lustro

Potser volíeu: lustrò, lustró

Castellà

• Pronúncia⁽ⁱ⁾:

Peninsular: septentrional /ˈlus.tɾo/, meridional /ˈluh.tɾo/

Americà: alt /ˈlus.t͡s(o)/, baix /ˈluh.tɾo/

• Rimes: -ustɾo
• Etimologia: Del llatí lustrum.

Nom

lustro m. ‎(plural lustros)

1. lustre

Verb

lustro

1. primera persona del singular (yo) del present d’indicatiu del verb lustrar

Miscel·lània

• Síl·labes: lus·tro (2)
• Heterograma de 6 lletres (lorstu)

Vegeu també

• Per a més informació vegeu l'entrada al Diccionario de la lengua española (23a edició, Madrid: 2014) sobre lustro

Italià

Verb

lustro

1. primera persona singular (io) del present d'indicatiu de lustrare

Llatí

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /ˈlʊs.troː/
• Etimologia:

Verb: Derivat de lustrum ‎(«sacrifici»).

Nom: Derivat de lustrum ‎(«prostíbul»).

Verb

lustrō ‎(1a present^?), lustrās ‎(2a present), lustrāre ‎(infinitiu), lustrāvī ‎(perfet), lustrātum ‎(supí)

1. purificar mitjançant sacrifici, jo purifico, abrillantar, jo abrillanto
2. voltar, moure's en cercle (com feia el sacerdot que efectuava el sacrifici)
3. Revisar. Passar revista el general al seu exèrcit.

Derivats

• illūstrō

Nom

lustrō m. ‎(genitiu lustrōnis)

1. vagabund

Declinació

3a declinació -, -is (tema cons.)

Cas	Singular	Plural
Nominatiu	lustrō	lustrōnēs
Vocatiu	lustrō	lustrōnēs
Acusatiu	lustrōnem	lustrōnēs
Genitiu	lustrōnis	lustrōnum
Datiu	lustrōnī	lustrōnibus
Ablatiu	lustrōne	lustrōnibus

Polonès

• Pronúncia: /ˈlus.trɔ/
• Etimologia: De l'italià lustro.

Nom

lustro n.

1. mirall, espill

Declinació

Declinació de lustro

	singular	plural
Nominatiu	lustro	lustra
Genitiu	lustra	luster
Datiu	lustru	lustrom
Acusatiu	lustro	lustra
Instrumental	lustrem	lustrami
Locatiu	lustrze	lustrach
Vocatiu	lustro	lustra

Miscel·lània

• Síl·labes: lus·tro (2)
• Heterograma de 6 lletres (lorstu)