Estats Units d'Amèrica
país de l'Amèrica del Nord / From Wikipedia, the free encyclopedia
Els Estats Units d'Amèrica (anglès: United States of America) són una república federal i constitucional integrada per 50 estats i un districte federal. La república és situada majoritàriament al centre del subcontinent nord-americà, on es troben els 48 estats contigus o continentals i Washington DC, el districte capital, que limita al nord amb Canadà i al sud amb Mèxic. L'estat d'Alaska es troba al nord-oest del subcontinent, limita amb Canadà a l'est i al sud i amb Rússia a l'oest, creuant l'estret de Bering. L'estat de Hawaii es troba al centre-nord de l'oceà Pacífic. Els Estats Units també administren diversos territoris i àrees insulars de l'oceà Pacífic i la mar Carib.[1]
«Estats Units» redirigeix aquí. Vegeu-ne altres significats a «Estats Units (desambiguació)». |
Amb una superfície de 9,38 milions de km², i amb més de 330 milions d'habitants actualment, els Estats Units d'Amèrica són el tercer país més gran del món en àrea i en població. És un dels països més diversos ètnicament, resultat de la immigració massiva de molts continents.[2] L'economia dels Estats Units és l'economia nacional més gran del món, amb un producte interior brut (PIB) nominal superior als 13 bilions de dòlars, el 2006, és a dir el 19% de la producció mundial.[3]
La nació va ser fundada per tretze colònies de Gran Bretanya localitzades a la costa Atlàntica. Van proclamar-se «estats» i van fer la Declaració d'Independència el 4 de juliol de 1776. Els estats rebels van derrotar a Gran Bretanya en la guerra, la primera guerra d'independència colonial reeixida d'Amèrica.[4] La Convenció de Filadèlfia va adoptar l'actual constitució dels Estats Units el 17 de setembre, 1787; la ratificació d'aquesta l'any següent va fer dels estats parts integrants d'una sola república. La Declaració de Drets de la constitució dels Estats Units, que conté deu esmenes sobre els drets i llibertats dels ciutadans, es va ratificar el 1791.
Els Estats Units són membre permanent del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. En l'actualitat, són la potència militar més gran després de la Guerra Freda, i una força important en l'economia del món.[5]
Hom ha suggerit que el terme Amèrica es va encunyar al segle xvi en honor de l'explorador i cartògraf italià Amerigo Vespucci[6] per referir-se a totes les terres de l'hemisferi occidental. El nom del nou Estat federat es va registrar, per primera vegada, en la Declaració d'Independència dels Estats Units, que era la «Declaració unànime dels tretze Estats Units d'Amèrica» adoptada pels «representants dels Estats Units d'Amèrica», el 4 de juliol, 1776.[7] Les abreviacions més comunes són Estats Units i EUA, i col·loquialment se'n diu «Amèrica».
