Vitalisme

El vitalisme descriu certs corrents filosòfics i científics nascuts al segle xix. En resum, és la creença que els “organismes vius són fonamentalment diferents dels no-vius o inorgànics perquè contenen algun element no-físic o són governats per diferents principis que els objectes i animats”.^[1]

El seu vessant filosòfic, que també rep el nom de "filosofia de la vida", es caracteritza per ser un corrent refractari als ideals de l'idealisme i el positivisme, arribant fins a posicions irracionalistes. Sorgit als últims anys del segle xix, alguns dels pensadors més destacats d'aquest corrent són Friedrich Wilhelm Nietzsche, Wilhelm Dilthey i Henri Bergson. Ortega y Gasset també defensava el "raciovitalisme", de connotacions similars.^[2]

En ciència, aquesta visió, també anomenada "neovitalisme", va ser un corrent que entenia que els processos biològics són irreductibles a partir de processos fisicoquímics. Va ser representat per Johannes Reinke Jakob von Uexküll, Hans Driesch i pels biòlegs John Burdon Sanderson Haldane, Edward Stuart Russell i Ludwig von Bertalanffy.^[3]

La fi del vitalisme científic

Friedrich Wöhler anorreà la premissa bàsica del vitalisme científic quan el 1828 va sintetitzar la urea des de components inorgànics amb la síntesi de Wöhler^[4] i escriví a Berzelius que “la bella hipòtesi del vitalisme havia estat substituïda per un fet lleig (un plat de cristalls d'urea)”.^[5]

Descobriments posteriors van continuar marginalitzant la necessitat d'una "força vital" que donés sentit als fenòmens químics.^[6] En concret, el químic i polític francès Marcellin Pierre Eugène Berthelot va sintetitzar molts compostos orgànics a partir de substàncies inorgàniques, desacreditant definitivament la teoria del vitalisme científic, que avui dia es considera més aviat protociència.