Llengües de França
From Wikipedia, the free encyclopedia
Les llengües de França és una expressió emprada per certs corrents de pensament per a designar el conjunt de llengües parlades al territori francès, a més del francès, que és l'única llengua oficial de l'estat i la més parlada. A França se les anomena habitualment "llengües regionals", i de vegades se les considera dialectes, per tal d'insistir en el seu caràcter local, o fins i tot patuès (francès patois), que pot tenir un significat pejoratiu i en tot cas posa en relleu llur situació de diglòssia i substitució.[1]
Al dia d'avui hi ha tretze llengües que són objecte d'ensenyament públic a França, i són aquestes a què hom es refereix normalment en parlar de "llengües regionals":
- en el marc de la llei Deixonne (1951): el basc, el bretó, el català i l'occità
- des de 1974: el cors
- des de 1981: el tahitià
- des de 1992: quatre llengües austronèsies (l'ajië, el drehu, el nengone i el paicî)
- des de 2006: el gal·ló, el luxemburguès i l'alsacià.
A l'Oficina europea per a les llengües minoritàries, la branca francesa agrupa 10 comunitats lingüístiques: bretó, català, cors, llengües criolles, alemany/alsacià, basc, luxemburguès/mosel·lès, neerlandès/flamenc occidental, occità i llengües d'oïl.[2]
Des de la fi del segle xx, alguns comentaristes francesos amb intenció de confondre la gent i no fer cap política lingüística en favor d'aquestes llengües parlen de diverses desenes de llengües regionals a França.[3] Aquesta xifra prové d'un report ordenat pel govern de Lionel Jospin el 1999 i realitzat per Bernard Cerquiglini, de la Délégation générale à la langue française et aux langues de France, qui va confeccionar un recull de llengües regionals franceses a les quals s'hauria pogut aplicar la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries.[4] Aquest report inclou llengües no territorials ni patrimonials com per exemple l'armeni occidental, el judeocastellà i la llengua dels signes per a sords a la categoria de llengües de França.[3]