El gentilici i l'adjectiu més comú dels Estats Units és nord-americà, seguit d'americà. L'ús d'aquest terme, tanmateix, és controvertible, sobretot a l'Amèrica Llatina, atès que els ciutadans dels països d'aquesta regió utilitzen el gentilici americà per referir-se a tots els individus nascuts al continent americà. En català, el gentilici més adequat i sense ambigüitat és estatunidenc.[8]
Nadius americans i els colonitzadors europeus
Els pobles indígenes del territori continental dels Estats Units incloent-hi Alaska arribaren des de l'Àsia, segons la hipòtesi més acceptada del poblament del continent. Començaren a arribar fa 12.000 o 40.000 anys.[9] Diverses comunitats indígenes de l'era precolombina desenvoluparen tècniques agrícoles avançades, complexos arquitectònics i societats de ciutat estat. El 1492, l'explorador Cristòfor Colom, sota el contracte de la corona espanyola arribà a les illes del Carib, el primer contacte europeu amb els pobles nadius. Durant els anys següents, la majoria dels pobles nord-americans foren morts a causa de les epidèmies europees desconegudes al Nou Món.[10]
El 2 d'abril del 1513, el conqueridor espanyol Juan Ponce de León arribà al territori que anomenà la Florida —la primera arribada europea documentada al territori que seria els Estats Units. De les colònies que Espanya establí a la regió, només l'assentament de Sant Agustí, fundat el 1565, ha sobreviscut. A l'assentament posterior a la Califòrnia i altres territoris de la Nova Espanya —després Mèxic— s'establiren immigrants espanyols. Els francesos s'assentaren a la Nova França el mateix segle a prop dels Grans Llacs, dedicats al comerç de pells. La França amb el temps estengué els seus territoris cap al sud fins al Golf de Mèxic. Els primers assentaments anglesos reeixits foren la colònia de Virgínia a Jamestown el 1607 i la colònia de Plymouth dels pelegrins. L'establiment de la Colònia de la Badia de Massachusetts produí una onada d'immigrants; per al 1634 s'havien assentat a la Nova Anglaterra 10.000 puritans. Entre el 1610 i la Guerra d'Independència dels Estats Units s'enviaren prop de 50.000 presoners a les colònies nord-americanes de la Gran Bretanya.[11] Des del 1614, els neerlandesos establiren diversos assentaments a les vores del riu Hudson a prop de la costa, incloent-hi la Nova Amsterdam a l'illa de Manhattan. L'assentament anterior de la Nova Suècia, fundat a la vora del riu Delaware el 1638 fou pres pels neerlandesos el 1655.
Per al 1674, les forces angleses ja havien guanyat les antigues colònies neerlandeses; la província dels Nous Països Baixos es reanomenà com a Nova York. Més persones immigraren a Nord-amèrica, sobretot al sud del territori actual dels Estats Units, molts d'ells esclaus. Amb la divisió de les Carolines el 1729 i la colonització de Geòrgia el 1732, les tretze colònies que s'independitzarien per formar els Estats Units, ja s'havien establert. Totes tretze tenien formes de govern local amb eleccions en què participaven homes lliures, segons la tradició dels drets dels anglesos; aquesta forma d'autonomia enfortí el republicanisme. Totes tretze havien legalitzat el comerç d'esclaus de l'Àfrica. Amb taxes de natalitat altes, taxes de mortalitat baixes i la immigració contínua, la població de les colònies duplicaven llur població cada vint-i-cinc anys. El moviment cristià d'avivament de les dècades de 1730 i 1740, conegut com el Gran Desvetllament donà força a la religiositat i a la llibertat religiosa. En la Guerra franco-índia, les forces britàniques prengueren el territori del Canadà dels francesos, però la població francòfona romangué aïllada políticament de les tretze colònies del sud. El 1770, aquestes tretze colònies ja tenien una població de tres milions, aproximadament la meitat de la població de la Gran Bretanya. Tot i que havien de pagar imposts, no tenien cap representació al Parlament de la Gran Bretanya.
Independència i expansió
Amb l'agreujament de les tensions entre els colons nord-americans i els britànics, esclatà la Guerra d'Independència dels Estats Units entre el 1775 i el 1781. El 14 de juny, 1775, el Segon Congrés Continental, reunit a Filadèlfia, establí l'Exèrcit Continental, sota el comandament de George Washington. En proclamant que "tots els homes són creats iguals" i dotats de "drets inalienables", el Congrés adoptà la Declaració de la Independència el 4 de juliol, 1776. La declaració, escrita gairebé tota per Thomas Jefferson, manifestava que les colònies nord-americanes eren estats sobirans. El 1777, els Articles de la Confederació foren adoptats, unint els estats sota un govern central feble que operà fins al 1788. A prop de 80.000 lleials a la corona britànica fugiren dels estats rebels cap al Canadà i a la Nova Escòcia.[12] Els nadius nord-americans s'aliaren a ambdues bandes del conflicte.
