triomf

Català

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /tɾiˈoɱf/
• Etimologia: Adaptació culta del tradicional i antic triumfo, del llatí triŭmphus, segle XIX. L’adaptació de la forma original semiculta es va produir durant la Renaixença amb certa polèmica, la forma tradicional era percebuda com a castellanisme, el cultisme ho era com a gal·licisme i s’obviava l’alternativa popular triumf.

Nom

triomf m. ‎(plural triomfs)

1. Gran victòria, reeiximent.

Variants

• triumf

Traduccions

Traduccions

• Anglès: triumph ^(en)
• Castellà: triunfo ^(es) m.
• Francès: triomphe ^(fr) m.
• Italià: trionfo ^(it) m.

Verb

triomf

1. (balear, alguerès) Primera persona del singular (jo) del present d'indicatiu de triomfar.

Miscel·lània

• Síl·labes: tri·omf (2)
• Heterograma de 6 lletres (fimort)
• Anagrama: morfit

Vegeu també

• Obres de referència: DIEC, GDLC, DCVB, DECat
• Juli Moll, «Triomf o triümf?», Exigència en la correcció dels cultismes.