guai

Català

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /ˈɡwaj/^ⓘ
• Rimes: -aj
• Etimologia: Interjecció, nom: del gòtic 𐍅𐌰𐌹 ‎(wai), segle XIV.
• Etimologia: Adjectiu, adverbi: del castellà guay, d’origen incert, segle XX.

Interjecció

guai

1. ai (expressió de dolor, d’amenaça)

   «—Com has sabut que jo era aquí? —Guai! M'ho han dit les dones d'aquella casa.» (Joan Santamaria, Visions de Catalunya (Mallorca), 1935)

   «Guai de l'orador si hagués guardat silenci! Això hauría equivalgut a un crim de lesa majestat, i com a tal l'hauríen jutjat.» (Guillem de Brocà i Montagut, Biografía de D. Ramón Llàtzer de Dou i de Bassols, 1916)

Nom

guai m. ‎(plural guais)

1. (antic i alguerès) desgràcia, problema, tràngol

   «Humil, vora de l'era, comptaves els teus dies, silenciosament, amable a la besada de l'orejada austera, i sense guai ni blasme pels baterols del vent.» (Camil Geis, Rosa mística, 1942)

Adjectiu

guai inv. ‎(plural guais)

1. (col·loquial, castellanisme) fantàstic, súper, bo

Adverbi

guai

1. (col·loquial, castellanisme) molt bé

Miscel·lània

• Síl·labes: 1
• Anagrames: aguï, agüí, guia, guià

Vegeu també

• Obres de referència: DCVB, Optimot, ésAdir
• Per a més informació vegeu l'entrada a l'Observatori de neologia sobre guai
• Per a més informació vegeu l'entrada a la Neolosfera sobre guai

Català antic

Interjecció

guai

1. guai, ai

Variants

• guaia

Nom

guai m.

1. crit de dolor

Vegeu també

• Obres de referència: DCVB, Faraudo

Italià

• Pronúncia^ⓘ: /ˈɡwai/

Interjecció

guai

1. compte (expressió d'amenaça, d'advertència)

Nom

guai m. pl.

1. forma plural de guaio

Miscel·lània

• Síl·labes: 1