Després de la derrota de l'exèrcit britànic, amb el suport dels francesos, la Gran Bretanya, en el Tractat de París reconegué la sobirania dels tretze estats el 1783. Una convenció constitucional es reuní el 1787, amb la intenció de crear un govern nacional més fort amb poder sobre els estats constituents. Per al juny de 1788, nou estats ja havien ratificat la nova constitució dels Estats Units, nombre requerit per establir el nou govern. George Washington fou elegit com a primer president i el Congrés es reuní per primera vegada. El 1791 els estats ratificaren la Declaració de Drets de la constitució dels Estats Units, deu esmenes a la constitució que prohibien la restricció federal de les llibertats personals i garantien diverses proteccions legals. Les opinions quant a l'esclavatge variaven; una clàusula de la constitució l'acceptava fins al 1808. Els estats del nord aboliren l'esclavatge entre 1780 i 1804. El 1800, el govern federal es mogué a la nova capital Washington DC. El Segon Gran Desvetllament feu de l'evangelicalisme la força dels moviments reformistes.
El desig d'expansió territorial donà inici a una sèrie de guerres contra els nadius nord-americans per prendre llurs terres, conegudes pels colons com el Far West. La compra de Louisiana a França duplicà la superfície de la nació. La guerra de 1812 contra la Gran Bretanya, enfortí el nacionalisme nord-americà. Després d'una sèrie d'incursions militars a la Florida, Espanya cedí aquest territori i d'altres de la costa del Golf el 1819. Els Estats Units annexaren la República de Texas el 1845, que s'havia independitzat de Mèxic pocs anys abans, el 1836. El concepte del Destí Manifest es popularitzà durant aquest període.[13] Amb el Tractat d'Oregon, s'annexaren els territoris del nord-oest als Estats Units.[14] Després de la Guerra amb Mèxic, amb el Tractat de Guadalupe-Hidalgo de 1848 els Estats Units prengueren la meitat del territori mexicà, que incloïa els territoris de Califòrnia, Nou Mèxic, Arizona, Nevada, Colorado, algunes seccions de Utah, Oklahoma i Wyoming, i les àrees disputades de Texas.[15] La transportació ferroviària feu el moviment de migrants molt més fàcil tot i que incrementà els conflictes amb els amerindis.
La Guerra Civil i la industrialització
Les tensions entre els estats que protegien l'esclavatge —coneguts com els "estats esclaus"— i els estats lliures s'agreujaren amb l'annexió de nous estats a la federació, i la possibilitat de prohibir-hi l'esclavatge. Abraham Lincoln, candidat del Partit Republicà, que s'oposava a l'esclavatge, fou elegit com a president el 1860. Abans de prendre el poder, set estats esclaus declararen llur secessió dels Estats Units i formaren els Estats Confederats d'Amèrica. Tanmateix, quatre estats esclavistes es van mantenir fidels al govern de la Unió (Missouri, Kentucky, Delaware i Maryland), fet que donà un important avantatge militar al Nord, tot i que una part dels seus habitants van anar a combatre al costat dels esclavistes.[16] Per al govern federal, la secessió era il·legal, i amb la Batalla de Fort Sumter, esclatà la Guerra Civil, i quatre estats més s'afegiren a la Confederació. La Unió —els estats que havien romàs en la federació— declarava la llibertat dels esclaus en avançar el seu exèrcit cap al sud. Després de la victòria de la Unió el 1865, tres esmenes a la constitució nord-americana asseguraren la llibertat per gairebé quatre milions d'afroamericans que havien patit l'esclavatge.[17] La catorzena esmena els declarà ciutadans, i la quinzena esmena els atorgà el dret de vot. La guerra tingué com a resultat indirecte un augment del poder central.[18]
Després de la guerra, l'assassinat del president Lincoln radicalitzà les polítiques de reconstrucció amb la intenció de reintegrar i reconstruir els estats vençuts del sud i alhora assegurar-hi la llibertat dels esclaus. La resolució de l'elecció presidencial de 1876 marcà la fi de la Reconstrucció i l'aprovació de les Lleis Jim Crow. A poc a poc, els estats del sud aprovaren lleis que de manera indirecta però efectiva, impedien que els negres poguessin votar. Al nord, la urbanització i una onada massiva d'immigrants sense precedent acceleraren la industrialització del país. Aquesta onada d'immigració, que continuà fins al 1929, proveí de mà d'obra per les empreses noves i transformà la cultura americana. Els Estats Units compraren Alaska a Rússia el 1867, finalitzant així l'expansió continental. La Massacre de Wounded Knee el 1890, on van morir més més de 150 homes, dones i nens sioux lakota a mans de les tropes del Setè de Cavalleria, fou l'últim conflicte armat en la llarga guerra amb els pobles originaris. El 1893, l'antiga monarquia nadiua del regne de Hawaii fou deposada en cop d'Estat encapçalat pels residents nord-americans, i l'arxipèlag fou annexat als Estats Units el 1898. Amb la victòria dels Estats Units en la Guerra hispanoamericana sobre Espanya, els Estats Units es consolidaren com a potència mundial, i annexaren Puerto Rico i les Filipines.[19] Les Filipines s'independitzaren el segle següent; Puerto Rico en l'actualitat és un Estat lliure associat als Estats Units.
