Radiació ionitzant

Una radiació ionitzant és aquella radiació que té prou energia per provocar l'excitació i la ionització dels àtoms de la matèria al seu pas. Pot ser una radiació electromagnètica amb una longitud d'ona molt curta, com els raigs gamma o els raigs X, o partícules d'alta energia, com ara electrons, partícules alfa o protons. Aquestes radiacions poden danyar l'estructura molecular de les substàncies com a conseqüència de la transferència directa d'energia vers els seus àtoms (ionització directa) o a causa de l'emissió secundària d'electrons (ionització indirecta). Els danys que poden causar sobre els teixits biològics poden ser molt severs, habitualment com a conseqüència de l'alteració de les molècules d'aigua, la radiació provoca l'ejecció d'un electró de les molècules d'aigua i això origina productes altament reactius, que tenen efectes oxidants o reductor.[1] Aquests efectes de la radiació sobre els éssers vius són estudiats per la radiobiologia.

Altres tipus de radicació, com la llum visible, els raigs infraroigs o les ones de ràdio no són ionitzants.[2]

Les radiacions ionitzants poden provenir de substàncies radioactives, que emeten aquestes radiacions de forma espontània, o de generadors artificials, com ara els generadors de raigs X i els acceleradors de partícules. Són utilitzades, des del seu descobriment per Wilhelm Conrad Röntgen el 1895, en aplicacions mèdiques i industrials, i és l'aplicació més coneguda dels aparells de raigs X, o l'ús de fonts de radiació en l'àmbit mèdic, tant en diagnòstic (gammagrafia) com en el tractament (radioteràpia en oncologia, per exemple) mitjançant l'ús de fonts (p. ex cobaltoteràpia) o acceleradors de partícules.