xorar

Català

• Pronúncia⁽ⁱ⁾:

Oriental:	central /ʃuˈɾa/
	balear /ʃoˈɾa/, /ʃuˈɾa/
Occidental:	nord-occidental /t͡ʃoˈɾa/
	valencià /t͡ʃoˈɾaɾ/, /t͡ʃoˈɾa/

• Rimes: -a(ɾ)
• Etimologia: [1] Del caló català xorar, del romaní ćorel ‎(«robar»), segle XIX.
• Etimologia: [2] D’origen incert. Podria ser evolució semàntica del caló, però estrany a Mallorca. També, del llatí vulgar *exaurare ‎(«orejar») com l’occità antic eissaurar ‎(«prendre l’aire»), però sense documentació anterior al segle XX. Potser de eixorellar ‎(«deixondir») amb iodització evanescent entre vocals.

Verb

xorar trans.

1. (argot) robar

Verb

xorar intr.

1. (mallorquí) sobreposar-se, prosperar, deixondir-se, espavilar-se

   «Algú parlava de dos o tres mil homes, i la gent, que es veia impossibilitada de xorar a causa de la misèria, maleïa l'exèrcit.» (Gabriel Janer Manila, Els alicorns, 1972)

Vegeu també

• Obres de referència: DCVB, DECat

Caló català

• Pronúncia: /t͡ʃuˈɾa/
• Etimologia: Del romaní ćorel, del sànscrit चोरयति ‎(corayati). Compareu amb el caló espanyol chorar.

Verb

xorar ‎(čurá)

1. robar

Sinònims

• lilar

Vegeu també

• Escudero, Jean-Paul; Adiego, Ignasi-Xavier. «Vocabulari del kalò català», I Tchatchipen, 2001, núm. 33