Les Guerres mundials i la Gran Depressió
Quan la Primera Guerra Mundial començà el 1914, els Estats Units es declararen neutrals. Els americans simpatitzaven amb els britànics i els francesos, tot i que molts ciutadans, la majoria irlandesos i alemanys, s'oposaven a la intervenció nord-americana dins la guerra.[20] El 1917, els Estats Units s'uniren als Aliats, que aconseguiren la victòria poc després. Refusant involucrar-se en els afers europeus, el Senat dels Estats Units no ratificà el Tractat de Versalles que establia la Lliga de Nacions. El país continuà amb una política d'unilateralisme i fins i tot d'aïllament.[21] El 1920, el moviment pels drets de les dones aconseguí que s'aprovés la dinovena esmena a la constitució que atorgava el dret al vot a les dones. El govern atorgà la ciutadania als amerindis el 1924.
Durant la dècada de 1920, els Estats Units experimentaren un període de prosperitat sense precedents amb un ràpid creixement industrial que, tanmateix, culminà en la caiguda de la borsa de Wall Street el 1929 i l'inici de la Gran Depressió, el període econòmic més greu de la història del país i del món. La Gran Depressió s'agreujà per causes de la catàstrofe natural del "Dust Bowl", o la "Conca de Pols", com s'anomenà l'àrea central del país afectada per una greu sèrie de tempestes de pols durant gairebé tota la dècada dels anys 30. Després de la seva elecció com a president el 1932, Franklin Delano Roosevelt introduí un "Nou Pacte", una sèrie de polítiques que permetien la intervenció del govern en els afers econòmics. La nació no es recuperà plenament de la depressió econòmica sinó fins a la mobilització industrial produïda per l'entrada del país a la Segona Guerra Mundial. Els Estats Units, neutrals durant els primers anys de la guerra, començaren a proveir de material bèl·lic als aliats des de març de 1941.
El 7 de desembre de 1941, els Estats Units s'uniren als Aliats després de l'atac japonès de Pearl Harbor. A causa de la mobilització de persones i les despeses industrials per la construcció d'armament, els Estats Units foren l'únic país aliat que en acabar la guerra, era més ric i no pas més pobre.[22] El govern nord-americà aprovà el Pla Marshall per tal de donar suport econòmic per la reconstrucció d'Europa. Les reunions de Bretton Woods i Ialta establiren un nou sistema d'organització internacional política i econòmica. Els Estats Units fabricaren la primera arma nuclear i l'utilitzaren sobre Hiroshima i Nagasaki l'agost de 1945, que ha estat qualificat com en un dels més grans crims de guerra de la història de la humanitat.[23] El Japó es rendí el 2 d'agost.[24]
Guerra freda i drets civils
Els Estats Units i la Unió Soviètica s'enfrontaren en la Guerra Freda i dominaren els afers militars d'Europa per mitjà de l'OTAN i el Pacte de Varsòvia. Els Estats Units promovien la democràcia liberal i el capitalisme, mentre que la Unió Soviètica promovia el comunisme i l'economia planificada pel govern central. Els Estats Units participaren en la Guerra de Corea de 1950 al 1953. El Senador Joseph McCarthy encapçalà una sèrie d'investigacions anticomunistes.
