diantre

Català

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: oriental /diˈan.tɾə/, occidental /diˈan.tɾe/
• Etimologia: Eufemisme de diable.

Nom

diantre m. ‎(plural diantres)

1. diable (davant d’un substantiu, admiració, estranyesa o rebuig)

   «Abans-d'ahir, amb aquell diantre d'accident, em vas arribar a preocupar.» (Carles Soldevila, El cocktail dels acusats, 1955)

2. (plural) dimoni (intensificació figurada)

   «L'escolà els ha manat eixir de l'església. I si entraren com a cavalls, surten com a diantres.» (Carles Salvador, Les festes de Benassal, 1952)

Notes

• Expressa intensificació en frases exclamatives, interrogatives o ponderatives.

Interjecció

diantre!

1. Expressió d’enuig, de sorpresa.

   «Com es pot escriure un llibre amb un nom com aquest? Diantre, Tadeu, cada ofici té les seves coses, però n'hi ha de ben estranyes!» (Jaume Melendres, El collaret d'algues vermelles, 1979)

Traduccions

Traduccions

• Anglès: gosh ^(en)
• Castellà: diantre ^(es)
• Francès: diable ^(fr)
• Italià: diamine ^(it)

Miscel·lània

• Síl·labes: di·an·tre (3)
• Heterograma de 7 lletres (adeinrt)
• Anagrames: atindre, atindré, enardit, tendira, tendirà, tendria

Vegeu també

• Obres de referència: DIEC, GDLC, DCVB