Els víkings desembarquen a Sicília i es derrumba la Cúpula de la Roca de Jerusalem.[3] El regne de França conquesta la Borgonya.[4] L'Imperi bizantí conquereix Crimea i zones de Bulgària i Macedònia del Nord.[5][6] Olaf II consolida el seu poder a Noruega i Dinamarca i unifica i cristianitza el país.[7] Comença el regnat d'Edmond II d'Anglaterra.[8] Canut II de Dinamarca guanya Essex després de véncer a la Batalla d'Assandun contra Edmond II.[9] Al 30 de novembre Canut esdevé rei d'Anglaterra després de l'assassinat d'Edmond Ironside.[9]
25 de març (o 3 d'abril) - Batalla de Nesjar: Olaf II de Noruega va derrotar Sveinn Hákonarson, hereu legítim a la corona, consolidant els seus dominis de Noruega i Dinamarca. Unifica Noruega i s'estableix a Nidaros, que converteix en capital. Aquesta unificació s'uneix a una campanya de cristianització eficaç afavorint la conversiço dels gutnar, habitants de Gotland.[7]
Agost - L'emperador bizantí Basili II pren la fortalesa de Moglena als búlgars i a la tardor marxa vers l'oest i aprofita la Guerra civil de Bulgària per ocupar Ohrid.[6]
La dinastia Sailendra de Sriwijaya (Sumatra) emprenen una expedició militar contra el regne rial de Mataram a Java, on maten el seu rei, Dharmawangsa. El seu nebot acabarà reunificant el regne.[16]
Eduard l'Exiliat, fill d'Edmund II Ironside, pretendent al tron anglès, que passà la major part de la seva vida a l'exili a la cort del rei suec Olaf Skötkonung, germanastre de Canut de Dinamarca. Tot i que el rei Canut el volia fer matar, va sobreviure i Eduard el Confessor el fa tornar i el nomena hereu, però mor dos dies després de la seva tornada l'any 1057.[20]
Ian Vychatitch - noble i comandant militar rus, últim representant conegut de la dinastia Dobrynia.[24]
El rei d'Anglaterra Harold Peu de Llebre, fill de Canut el Gran, néix l'any 1016
Altres continents
Emperadriu Cao (Song): emperadriu consort, dona de l'emperador Renzong de Song. Fou la regent de Xina entre els anys 1063 i 1064 degut a l'enfermetat que patia l'emperador Jinzong de Song.[25]
Sant Simeó de Màntua, monjo de l'Orde de Sant Benet, Eremita armeni que pelegrinà a Jerusalem, Roma, Santiago de Compostela i Tours. Fou canonitzat per Benet VIII l'any 1024.[35]