La Unió Soviètica llançà la primera nau espacial tripulada per un humà el 1961. Els Estats Units, com a resposta, invertiren en recerca matemàtica i científica; el president John F. Kennedy declarà que el país havia de ser el primer a arribar a la lluna, la qual cosa feren el 1969.[25]
Les dècades següents l'economia dels Estats Units creixé de manera sostinguda. El moviment dels drets humans, encapçalat per diversos afroamericans prominents, com ara Martin Luther King Jr. s'oposà a la segregació racial i culminà amb l'abolició de les Lleis Jim Crow. Després de l'assassinat del president Kennedy el 1963, s'aprovà l'Acta dels Drets Civils el 1954. Els Estats Units, sota les administracions de Johnson i el seu successor, Richard Nixon, participaren en la Guerra del Vietnam.
Com a resultat de l'escàndol Watergate, el 1974 Nixon es convertí en el primer president nord-americà a renunciar, per tal de no ser acusat d'obstrucció de justícia i d'abús de poder. Fou succeït pel vicepresident Gerald Ford que l'atorgà immunitat. Durant l'administració de Jimmy Carter, l'economia nord-americana tingué una estagflació. L'elecció de Ronald Reagan marcà el començament d'un canvi de les polítiques socials i econòmiques.
Era contemporània
Durant l'administració de Bill Clinton els Estats Units experimentaren l'expansió econòmica més llarga de la història, de 1991 al 2001.
Les eleccions controvertides de 2000 es resolgueren per una decisió de la Cort Suprema de Justícia que donà la presidència a l'exgovernador de Texas, George W. Bush. L'11 de setembre de 2001, el grup terrorista al-Qaida perpetrà un atac contra les torres del World Trade Center a Nova York i el Pentàgon. El president Bush llançà una guerra contra el terrorisme segons el principi de la guerra preventiva, ara coneguda com la «Doctrina Bush». El 7 d'octubre de 2001, una coalició internacional encapçalada pels Estats Units envaí l'Afganistan. Van enderrocar el règim talibà i destruir tots els camps d'entrenament d'al-Qaida. Els talibans, tanmateix, es reorganitzaren i continuen lluitant aferrissadament contra les forces de la coalició.
El 2002, l'administració de Bush demanà un canvi de règim i l'obertura de l'Iraq als controladors nuclears de l'ONU. Sense el suport de l'OTAN ni de les Nacions Unides per realitzar una intervenció militar, el govern de Bush formà una coalició amb països aliats i envaí l'Iraq el 2003, sempre segons la teoria de la "guerra preventiva", enderrocant el règim de Saddam Hussein. Tot i la pressió externa[26] i interna,[27] perquè se'n retiressin, els Estats Units i diversos països de la coalició original encara hi tenen tropes.
Les eleccions presidencials del 2008 marquen una fita històrica pels Estats Units, essent les primeres en què un afroamericà participa com a candidat d'un dels partits majoritaris —Barack Obama, del Partit Demòcrata—, i els segons comicis amb una dona com a candidata a la vicepresidència d'un altre partit majoritari —Sarah Palin, del Partit Republicà. L'elecció d'un polític afroamericà com a candidat a president dels Estats Units ha vingut només quaranta-cinc anys després de l'històric discurs de Martin Luther King el 28 d'agost del 1963, en favor de la igualtat entre totes les races. El 4 de novembre de 2008, Obama guanyà les eleccions presidencials, i el 20 de gener de 2009, assumí el càrrec i es convertí en el primer president electe afroamericà del país.
En les eleccions de 2016 es van enfrontar l'empresari Donald Trump i la Secretària d'Estat dels Estats Units del 2009 al 2013, Hillary Clinton, guanyant-les el primer.
