trenque

Català

• Pronúncia⁽ⁱ⁾:

Oriental:	central /ˈtɾɛŋ.kə/
	balear /ˈtɾəŋ.kə/, /ˈtɾɛŋ.kə/
Occidental:	/ˈtɾeŋ.ke/

Verb

trenque

1. (valencià) Primera persona del singular (jo) del present d'indicatiu de trencar.
2. (occidental, balear) Primera persona del singular (jo) del present de subjuntiu del verb trencar.
3. (occidental, balear) Tercera persona del singular (ell, ella, vostè) del present de subjuntiu del verb trencar.
4. (occidental, balear) Tercera persona del singular (ell, ella, vostè) de l'imperatiu del verb trencar.

Miscel·lània

• Síl·labes: tren·que (2)

Castellà

• Pronúncia⁽ⁱ⁾:

Peninsular: \ˈtɾeŋ.ke\

Americà: alt \ˈt͡seŋ.k(e)\, baix \ˈtɾeŋ.ke\

• Rimes: -enke
• Etimologia: Del català trenc ‎(«obertura per encaminar l’aigua de regadiu»).

Nom

trenque m. ‎(plural trenques)

1. (Aragó, Múrcia) Dic que desvia els curs d’un riu.

Miscel·lània

• Síl·labes: tren·que (2)