional puntua les cançons i es lliuren medalles d'or, plata i bronze als tres primers classificats. Finalment, el Festival Let the Peoples Sing se centra en orquestres corals.
Entre 1965 i 1999, la UER va organitzar dues sèries d'un concurs «Jocs sense Fronteres» (Jeux sans frontières), en el qual equips de diferents ciutats europees competien en proves divertides, el que hauria de fomentar l'agermanament entre ciutats. S'insipirava d'un programa francès «Intervilles» del qual el president Charles de Gaulle era un aficionat i ha convençut Konrad Adenauer de per fer-ne una versió europea.[13][14] Cada edició tenia lloc en un país diferent. Hi va haver dues etapes: la primera abasta des de 1965 fins a 1982, mentre que la segona va ser entre 1988 i 1999.
Arxiu
Conserva i gestiona un ric arxiu, hi comprés els documents des de 1925 del predecessor Unió Internacional de Radiodifusió. El 2012, aquest arxiu es va traslladar a un emmagatzematge extern, on roman pràcticament inaccessible per als investigadors científics.[15]
Remove ads
Missió
La UER promou la radiodifusió i els mitjans de comunicació dels valors de servei públic: universalitat, independència, excel·lència, diversitat, responsabilitat social i innovació. Vol facilitar la llibertat d'expressió i informació, que es veu com la base de les societats democràtiques així com garantir la diversitat cultural i el desenvolupament de creacions audiovisuals. A més de garantir un contingut divers i de qualitat, vol contribuir a desenvolupar les tecnologies de comunicació i informació, com ara quan la cooperació pot augmentar la eficiència i minvar els costs. En el context de l' l'herència cultural d'Europa vol reforçar la identitat dels pobles, la cohesió social i la integració de tots els individus, grups i comunitats.
Els membres poden accedir a serveis com intercanvis de continguts i programes (inclou notícies, esports, música, producció pròpia, retransmissions i streaming), drets de difusió, programació pròpia, instal·lacions i serveis de producció, i una àmplia xarxa de distribució de continguts en ràdio, televisió i internet.
La cooperació tècnica és una de les activitats més importants. El departament de Tecnologia i Innovació participa en la recerca i desenvolupament de nous mitjans de difusió, i impulsa les noves tècniques de difusió, com ara el sistema de dades de ràdio (RDS), la televisió digital (DVB) i l'alta definició (HDTV i UHDTV).
El centre d'aprenentatge de la UER inclou també programes de formació, grups de treball i conferències. Des 2012 lliura el premi Rose d'Or, creat el 1961 per reconèixer els millors formats de l'any en ràdio, televisió i multimèdia.
D'altra banda, proporciona als seus associats serveis de representació, lobby, ajuda tècnica, legal i jurídica. L'organització defensa els seus interessos en fòrums internacionals i professionals amb una única veu i postura conjunta.
Membres
La UER té tres categories de membres: membres de ple dret, associats i participants aprovats. Els membres de ple dret són els més importants de la UER, perquè tenen accés a les xarxes d'Euroràdio i Eurovisió. Tots formen part de l'Àrea de Radiodifusió Europea, que inclou no només Europa, sinó també la conca del Mediterrani (nord d'Àfrica) i Àsia Occidental. La gran majoria són companyies de radiodifusió pública i van entrar abans de la dècada de 1990. Amb el sorgiment de ràdios i televisions privades, es van endurir les normes d'entrada; des de llavors es parla de «mitjans de comunicació de servei públic».
Per ser membre de ple dret, l'Estat on s'estableix l'empresa ha de ser membre de la Unió Internacional de Telecomunicacions (ITU), tenir reconeixement i formar part de l'Àrea de Radiodifusió Europea. Si no hi és el país ha de ser membre del Consell d'Europa.
A més, han d'oferir programació variada i equilibrada, dirigida a tots els sectors de la població. Les minories tindran espais sense importar l'audiència, pagat per recursos públics o tarifes, garantir una cobertura de 97% del territori de la juridicció i no poden tenir contractes amb la competència fora de la UER en drets de retransmissió esportius.
La gran majoria dels membres són radiodifusores públiques. D'altres, com Channel 4 (Regne Unit) o TV 2 (Noruega), són grups comercials amb obligacions de servei públic.
Membres actius de la Unió Europea de Radiodifusió
Membres associats
Els membres associats són organismes audiovisuals de caràcter nacional que actius en països fora de la zona d'influència europea. No tenen accés a la xarxa eurovisiva ni a les activitats i han de renovar l'afiliació cada cinc anys. El juny 2024 eren:[4]
Participants aprovats
Organitzacions d'un país de la UIT amb una activitat de radiodifusió que no compleixen els requisits per ser membre o membre associat, però la participació de les quals en determinades activitats es considera útil. No tenen accés a la xarxa eurovisió i tampoc a les assemblees generals. Estat el 1r de gener de 2025:[16]
Remove ads
Organització
La Unió Europea de Radiodifusió és una associació sense ànim de lucre, amb seu a Ginebra (Suïssa). Les llengües de treball internes son l'anglès i el francès. Es gereix per l'assemblea general que elegeix la Junta Directiva, composta per 11 persones que tenen un mandat de dos anys i es pot renovar, amb un màxim de sis anys per al president. La presidenta des de 2020 n'és la francesa Delphine Ernotte Cunci, de France Télévisions.[17] Des de desembre 2017, el director general és Noel Curran, que prové de la Ràdio i televisio irlandesa.[18]
Hi ha cinc departaments que reporten directament a la Junta: dos òrgans assessors (Auditoria i Personal), dos grups d'experts (Estatuts i Finances) i el Consell d'Administració. Els membres actius tenen el dret de participar en totes les Assemblees Especialitzats, en sis comitès permanents (Euroràdio, Eurovisió, Legal, Tecnologia, Notícies i Esports) i en els grups especials.
Remove ads
Referències
Enllaços externs
Wikiwand - on
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Remove ads