imante

Potser volíeu: imanté

Català

Verb

imante

1. (valencià) Primera persona del singular (jo) del present d'indicatiu de imantar.
2. (occidental, balear) Primera persona del singular (jo) del present de subjuntiu del verb imantar.
3. (occidental, balear) Tercera persona del singular (ell, ella, vostè) del present de subjuntiu del verb imantar.
4. (occidental, balear) Tercera persona del singular (ell, ella, vostè) de l'imperatiu del verb imantar.

Miscel·lània

• Síl·labes: i·man·te (3)
• Heterograma de 6 lletres (aeimnt)
• Anagrames: atenim, matine, mentia, mitena

Castellà

• Pronúncia⁽ⁱ⁾:

Peninsular: septentrional /iˈman.te/, meridional \iˈmaŋ.te\

Americà: alt /iˈman.t(e)/, baix \iˈmaŋ.te\, austral /iˈman.te/

• Rimes: -ante

Verb

imante

1. primera persona del singular (yo) del present de subjuntiu del verb imantar
2. tercera persona del singular (él, ella, usted) del present de subjuntiu del verb imantar
3. tercera persona del singular (él, ella, usted) de l'imperatiu del verb imantar

Miscel·lània

• Síl·labes: i·man·te (3)
• Heterograma de 6 lletres (aeimnt)
• Anagrames: emitan, maitén, matiné, mentía, metían, miante, mienta, taimen, temían