oriente

Potser volíeu: Oriente, orienté

Català

Verb

oriente

1. (valencià) Primera persona del singular (jo) del present d'indicatiu de orientar.
2. (occidental, balear) Primera persona del singular (jo) del present de subjuntiu del verb orientar.
3. (occidental, balear) Tercera persona del singular (ell, ella, vostè) del present de subjuntiu del verb orientar.
4. (occidental, balear) Tercera persona del singular (ell, ella, vostè) de l'imperatiu del verb orientar.

Variants

• [1] oriento, orienti, orient
• [2] orienti, oriento
• [3] orienti, oriento
• [4] orienti

Miscel·lània

• Síl·labes: o·ri·en·te (4)

Castellà

• Pronúncia⁽ⁱ⁾:

Peninsular: septentrional /oˈɾjen.te/, meridional \oˈɾjeŋ.te\

Americà: alt /oˈɾjen.t(e)/, baix \oˈɾjeŋ.te\, austral /oˈɾjen.te/

• Rimes: -ente
• Etimologia: Del llatí oriens.

Nom

oriente m. ‎(plural orientes)

1. orient, est

Sinònims

• este

Relacionats

• Oriente

Verb

oriente

1. primera persona del singular (yo) del present de subjuntiu del verb orientar
2. tercera persona del singular (él, ella, usted) del present de subjuntiu del verb orientar
3. tercera persona del singular (él, ella, usted) de l'imperatiu del verb orientar

Miscel·lània

• Síl·labes: o·rien·te (3)
• Anagrames: entreoí, tironee, tironeé

Vegeu també

• Per a més informació vegeu l'entrada al Diccionario de la lengua española (23a edició, Madrid: 2014) sobre oriente