Els Estats Units estan situats gairebé totalment a l'hemisferi occidental: els quaranta-vuit estats continentals es troben al centre del subcontinent nord-americà i s'estenen de l'oceà Atlàntic al Pacífic. Limiten al nord amb el Canadà, i al sud amb Mèxic i amb el Golf de Mèxic. Alaska, l'estat més gran en superfície i separat dels estats continentals pel Canadà, limita amb l'oceà Pacífic al sud i amb l'oceà Àrtic al nord. Hawaii és un arxipèlag del Pacífic central al sud-est de l'Amèrica del Nord. Els Estats Units és el tercer o quart país més gran del món —depenent de com es consideren les disputes territorials entre la Xina i l'Índia.[28] Els Estats Units també administren diversos territoris insulars del mar Carib i de l'oceà Pacífic.
La plana costanera de l'Atlàntic dona lloc a boscs caducifolis i la serralada de Piedmont. La cadena muntanyenca dels Apalatxes separen el litoral dels Grans Llacs i les pastures de l'Oest Mitjà. El sistema fluvial del Mississipi-Missouri, el quart més gran del món en extensió, flueix de nord a sud del centre del país. Les planes fèrtils, conegudes com les Grans Planes s'estenen cap a l'oest. Les muntanyes Rocoses s'estenen de nord a sud a l'oest de les Grans Planes. L'àrea que es troba a l'oest d'aquesta cadena muntanyenca és desèrtica (s'hi troben el Desert del Mojave i la Gran Conca). La Sierra Nevada s'estén de manera paral·lela a les Rocoses, a prop de la costa del Pacífic. Amb 6.194 msnm, el Mont McKinley és el pic més alt del país. Hi ha volcans actius a l'Arxipèlag Alexander i les Illes Aleutianes; tot l'estat de Hawaii es troba sobre illes volcàniques tropicals.
Els principals rius dels Estats Units són:
Nom | Llargada en km |
Conca hidrogràfica en km² |
---|---|---|
Missouri | 4.370 | 1.376.180 |
Mississipi | 3.778 | 2.981.076 |
Yukon | 3.185 | 847.600 |
Riu Bravo | 3.060 | 607.965 |
Arkansas | 2.348 | 505.000 |
Colorado | 2.317 | 629.100 |
Ohio | 2.102 | 490.601 |
Columbia | 2.044 | 668.217 |
Snake | 1.670 | 279.719 |
Kuskokwim | 1.165 | 120.000 |
Tennessee | 1.049 | 105.870 |
Els Grans Llacs (Superior, Huron, Michigan, Erie i Ontario) representen en conjunt una superfície d'uns 250.000 km², gairebé la meitat de la península Ibèrica. Els altres llacs importants són el Pontchartrain, el Gran Llac Salat (Great Salt Lake), el Champlain, el Mead, el Powell, l'Utah i el Tahoe.
Atesa la grandària superficial dels Estats Units, s'hi troben diversos climes
El clima és temperat en gran part del país, tropical a Hawaii i la Florida, polar a Alaska, semiàrid a les Grans Planes a l'oest del meridià 100, desèrtic al sud-est, mediterrani a les costes de Califòrnia i àrid a la Gran Conca. Són comuns els climes extremats; la costa del Golf de Mèxic i Atlàntica rep huracans, i la gran majoria dels tornados del món tenen lloc als Estats Units, sobretot a l'Oest Mitjà.[29] Al centre de Texas hi ha el famós Tornado Alley, el "carreró dels tornados", on hi ha forts vents i un gran índex anual de tornados.
En conjunt, a l'oest hi ha un clima assolellat amb moltes precipitacions i algunes tempestes. Al centre, a prop de Utah i al sud-oest de Texas, hi ha un clima àrid amb poques precipitacions anuals. Al nord, les escarpades muntanyes fan que aquesta sigui una regió de forts vents i tempestes. Al sud-est, a Florida i Nova Orleans, el clima càlid fa que aquesta sigui una important regió turística; però és molt propensa a huracans; una prova d'això són les destrosses causades per Katrina, Ivan i Wilma. A prop de Las Vegas, hi ha la presència de vents forts amb abundants pluges i tempestes.