Gran fam irlandesa
Fam irlandesa causada per l'escassesa de patates entre els anys 1845 i 1849 / From Wikipedia, the free encyclopedia
La Gran Fam (en anglès Great Famine o Great Hunger, en irlandès An Gorta Mór, [ənˠ ˈɡɔɾˠt̪ˠə ˈmˠoːɾˠ]) o fam irlandesa de la patata (sobretot fora d'Irlanda)[1][2] fou un període de fam i malalties massives a Irlanda del 1845 al 1852.[3] En ser les zones més greument afectades l'oest i el sud d'Irlanda, on la llengua irlandesa era dominant, el període fou conegut contemporàniament en irlandès com a Drochshaol,[4] traduït lliurement com "els temps difícils" (o literalment "la mala vida"). El pitjor any del període va ser el 1847, conegut com a "47 negre".[5][6] Durant la Gran Fam, al voltant d'1 milió de persones van morir i més d'un milió van fugir del país,[7] fet que causà que la població del país caigués entre un 20 i un 25%; en algunes ciutats va caure fins a un 67% entre 1841 i 1851.[8][9][10] Entre 1845 i 1855, no menys de 2,1 milions de persones van sortir d'Irlanda, principalment en paquebots, però també en vaixells de vapor i bricbarques, un dels èxodes massius més grans d'una sola illa de la història.[11][12]
| ||||
Tipus | fam | |||
---|---|---|---|---|
Interval de temps | 1845 - 1852 | |||
Localització | illa d'Irlanda | |||
Causa | Phytophthora infestans laissez faire colonialisme | |||
La causa immediata de la fam fou una plaga de la patata[13] que va infectar els cultius de patates a tota Europa durant la dècada del 1840, que provocà 100.000 morts addicionals fora d'Irlanda i va influir en bona part dels disturbis de les generalitzades revolucions europees de 1848.[14] A partir de 1846, l'impacte de la plaga va ser agreujat per la política econòmica del govern britànic Whig de capitalisme laissez-faire.[15][16] Les causes llunyanes inclouen el sistema d'absentisme dels propietaris[17][18] i la dependència d'un sol cultiu.[19][20]
La fam fou un moment d'inflexió en la història d'Irlanda,[3] que va formar part del Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda, la capital del qual era Londres, des del 1801 al 1922. La fam i els seus efectes van canviar permanentment el paisatge demogràfic, polític i cultural de l'illa; produí uns 2 milions de refugiats i provocà un descens de la població durant un segle.[21][22][23][24] Tant per als irlandesos nadius com per als de la diàspora resultant, la fam va entrar a la memòria popular.[25] Les tenses relacions entre molts irlandesos i el seu govern britànic van empitjorar encara més a causa de la fam, augmentaren les tensions ètniques i sectàries i impulsaren el nacionalisme i el republicanisme tant a Irlanda com entre els emigrants irlandesos d'arreu del món. El documentalista anglès John Percival va dir que la fam "es va convertir en part de la llarga història de traïció i explotació que va provocar el creixent moviment per la independència a Irlanda". L'estudiós Kirby Miller assenyala el mateix punt.[26][27] En anglès, existeix un debat pel que fa a la nomenclatura de l'esdeveniment, si s'utilitza el terme "Famine" (Fam), "Potato Famine" (Fam de la patata) o "Great Hunger" (Gran Fam), l'últim dels quals alguns creuen que recull amb més precisió la complicada història de l'època.[28]
La plaga de la patata va tornar a Europa el 1879, però, en aquest moment, la Guerra de la Terra (un dels moviments agraris més grans que es va produir a l'Europa del segle xix) havia començat a Irlanda.[29] El moviment, organitzat per la Lliga de la Terra, va continuar la campanya política a favor de les Tres F.[30] que va ser dictada el 1850 per la Tenant Right League durant la Gran Fam. Quan la plaga de les patates va tornar a Irlanda durant la fam de 1879, la Lliga va boicotejar "els propietaris notoris" i els seus membres van bloquejar físicament els desnonaments dels agricultors; la consegüent reducció del nombre de persones sense llar i l'enderroc d'habitatges va provocar una reducció dràstica del nombre de morts.[31]