mica

Català

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: oriental /ˈmi.kə/^ⓘ, occidental /ˈmi.ka/
• Rimes: -ika
• Etimologia: Del llatí vulgar *mīcca, segle XIII, conservant la consonant sorda del llatí clàssic mīca ‎(«partícula»), que originà el castellà i portuguès miga amb consonat sonora.

Nom

mica f. ‎(plural miques)

1. Petita porció.
2. Mineral d’un grup de la classe dels fil·losilicats, brillant, amb aspecte de làmines.

Derivats

• micarrona

Traduccions

Petita porció

• Anglès: bit ^(en)
• Castellà: poco ^(es), migaja ^(es)
• Francès: miette ^(fr) f., éclat ^(fr) m.

Mineral

• Anglès: mica ^(en)
• Castellà: mica ^(es)
• Francès: mica ^(fr) m.

Adverbi

mica

1. (antic, eivissenc) gens
2. (antic) pas (reforçant frases negatives)

Relacionats

• de mica en mica
• gens ni mica
• una mica

Miscel·lània

• Síl·labes: mi·ca (2)
• Anagrames: acim ^(alfagrama), amic, caïm, Caïm, camí, cima

Vegeu també

• Article corresponent a la Viquipèdia
• Obres de referència: DIEC, GDLC, DCVB

Llatí

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /ˈmiː.ka/
• Etimologia: De l'arrel protoindoeuropea *smeī- ‎(«pessigar, gratar, esmicolar»).

Nom

mīca f. ‎(genitiu mīcae)

1. partícula, fragment, tros
2. (llatí medieval) bocí de pa negre, molla
3. (mineralogia) mica
4. gra, mica, en l'expressió negativa (gens ni mica), emprada pels còmics com Plaute.

   «Quam sine ulla mica salis?» (Plaute, Auluaria)

   Ni una mica de sal?

Declinació

1a declinació -a, -ae

Cas	Singular	Plural
Nominatiu	mīca	mīcae
Vocatiu	mīca	mīcae
Acusatiu	mīcam	mīcās
Genitiu	mīcae	mīcārum
Datiu	mīcae	mīcīs
Ablatiu	mīcā	mīcīs

Derivats

mīcārius mīcidus mīcīna

mīcula mīcō mīcella

Vegeu també

• Julius Pokorny, Indogermanisches Etymologisches Worterbuch, 1956, p.966-967
• David Willis, Christopher Lucas, Anne Breitbarth, The History of Negation in the Languages of Europe and the Mediterranean, 2013