pintura de Pablo Picasso From Wikipedia, the free encyclopedia
Guernica és un famós quadre de Pablo Picasso que té com motiu el bombardeig de Guernica. El Govern de la Segona República Espanyola va encarregar a Picasso un quadre que decorés el Pavelló Espanyol durant l'Exposició Universal de 1937 a París.[1] Picasso va realitzar un quadre cubista expressant la seva visió del bombardeig i el va anomenar Guernica. Ha passat a ser una obra fonamental per a entendre la història de l'art.
Reproducció del quadre en un mural ceràmic a Gernika-Lumo | |
Tipus | pintura |
---|---|
Creador | Pablo Picasso |
Creació | 1937 |
Comitent | Segona República Espanyola |
Gènere | pintura d'història |
Moviment | cubisme i surrealisme |
Material | pintura a l'oli llenç (suport pictòric) |
Mida | 349 () × 776 () cm |
Col·lecció | Museu Reina Sofia (Madrid) |
Catalogació | |
Número d'inventari | DE00050 |
El Guernica de Picasso mostra persones, animals i edificis destrossats per la violència i el caos generat per les bombes. L'austeritat cromàtica convé al tema del quadre. La primera imatge que Picasso va rebre del bombardeig va ser a través dels diaris francesos, fet que propicia la teoria que va interioritzar l'horror que allò va suposar, reflectint-lo amb tons negres i blancs.
A principis de 1937 Picasso es trobava a París en un període de crisi personal i creativa. Durant el mes de gener va rebre al seu apartament la visita de Josep Renau, Josep Lluís Sert, Juan Larrea, Jose Bergamín i Max Aub, que hi van anar per fer-li l'encàrrec d'un mural que decorés el pavelló espanyol de l'Exposició Internacional de París,[2] oficialment anomenada Exposició Internacional de les Arts i Tècniques en la vida moderna, que tindria lloc durant aquell mateix any. Aquella exposició havia de servir per a mostrar al món la situació política d'Espanya, clamant justícia. Picasso va acceptar.
En un principi, l'autor pensava presentar una al·legoria a la llibertat de l'art, però va canviar d'idea en assabentar-se del bombardeig de Guernica, que va tenir lloc el dilluns 26 d'abril.[3] El dissabte 1 de maig de 1937 Picasso va assistir, juntament amb altres intel·lectuals espanyols, a la multitudinària manifestació del primer de maig, on milers de parisencs van exigir justícia pel bombardeig de Guernica. Va ser llavors que va decidir que pintaria un quadre sobre aquests fets. Aquell mateix primer de maig, Picasso ja en va esbossar diversos estudis previs, al seu taller de París.
Un cop Picasso va informar el Govern de la República que la temàtica del mural seria el bombardeig, es van alçar veus dient que la temàtica era la correcta, però que potser l'havia de pintar un pintor basc, més concretament Aurelio Arteta. El mateix Arteta, però, va declinar l'oferiment en favor de Picasso, al·legant que havia d'efectuar un imminent viatge a Mèxic.[2]
Tenint en compte la seva complexitat i la seva mida, Picasso va pintar el Guernica en un temps record. El 8 de maig va introduir la figura de la mare i el cavall i l'11 de maig va començar la tela definitiva, que va donar per acabada el 4 de juny. Existeixen fotografies de gairebé tot el procés de creació, que van ser preses per la seva companya sentimental en aquells moments, Dora Maar.[3]
Picasso es va negar a cobrar res pel mural, però el govern de la república va insistir a donar-li 150.000 francs, el preu aproximat d'una casa de l'època.
