Violència ultradretana en la transició espanyola
From Wikipedia, the free encyclopedia
La violència ultradretana en la transició espanyola va estar constituïda per una sèrie de grupuscles i accions de violència política d'extrema dreta neofeixista que es van desenvolupar a Espanya entre la mort del general Franco (1975) i principis de la dècada de 1980. Van operar sota diversos noms com l'Alianza Apostólica Anticomunista (AAA o «Triple A»), Antiterrorismo ETA (ATE), Grupos Armados Españoles (GAE), Guerrilleros de Cristo Rey, Batallón Vasco Español (BVE)[1] i altres de menor ressonància, com els Comandos Antimarxistas o Milícia Catalana en el cas de Catalunya,[2] essencialment dedicats a la violència rondaire contra persones d'idees contràries. En paraules d'un antic militar que va formar part d'aquests grups, «això només són sigles, noms que van sortint i que es van utilitzant conforme es necessita». La tutela dels atemptats la tenien agents del servei secret SECED (Servei Central de Documentació), amb diners i mans lliures per a actuar al marge de la llei.[3]
Com a conseqüència de les seves accions van resultar mortes entre 15 i 40 persones, des de militants d'ETA fins a advocats laboralistes d'esquerres (la «matança d'Atocha») i ciutadans que no tenien cap relació amb la política. Estaven constituïts per elements civils, policies i militars, tots ells afectes al règim anterior. Els grups van tenir vincles més o menys estrets amb organitzacions armades neofeixistes europees i americanes i també amb grups dretans legals com Fuerza Nueva, a qui van acabar desacreditant. El seu objectiu era eliminar a qui consideraven «enemics de la Pàtria» i contribuir a la desestabilització de la naixent democràcia. De manera que aquesta va ser consolidant-se, i després del fallit cop d'estat del 23-F, van anar esmorteint-se fins a desaparèixer en 1982.
Hom creu que molts dels antics militants de la violència ultradretana van ser utilitzats per a constituir els primers Grups Antiterroristes d'Alliberament (GAL). Tots aquests grups van contribuir a reforçar en gran manera a ETA, donant-li arguments per a la seva idea de «guerra entre Euskadi i Espanya» davant les seves bases. És curiós observar que moltes de les víctimes de la violència ultradretana pertanyien als sectors més moderats dels seus respectius grups o eren els únics que sabien alguna cosa important (com el cas d'Argala, l'únic etarra a veure la cara a l'«home de la gavardina blanca» que li va lliurar els horaris i rutes de l'almirall Luis Carrero Blanco en la cafeteria de l'Hotel Mindanao de Madrid). Això reforça la tesi que aquests grups van estar estretament vinculats amb persones dintre de l'estructura de l'Estat que desitjaven dinamitar la Transició o tenien alguna cosa que amagar.