triumf

Català

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /tɾiˈuɱf/
• Etimologia: De triumfar, alternativa al tradicional triumfo, segle XIX.

Nom

triumf m. ‎(plural triumfs)

1. (col·loquial) Forma alternativa de triomf.

Verb

triumf

1. (balear) Primera persona del singular (jo) del present d'indicatiu de triumfar.

Variants

• triumfo, triumfe, triumfi

Miscel·lània

• Síl·labes: 1
• Heterograma de 6 lletres (fimrtu)
• Anagrames: trumfi, trumfí

Vegeu també

• Obres de referència: DNV, DCVB