Tot i que l'Exposició Universal de 1937 es va inaugurar el 24 de maig, el pavelló espanyol, pagat pel Govern de la Generalitat de Catalunya i dissenyat per Josep Lluís Sert amb l'ajut de Luis Lacasa, no es va inaugurar fins al dia 12 de juliol.[4]
Quan el quadre va ser exposat per primera vegada, el 12 de juliol de 1937,[3] va suscitar tota mena de reaccions i una gran polèmica.[5] Més d'una persona esperava un quadre molt més descriptiu, seguint els corrents del realisme socialista de l'època. Fins i tot es va plantejar la possibilitat de canviar el quadre per una obra molt més realista anomenada Madrid, 1937, d'Horacio Ferrer, exposada a la segona planta del pavelló. Però la premsa internacional no va trigar a fer-se'n ressò i declarar el Guernica com una obra mestra.
El Guernica estava situat en una de les parets principals del pavelló d'Espanya, compartint espai amb obres com la Font de mercuri d'Alexander Calder, una escultura d'Alberto Sánchez, El segador de Joan Miró -actualment exposada a la Fundació Miró de Barcelona- i treballs d'altres artistes de renom. A part d'obres d'art, també s'hi exhibien cartells propagandístics de l'època i fotos que mostraven la situació del conflicte a Espanya.
Durant l'agost de 1937 el Govern Basc ja estava exiliat a França i es va fotografiar amb el mural de fons.
Un cop acabada la fira, el gener de 1938, els representants del Govern Espanyol a París havien canviat, motiu pel qual ningú no va reclamar el quadre i fou el mateix Picasso qui el recollí i se l'emportà al seu estudi, on romandria uns mesos.
El quadre va esdevenir una icona de la lluita per la pau i un reflex de la situació política internacional. Uns mesos després d'acabar l'exposició universal va viatjar per tot Europa i Amèrica[1] i fou exposat en desenes de galeries, amb l'objectiu de col·lectar diners per a la causa republicana.
El 1939, un cop Franco havia guanyat la guerra civil i davant la imminència de la Segona Guerra Mundial, Picasso va demanar al director del MoMA de Nova York, amic personal, si es podia fer càrrec del quadre i dels estudis previs mentre la situació política europea no canviés. En acceptar-ho, el quadre va ser embarcat al vaixell Normandie rumb a Nova York. Aquell any el Guernica va fer una petita gira per 5 ciutats estatunidenques, la finalitat de la qual era recollir fons per als refugiats espanyols. (Malauradament, només s'hi van aplegar 700 dòlars.)[2]
En els anys posteriors, el Guernica va emprendre diverses gires per gran part del món occidental, fins que el 1957 es va instal·lar permanentment al MoMA per cuidar-lo del deteriorament sofert a causa de tants trasllats. Picasso va dictaminar que el quadre no viatjaria a Espanya mentre no finalitzés el franquisme i es respectessin les llibertats del poble espanyol, a qui va declarar propietari de l'obra.
El 1968, el franquisme va intentar recuperar el Guernica. Florentino Pérez Embid, en aquell moment Director de Belles Arts, va comunicar a Picasso que podia tornar a territori espanyol quan volgués, i que els agradaria tenir el quadre. L'operació de "rescat" va ser batejada amb el nom de "Operación Retorno", i comptava amb el vistiplau de Carrero Blanco. Picasso s'hi va negar rotundament.
El mes de novembre de 1969 Picasso va trucar al seu advocat, Roland Dumas, per preguntar-li com podrien establir legalment que Franco no pogués apropiar-se del quadre, ni tan sols un cop Picasso mort. Dumas li va aconsellar de fer testament, però Picasso era supersticiós i no volia fer-ne, i li va donar poders al mateix Dumas, definint-lo com el seu mandatari. Van redactar un document on s'indicava que el quadre no tornaria a Espanya mentre no es respectessin les llibertats dels individus i que un cop això passés el mateix Dumas vigilaria el procés de trasllat del quadre a territori espanyol.
Picasso mor el 1973. Franco mor dos anys després. Un cop acabat el franquisme, foren necessaris anys de dures negociacions per tal que el quadre pogués viatjar cap a Espanya.
