verna

Català

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: central /ˈbɛr.nə/
• Etimologia: Del gàl·lic *wernā, del protocèltic *wernā. Cognat de l’occità vèrna, francès vergne, lígur verna, piemontès verna.

Nom

verna m. ‎(plural vernes)

1. (garrotxí, Selva) Forma alternativa de vern.

Miscel·lània

• Síl·labes: ver·na (2)

Vegeu també

• Obres de referència: DCVB, DECat

Llatí

• Pronúncia⁽ⁱ⁾: /ˈwɛr.na/
• Etimologia: Probablement de l'etrusc i enllaçat amb termes d'altres idiomes que suggereixen un origen protoindoeuropeu: amb el sànscrit वस्तु ‎(vāstu, «casa, llar»), amb el grec antic ἄστυ ‎(ásty, «zona residencial») i amb el llatí vās ‎(«recipient, utensili domèstic»).

Nom

verna f. ‎(genitiu vernae)

1. esclau nascut a casa de l'amo.

Declinació

1a declinació -a, -ae

Cas	Singular	Plural
Nominatiu	verna	vernae
Vocatiu	verna	vernae
Acusatiu	vernam	vernās
Genitiu	vernae	vernārum
Datiu	vernae	vernīs
Ablatiu	vernā	vernīs

Derivats

• vernāculus