Durant el mes d'abril de 1977 es van realitzar diversos actes reivindicatius a la ciutat de Guernica, on es va reconèixer oficialment que el bombardeig havia sigut culpa de la legió Còndor i no de l'exèrcit republicà. Era l'època de la transició i es començava a demanar que el quadre sortís del MoMA. En aquests temps, Roland Dumas endarreria l'arribada del quadre al·legant que encara hi havien presos polítics i no s'havien fet unes eleccions generals al país.
El Guernica fou reclamat des de diferents ciutats de l'estat, com Madrid (el Prado), Màlaga (ciutat on va néixer Picasso), Barcelona (des del Museu Picasso), o la mateixa vila de Guernica. L'opció que va agafar més pes a mesura que passaven els mesos fou Madrid, ja que Jaqueline Picasso, vídua del pintor, va dir que el desig de Picasso era que el quadre s'instal·lés al Museo del Prado.
Els hereus de Picasso també reclamaven part de l'obra, considerant que els estudis previs els pertanyien. Va començar una picabaralla legal entre hereus, govern d'Espanya, advocats i conservadors del MoMA que va durar alguns anys.
Un cop Adolfo Suárez va arribar a President del Govern d'Espanya, va intentar recuperar el quadre per diferents mitjans. Fins i tot el recentment nomenat rei Joan Carles I va intervenir entrevistant-se diverses vegades amb Dumas. El tema va esdevenir una qüestió d'Estat.
Per tal de trobar una solució, el govern espanyol va encarregar a Javier Tusell, amb l'ajut de l'ambaixador Rafael Fernandez Quintanilla, que fessin d'interlocutors entre el MoMA, Roland Dumas, els hereus de Picasso i els advocats.[6]
Un dels fets més rellevants de l'època de la negociació fou que es necessitava un rebut, algun tipus de paper que verifiqués que el quadre pertanyia al govern espanyol. El mateix 1977 un diplomàtic espanyol resident a París, Rafael Fernandez Quintanilla, nebot del pintor Luis Quintanilla, va enviar uns documents a Madrid on es constatava el pagament de 150.000 francs que s'havia fet a Picasso pel quadre, cosa que va permetre definir legalment al govern espanyol com a legítim propietari de l'obra. Finalment, després d'anys de litigis, es posaven d'acord les diferents parts implicades.
El maig de 1980 el MoMA va celebrar una gran retrospectiva de Picasso, convertint-se en un comiat extra-oficial del Guernica. Més d'un milió de visitants van veure l'exposició. L'estat espanyol havia amenaçat al MoMa d'emprendre accions legals contra ells i es va decidir que havia arribat el moment d'enviar el quadre a Espanya.
El general Sáenz de Santamaría i Fernández Dopico, Director General de la policia, van dissenyar en el més absolut secretisme l'operació de trasllat del quadre, que es va anomenar "Cuadro Grande".
El Guernica es va enrotllar per darrera vegada el 9 de setembre de 1981, just en tancar les portes del museu nord-americà, sota la supervisió d'un equip de funcionaris espanyols, que el van custodiar fins a l'Aeroport JFK amb l'ajut de la policia Metropolitana de Nova York i un enviament especials de GEOS de l'exèrcit espanyol. Una asseguradora cobria l'operació per 7.000 milions de pessetes.[6]
Un cop embarcat el "paquet", el mateix dia 9, agents especials es van distribuir entre els passatgers, ja que es tractava d'un vol regular, l'IB-952 d'Ibèria, i es temia un possible segrest. També viatjaven alguns periodistes, juntament amb Javier Tusell i Iñigo Cavero. La resta de viatgers no van saber que volaven amb el Guernica fins que l'avió va aterrar.
El quadre va arribar per primera vegada a l'Aeroport de Barajas de Madrid el 10 de setembre de 1981 a les 8:29h[2] en un avió Jumbo 747, anomenat "Lope de Vega". El quadre es va instal·lar al Casón del Buen Retiro de Madrid sota fortes mesures de seguretat. Fou instal·lat dins d'una urna per protegir-lo de possibles actes de vandalisme polític, amb vigilància permanent de la Guàrdia Civil. L'urna es va construir amb un vidre a prova de bales.
El Guernica es va exhibir per primer cop a Espanya el 23 d'octubre de 1981, celebrant el centenari del naixement de Picasso. A l'acte de presentació hi foren presents els reis, Josep Maria Sert, Renau, Dolores Ibárruri i d'altres celebritats del panorama polític i artístic nacional. El mateix Tusell va dir que l'arribada del Guernica a Espanya representava, culturalment, el final de la transició.[2]
Amb motiu dels Jocs Olímpics de 1992, a Barcelona es va construir un pavelló idèntic al de l'Exposició Internacional de 1937. L'objectiu era tornar a exposar el Guernica en un entorn igual on es va exposar per primera vegada. El govern de Felipe González va denegar el trasllat a Barcelona, però el 26 de juliol de 1992,[5] l'endemà de la inauguració dels jocs, el quadre fou traslladat al seu emplaçament actual, el Museu Reina Sofia de Madrid, on s'exposa al públic a partir del 10 de setembre, també protegit per una urna de seguretat, fins al 1995, quan el llavors director José Guirao va decidir de prescindir-ne, aprofitant el trasllat de l'obra a una sala més gran dins del mateix museu.
El 1998 el Govern Basc va sol·licitar traslladar el quadre a Bilbao amb motiu de la inauguració del Museu Guggenheim. Després de fer una anàlisi exhaustiva al quadre, un gabinet de tècnics experts en conservació va decidir que era millor que el quadre no es mogués del seu emplaçament. Es va tornar a realitzar una nova petició 10 anys després, amb motiu del 70è aniversari del bombardeig, que també fou denegada.
A causa de les mides del quadre, cada cop que es traslladava es desmuntava i s'enrotllava la tela. Durant les diferents gires arreu del món el quadre va ser enrotllat més de 30 vegades. Actualment, segons els conservadors, l'estat de conservació del quadre és greu, a causa de tants i tants trasllats, però estable.[1]
El quadre s'ha restaurat diverses vegades. L'actuació més important per a protegir-lo es va dur a terme al MoMA el 1957, amb el vistiplau del mateix Picasso. El tractament va consistir en una capa de resina i cera d'abella aplicada sobre el revers del quadre.
El següent tractament de conservació es va fer el 1962, netejant amb aigua l'anvers del quadre i aplicant-li una capa protectora d'un material conegut amb el nom de Paraloid B-72.[5]
El 1974, mentre el quadre encara era al MOMA, un graffiter, Tony Shafrazi, va atemptar-hi bo i tacant-lo amb un esprai de color vermell en protesta pel perdó de Richard Nixon a William Calley pels seus actes durant la massacre de My Lai, durant la Guerra del Vietnam, on van matar més de 500 civils. Va escriure sobre el quadre les paraules "KILL LIES ALL" (Mateu totes les mentides, en anglès).[2] La taca es va restaurar immediatament, tot i que les anàlisis actuals indiquen que encara queden restes de pintura vermella.
Un cop a Madrid el quadre no ha rebut cap nou tractament rellevant de conservació. El 1998 es va dur a terme un estudi exhaustiu del seu estat i el febrer de 2007 es va obtenir una radiografia global del quadre per poder analitzar-lo aprofitant els darrers avenços tecnològics. En aquesta ocasió sí que es va efectuar un tractament de neteja però només del revers del quadre.[5]
El Guernica és un quadre en blanc i negre de grans dimensions, un mural de 3,5 metres d'alt i 7,8 d'ample pintat a l'oli sobre una tela de fibra de lli i jute[1] emprimada i preparada amb cola. Les primeres línies introductòries es van fer amb un llapis de carbó.[5]
La pintura és una composició horitzontal, estructurada amb uns grups de figures semblants a la d'un tríptic, el panell central del qual està ocupat pel cavall agonitzant i la dona portadora de la làmpada.[7] Els laterals serien, a la dreta, la casa en flames amb la dona cridant, i, a l'esquerra, el toro i la dona amb el seu fill mort. El del tríptic no és, tanmateix, l'únic principi d'ordenació de l'espai present al Guernica. Les figures estan organitzades en triangles, dels quals el més important és el central, que té com a base el cos del guerrer mort, i com vèrtex la làmpada.[7]
Picasso tenia gran admiració pels tríptics dels pintors alemanys Max Beckmann i Otto Dix, els quals ja havien reflectit els horrors de la guerra en les seves composicions tríptiques.[3] El mural presenta una escena de mort, violència, brutalitat, sofriment i desemparament sense retratar les seves causes immediates. Els contrastos blancs i negres amb la intensitat de l'escena invoquen la immediatesa de les fotografies dels diaris.
El Guernica representa la gent, els animals, i els edificis desolats per la violència i el caos:
Les interpretacions del Guernica varien extensament i es contradiuen. Això s'estén, per exemple, als dos elements dominants del mural -el toro i el cavall-. La historiadora d'art Patricia Failing opina que "el toro i el cavall són caràcters importants en la cultura espanyola. Picasso mateix va utilitzar aquests caràcters moltes vegades amb molts diversos papers dins de la seva obra. Això ha fet que la tasca d'interpretar el significat específic del toro i del cavall sigui molt difícil. La seva relació és una espècie de ballet clàssic que va ser concebut de maneres molt diferents a través de la carrera de Picasso."
Quan li van demanar que expliqués el Guernica, Picasso va dir, "… aquest toro és un toro i aquest cavall és un cavall… Si dónes un significat a certes coses en les meves pintures, pot ser veritat, però no és la meva idea donar-hi aquest significat. Les idees i conclusions a les quals arribis jo també les vaig tenir, però instintivament, inconscientment. Faig la pintura per a la pintura. Pinto els objectes pel que són."[8]
En "El somni i la mentida de Franco", una sèrie d'esbossos narratius de Picasso també creats per a la fira de París, Franco és representat com un monstre que primer devora el seu propi cavall i més endavant lluita amb un toro enfadat. El treball sobre aquestes il·lustracions va començar abans del bombardeig de Guernica, i quatre panells addicionals hi van ser agregats. Tres d'aquests es relacionen directament amb el mural de Guernica.[3]
« | No, la pintura no està feta per a decorar les habitacions. És un instrument de guerra ofensiu i defensiu contra l'enemic. | » |
— Pablo Picasso |
En un període de sis setmanes, abans, durant i després de l'execució del quadre, Picasso va realitzar 45 esbossos, que actualment s'exposen junt amb el Guernica.[3]
Un tapís amb una còpia del Guernica de Picasso s'exhibeix en una paret de la seu de les Nacions Unides a Nova York, a l'entrada a la cambra del consell de seguretat, regalat per Nelson Rockefeller. Hi va ser col·locat com a recordatori dels horrors de la guerra. Aquesta versió no és tan monocromàtica com l'original, ja que té algunes tonalitats en marró.
El 5 de febrer de 2003, una cortina blava gran va ser col·locada per a cobrir el tapís, de manera que no fos visible mentre Colin Powell i John Negroponte donaven una roda de premsa. L'endemà, es va explicar que la cortina va ser col·locada a petició dels equips de televisió, que s'havien queixat que les línies salvatges i les figures creaven un mal context, i que les potes del cavall apareixien just a sobre de les cares dels ponents. Els diplomàtics, no obstant això, van dir als periodistes que l'administració de Bush havia exercit pressió sobre funcionaris de l'ONU perquè es tapés l'obra d'art, mentre Powell o altres diplomàtics dels Estats Units argumentaven la Guerra de l'Iraq.[23]
Seamless Wikipedia browsing. On steroids.
Every time you click a link to Wikipedia, Wiktionary or Wikiquote in your browser's search results, it will show the modern Wikiwand interface.
Wikiwand extension is a five stars, simple, with minimum permission required to keep your browsing private, safe and transparent.